Gotoshit Party

He estat reflexionant les paraules de Miss Gothik, Mr. Trapeze i Mrs. Jaka i, bé, els he de dir que la proposta de fundar un partit alternatiu a PJVille no està pas desencaminada. Ells representen diferents enfocaments de la revolució moral que cal fer en aquest poble i, si aconseguíssim reunir un nombre suficient de seguidors, el nostre projecte es podria fer realitat (penso ja, així d’entrada, en Mrs. Greenchamp, la Dorothy McAnzo…, Miss Bombay i Miss Stopmen potser també hi accedirien). Però, bé, cal fer les coses a poc a poc i esperar el moment oportú, perquè el dia a dia és un desengany constant i el mal està esperant al tombant de cada moble i de cada ròtula.

Això ho dic perquè fa dos dies l’Ethel, en una d’aquelles frases que deixa anar de cop i volta sense motiu aparent, va fer una observació que en aquell moment vaig voler ignorar. “Mr. Nepalswhite té el colló dret de color negre”. Ja saben com n’és de grollera l’Ethel (és un dels símptomes de la seva degeneració i l’han de perdonar) i jo em vaig senyar i em vaig fer la sorda, sense donar cap mena d’importància al que m’havia dit. És curiós, però, com aquelles paraules es van convertir en premonitòries, o potser és que l’anomalia de l’Ethel comporta que tingui una visió més aguda de la realitat.

Per agrair-li l’amabilitat i l’heroïcitat, vam convidar Mr. Nepalswhite, el fotògraf que sembla que va salvar la Caroline de les urpes de Bobby Mysticdogs, a prendre el te amb nosaltres. Vam iniciar la tarda amb una conversa molt agradable sobre la flora de PJVille. Les observacions de Mr. Nepalswhite al voltant de les plantes pròpies del nostre poble eren força precises, però la veritat és que vaig sentir una certa estranyesa quan em va dir que no coneixia les propietats del jàgol; un expert com ell hauria de conèixer perfectament aquest cereal i, de sobte, va aparèixer davant meu la frase que m’havia deixat anar l’Ethel aquell matí. Al capdavall potser tenir raó, i Mr. Nepalswhite no era aigua clara.

Els meus dubtes es van aclarir, dissortadament, una estona després, en tornar de la cuina amb un pastís de xirimoia que havia preparat expressament. No s’ho poden ni imaginar: l’Ethel s’havia quedat adormida al balancí i vaig enxampar aquell indesitjable intentant arrancar-li la pulsera d’or que portava! Quina indecència! Li vaig demanar que marxés immediatament de casa nostra (l’Ethel es va despertar i li va començar a donar cops amb la ròtula de la mamà) i llavors vaig descobrir que tot havia estat una farsa, que Nepalswhite no era un expert en la natura i que el seu acte heroic només tenia l’objectiu d’apropar-se a nosaltres per robar-nos els béns i les pertinences familiars. Successos com aquests m’entristeixen molt, però també em reafirmen en aquesta necessitat de fundar un partit que vetlli pel bé i la moral correcta.

[Fotos: Mr. Nepalwhite i la ròtula de la mamà que va anar a parar al seu cap]

La tertúlia dels Farmerson

Aquesta és una setmana d’esdeveniments socials… No vull començar queixant-me, però és que, la veritat, esgota una miqueta tanta trobada social i tant posar bona cara. Ahir vaig anar a la tertúlia quinzenal de Mr. & Mr. Farmerson, els farmacèutics de PJVille, que són germans i no són aigua clara. Corre el rumor que no només s’entenen com a germans…, però, bé, no seré jo qui doni cova a les llengües viperines que habiten en aquest poble, com la de la Rottenbreath, que és un dimoniot…

Els germans Farmerson fan un gran bé per a la comunitat perquè, no tan sols ens proporcionen medicaments per al cos, sinó que ens permeten tenir cura de l’esperit en les trobades d’erudits que organitzen. Ja ho diuen: Mens sana in corpore sano. Ja se sap que no tots poden anar-hi cada dia, però regularment, en aquestes tertúlies exquisides i gratificants, em trobo Mr. Pickbirds, el bibliotecari, un home d’enteniment i d’una altura intel·lectual encomiable, però que, malauradament, és poc atractiu de físic; si no, hauria estat un candidat perfecte per a la Caroline (tot i la diferència d’edat) o, fins i tot, per a mi, si no fos perquè l’amor que sento pel reverend Armaggedon ocupa fins l’últim raconet del meu cor… (ai, reverend, quan ens podrem tornar a trobar...?). També hi assisteixen el Major Mengele, no cal dir-ho, que a banda de ser el nostre alcalde és metge de professió, i el Dr. McAnzo. El Major Mengele sempre ve acompanyat de Mr. Dramaqueen, l’oficinista de l’Ajuntament, que, fins i tot allà, a la farmàcia, ha de prendre nota dels encàrrecs del seu cap, que és un dèspota i un malfiat. En John Mengele té la tendència una miqueta acusada de voler ser el centre de la conversa i durant els seus llargs discursos no deixa que ningú l’interrompi…; si ho fas, et fulmina amb la mirada.

A la tertúlia també m’hi trobo sovint la Rottenbreath, que, tot i la seva joventut, té un tracte del tot inadequat amb els homes de mitjana edat: hauria de pensar a relacionar-se amb en Robert Dramaqueen, per exemple, que és més de la seva quinta, però és ambiciosa i coqueteja amb els homes que creu que la poden afavorir. És així com va aconseguir fer fora Miss Greenchamp de PJSchool i convertir-se en la mestressa de l’escola: enredant el Major Mengele i “arramblant” l'escot a Mr. Pickbirds i Sir Clown, l’artistòcrata de més llinatge del nostre poble. Aquesta setmana, precisament, l’harpia ens ha convidat a berenar per celebrar l’obertura de l’aula de música de l’escola… Segurament prendré la Caroline amb mi.

[Fotos: dalt, els germans Farmerson, l'harpia Rottenbreath, Mr. Pickbirds, el bibliotecari, i l'atractiu Robert Dramaqueen.]

Diumenge a ca les Gotoshit

Avui, com cada diumenge, l’Ethel ha fet neteja de la seva col·lecció de ròtules i estampetes. Les ha escampat per la taula del menjador, en el mateix ordre de sempre, i amb el pinzell ha anat treient la pols de cadascuna, a poc a poc. Quan he tornat del jardí, ha fet una pausa i m’ha dit, mig abstreta: “Jane, ahir Mr. Psycho se’m va insinuar un altre cop… Després de l’enterrament de Mrs. Blue, va venir al jardí de casa i em va tocar el genoll…”. Mr. Pshyco és l’agutzil i enterramorts de PJVille i de vegades perd una mica la noció de la realitat, però se’m fa difícil creure el que m’explica l’Ethel; pobra, no hi toca gaire. “Em sembla que un dia d’aquests ens visitarà per demanar la meva mà. Crec que la meva ròtula li agrada molt.” I després de dir això, ha tornat a agafar el pinzell i ha continuat la neteja. Demà parlaré amb Miss Greenchamp perquè vingui ben aviat a fer el te i a llegir una mica de poesia, perquè és l’única que la centra una miqueta. A la seva edat i amb aquestes cabòries… A més, Miss Greenchamp està molt sola (l’harpia Rottenbreath li ha fet la vida impossible) i a ella també li cal companyia.

La Caroline està una mica nerviosa perquè aquesta tarda en Joe ha de venir a veure-la. No sé si farem res amb aquest parell… De vegades sento com si carregués un pes enorme a les espatlles. Ai, si pogués parlar un instant amb el reverend Armaggedon… Ni que fos veure’l un segon, de lluny… La seva saviesa és infinita i el meu cor batega cada cop que miro la fotografia que ens vam fer junts el dia de la col·lecta benèfica al jardí de Miss Stopmen i Miss Bombay…

[Fotos: Mr. Pshyco, Miss Greenchamp i el reverend Armaggedon.]