Retorn a PJVille

Benvolguts amics, benvolgudes amigues!

Quant de temps sense poder escriure en aquest dietari personal que tantes amistats m’ha permès fer! Quant de temps sense poder explicar i apaivagar les meves incerteses, els meus neguits, les meves preocupacions! I és que el temps passa volant i les desgràcies vénen sempre no pas de dos en dos, sinó de cent en cent, de mil en mil...

Hem passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.

Durant el temps, però, que estat caminant per aquest túnel fosc i mesquí, he vist algunes llumetes que han apaivagat el meu cor entristit. I és que, a la vida, els plaers més grans es troben en les coses petites, no troben? Una d’aquestes llumetes ha estat Mr. Serrellson, que ha tingut la brillant idea de crear una coral per recaptar dinerons per als orfes i m’ha proposat que en sigui la soprano principal. Aquest detall que ha tingut amb mi m’ha reconfortat, perquè hem començat a assajar algunes peces a casa i la Caroline ha tornat a tocar el piano. L’Ethel, d’altra banda, sembla que s’ha animat una miqueta i ha començat a fer alguns ritmes amb les dues úniques ròtules que li han quedat de la seva col·lecció, les del papà i la mamà, que no podíem vendre de cap manera pel valor sentimental que tenen. Com veuen, la nostra vida quotidiana torna poc a poc a la normalitat i espero tenir, a partir d’ara, més moments com aquest per poder intercanviar amb vostès totes les vicissituds que sorgeixen en el camí. Des d’aquí, el nostre agraïment més sincer.

Política, teatre i indecències

Benvolguts amics, després dels vergonyosos esdeveniments relacionats amb la meva persona -i pels que faig penitència diària-, em veig obligada a canviar radicalment de tema i posar-vos al dia de les entranyes de la nostra política municipal. Com ja heu llegit altres vegades, el Major Mengele és el nostre alcalde i qui guia les nostres vides públiques, amb gens d’encert i gran egoisme. Doncs bé, s’apropen els dies de l’Assemblea Popular Primera –així anomenem a PJVille les nostres particulars eleccions-, i ja es comencen a sentir les propostes de nous veïns que volen accedir a l’ascó de poder del nostre ajuntament. Començarem per la més curiosa de les propostes polítiques i la que sembla més popular.

A banda d’en John Mengele, fa uns dies es va presentar el candidat de la SF (Sinistra Falç), una agrupació de pagesos i ramaders del poble que volen més recursos pel seu ofici, l’abolició total dels ritus anabaptistes i el llibertinatge absolut en matèria de pecat. La veritat és que el seu representant, Mr Faggstar, és una bona tria per atraure els vots dels nostres veïns, ja que es tracta de tota una celebritat. Evan Faggstar és un peça de la capital -Deek City- que de fa temps que es dedica a dirigir representacions als teatres de tot Chatanooga, posant en evidència certes diferències en l’apropament eròtic de les persones de recta moral. El seu grup de meractors i merectrius –així els anomena en John Mengele- es diu Escó de la Vil·la. La veritat és que gairebé tota la comunitat de PJVille –l’alcalde n’és abonat- ha assistit de manera secreta a aquestes expressions de luxúria escènica. I quan han coincidit a platea dos veïns del poble, han fet veure que no es coneixien i ningú n’ha parlat mai més. Pel que és vist, ningú està lliure de pecat, per aquestes terres ermes...

Perquè us en feu una idea, us puc explicar la darrera obra de teatre que vam anar a veure amb les meves germanes al Tearsland Theatre, ara ja fa un parell de mesos, anomenada “L’urna contradictòria”. L’escenari estava sense gaire ornament. Només coixins damasquinats per terra i molta, molta seda de colors negres i vermells penjant del sostre. Les llums eren indirectes i càlides, propiciant que els actors no veiessin el públic i el públic romangués en penombra durant tot l’espectacle. A platea, es transformaven les localitats en improvisats llits per dues persones mitjançant la substitució de les cadires per matalassos, disposats de manera elevada i amb una mena de mampara de separació cada parell de “cadires”. A dreta i esquerra, podies agafar mocadors de paper lliurement i un ungüent espès, enganxifós i transparent que deixaven en potets individuals les acomodadores del teatre. Vam haver d’asseure l’Ethel amb un senyor de grans bigotis que ens va jurar que no la molestaria gens, i la Caroline i jo ens vam preparar per gaudir d’uns vetllada una mica estranya i molt picant.

Música skiffle de Memphis -en directe i de fons- a tota velocitat i tronadora; en escena una noia lleugera de roba s’apropa a una altra que jau dormida damunt els coixins. L’abraça, la petoneja, la despulla –estirant la túnica romana que duu- i la fa obrir de cames. La llepa per tot arreu, l’abraça sencera, se la menja a queixalades de passió durant mitja hora. Sembla tan sincera i entregada que el públic està tens, no respira ningú fins que l’altra noia comença a sospirar fortament; la música s’atura i ara només se sent l’arribada del plaer, a onades calentes i accelerades. En el moment culminant, el públic s’uneix al cor de crits i espasmes, cruixen llits i se senten plofplofplof xofxoxxoxof per tot arreu. L’Ethel i el senyor de grans bigotis fan de les seves i la Caroline i jo notem una molèstia dolorosa a l’entrecuix que tractem de dissimular amb fregaments sota la roba. L’espectacle continua i la noia, desmaiada de tant d’amor, s’aixeca i acaricia un home amb màscara que ha aparegut del fons i envesteix la seva amant primera. S’afegeix un altre home, amb la cara descoberta. De fet, sembla un jovenet sense gaire pèl al cos. El jove s’arramba als abaixos de l’home emmascarat i xuma com un infantó assedegat fins que, en la confusió més absoluta de cossos i membres i sexes, sospirs, crits i gemecs, s’abaixa el teló. El públic ha quedat ennuegat i extàtic. S’encenen tots els llums. Una interrupció brutal ha fet que ens mirem tots avergonyits i maldestres, cadascun amb les mans ocupades a les faldes d’algú altre. Un sàtir -amb banyes i peus de cabrit- apareix d'entre les cortines vermelles i recita:

“I així és que el poble que ens jutja/si li talles el plaer s’enutja/vegeu si en sou de mentiders i falsaris/vosaltres que reseu i porteu encensaris/que ara anireu dient quin escàndol i quina vergonya/enteneu doncs la conya i gaudiu com a gossos/voteu SF i allibereu els vostres cossos” Perquè la política i les indecències sempre van tan lligades?

__________

[Fotos: El candidat Evan Faggstar, façana del Tearsland Theatre, el senyor de grans bigotis i merectrius de teatre]

De l'amor i les passions

Notícies fresques! Avui he baixat a PJVille a comprar pa i viandes i la Grace Tired me n’han explicat una de bona! Resulta que el nostre forner, -en Josef Serrellson, el que està a tot arreu i coneix tothom-, està enamorat bojament de la dona que fa la neteja a ca l’alcalde!

En Josef, fill d’immigrants alemanys per part de mare, és un home de mirada distreta i abundós cabell repentinat que, de tota la vida, treballa de nits per donar forma al pa de jàgol de la nostra comunitat. D’orígens més aviat pobres, el nostre forner ha volgut sempre anar vestit impecable i tenir la paraula culta, oferint una aparença que mai tindria un home del seu ofici i condició. Diuen que durant la nit, aprofitant les hores mortes de la fornada, estudia tot tipus de disciplines de manera autodidacta, des de l’àlgebra i la comptabilitat fins a la lírica més romàntica. No és estrany, doncs, que sigui dels primers que van començar la tertúlia dels germans Farmerson i que no falti mai a les presentacions literàries del bibliotecari Pickbirds.

Vidu de fa poc més d’un any, en Josef ens tenia a tots amoïnats per la seva melangia i capteniment. El dol per la seva jove esposa el tenia un xic allunyat de la vida social de PJVille i dedicat íntegrament a la confecció de barres de quart i de panets sense sal. Darrerament, però, se’l podia observar passejant -molt engalanat- amunt i avall del carrer on viu en Major Mengele. Ens pensàvem que li havia agafat una mania com una altra, i que potser recitava mentalment poemes d’algun dels seus autors alemanys mentre caminava; però, vet aquí que ja sé perquè s’hi esmerçava tant, en la seva presentació viril! L'animeta de càntir ens anava darrera de la Jwene Goldtits, una mulata rodanxona i de carns apretades que ve cada dia de Tearsland per guanyar-se la vida com pot. I ara ha guanyat també l’amor i el pa del forner, em sembla!

Mrs. Tired m’ha explicat que els va veure una nit, prop de les dues de la matinada, tots melosos al pati de l’obrador; ell tot mans i bragueta i ella movent el seu impressionant pandero a sobre del nas del forner, amb un ritme tropical que feia esparverar les aspes del molí de jàgol! La Grace em contava que va haver de posar-se a recitar màterbovsters per tal d’aguantar la mirada en la luxúria que es desfermava al seu davant. Tot eren gemecs, refregades i mamellam amunt, pantalons avall! Quina fogositat la d’aquest parell d’amants! I direu que és clar, que en Josef és vidu i que no està malament si passa altre cop per vicaria i es penedeix dels seus instints primaris, però és que resulta que, per molt enamorat que estigui de la Jwene i li vulgui millorar la vida, ella està maridada amb un negrot de dos metres que treballa descarregant carbó al ferrocarril de Tearsland, que li ha explicat l’Eleanor a la Tired i la Tired a mi…

Amors impossibles i passions sense remei a PJVille! No són pas els primers, però pobres dels qui cauen en el pecat de la carn! I pobre Serrellson, que no sap res del marit de la Goldtits! Més val, però, que aquestes notícies no comencin a córrer, perquè si no un matí trobarem el cos lúbric del forner, ben pastadet i recremat, al seu propi obrador. Nostresenyor ens empari i que retorni el seny al nostre veí, que per culpa d’una cega pulsió dels “abaixos”, ara ja no estudia a les nits ni fa d’aprenent de contable, ni enforna el jàgol amb tanta traça, si no que va boig pel pitram i pels petons d’una mulata adúltera!

[Fotos: L'obrador Serrellson, en Josef i la seva enamorada]

D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!

[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

El govern de PJVille

“En cuanto a éstos, mis enemigos, que no quisieron que yo reinase sobre ellos, traedlos acá y delante de mí degolladlos”.
Lucas 19, 27

Avui estic indignada! Acabo d’arribar de l’ajuntament de PJVille i trec fum pels queixals! Algú hauria de fer alguna cosa per tal de treure-li la poltrona al remaleït alcalde, en Major Mengele. He anat a demanar ajuda per a l’escola parroquial d’orfes de la comunitat i m’ha engegat tot dient-me que no tenim pressupost per projectes sense qualitat econòmica ni benefici patrimonial. És increïble! Porta tres mesos prometent que destinaria part dels minsos ingressos per a activitats lúdiques, fent-me fer paperassa i anant amunt i avall, perquè ara em digui això. No se n’adona que els orfes del poble necessiten empar i educació, no pas estadístiques i xifres!

Us he de contar d’on ve aquest personatge cruel i falsari que governa el nostre ajuntament des de fa prop de 7 anys. Des de la fundació de l’escorxador de PJVille, l’any 1754, -el petit assentament de colons i grangers va esdevenir oficialment vil·la federal-, la política de la comunitat es menava gràcies a la bona voluntat dels seus veïns i a la mà destra del reverend Ferguson, el missioner anabaptista que va consolar les ànimes dels primers habitants. En morir aquest il·lustre prohom, el càrrec de pastor va romandre buit prop de dos anys, ja que el Prioratz (la màxima autoritat de la nostra església) de Myanmar va patir una malaltia pecaminosa (sífilis) i no va poder enviar ningú. Aquest buit de poder i representativitat popular, va provocar que l'aleshores metge del poble, en Sam Mengele, es proclamés major honorífic davant una assemblea de sorpresos veïns, que amb les desgràcies provocades per la Primera Pluja Roja, no van saber oposar-s’hi.

La tirania d’en Sam Mengele va durar prop de 30 anys, fins que va morir al llit d’unes febres negres que li ompliren la cara de bubons pestil·lents. Va succeir-lo el seu fill Carl que, allunyat de la malèfica influència del pare, va governar mansament i sense més incidents que la venda de les terres del cementiri en una mala partida d’sfridge i la ingesta abusiva de pernil no kistcher cada diumenge. No comptàvem, però, que la sang embrutida ha de tenir via lliure en alguna generació, i el seu fill petit, en John, només complir els tres anys de vida ja prometia malifetes no gens infantils. Animat per la seva sobreprotectora mare –una gatamaula considerable-, es dedicava a espantar les altres criatures amb les seves violentes exigències. Era un malparlat i quan s’enutjava, que era sovint, cridava -vermell com un titot- tot tipus d’ultratges i insults. En John va anar creixent consentit i ple de capricis, i va deixar d’estudiar per fer-se conseller, als disset anys, de l’ajuntament de PJVille.

Va obligar el seu pare a retirar-se, dient que estava vell i xacrós per exercir d’alcalde en una sessió comunitària i que el poble no necessitava fer caritat sinó créixer en excel·lència i reconeixement. A partir d’aquest moment, en Major Mengele ha donat pas al govern més hipòcrita, interessat i especulador de la nostra història. És ben coneguda la seva afició a fer discursos i imposar-se en qualsevol conversa, acaparant les tertúlies dels Farmerson i titllant-los d’idealistes i poc pràctics. Maltracta els seus ajudants amb astúcia i mala bava, sense deixar empremtes ni senyals de la seva arrogància. No permet que ningú se li revolti i té tot el poble a la seva disposició, sempre que l'abelleix. Malparla dels uns i dels altres i se les empesca per gastar-se els ingressos municipals en activitats que li plauen especialment o que afavoreixen els seus aliats, -com la Rottenbreath o el Dr. Mc Enzo-, que no paren de rebre favors i diners per als seus capricis, com l’aula de música de PJSchool. I els orfes a prendre vent!

[Fotos: grup actual d'orfes de l'escola parroquial, l'estimat reverend Ferguson, interior de les oficines de l'ajuntament i l'arrogant John Mengele]

El dia del Senyor...

"Os escribí que no os juntéis con ninguno que, llamándose hermano, fuere fornicario, o avaro, o idólatra, o maldiciente, o borracho, o ladrón; con el tal ni aun comáis" (I corintios 5:11)

He volgut escriure avui diumenge, abans de marxar a missa d'una, perquè us voldria mostrar les costums de PJVille en matèria espiritual. Tal i com ens diu el versicle que he posat dalt, -que és el tema de reflexió per avui a l'escola dominical i punt central del sermó del reverend Littleman-, se'ns recomana no compartir taula amb els falsaris i les víbores. Doncs bé, a PJVille, els diumenges, es congreguen a toc de campanes, els més grans fornicaris, escanyapobres i malànimes del poble.

Direu, potser, que tinc llengua viperina, però no suporto veure, per exemple, les cares de beata de diumenge de la Rottenbreath, de l'Eleanor McAnzo i de la Deeperthroat, que són les encarregades de la tresoreria i de portar els assumptes del reverend Littleman.

L'Alysa Deeperthroat (a la foto del costat), una vídua jove que va arribar de Deek City fa ben poquet, és l'escàndol personificat. Malforjada i de moviments extranys, ha aconseguit seduir la major part d'homes de PJVille. De vagina voraç i calentors sense mida, l'Alysa fa tremolar les bones dones i trempar els homes més sants. Diuen que, fins i tot, ha aconseguit ficar-se sota les faldilles de la sotana del reverend. Però tampoc m'extranyaria, perquè al R. Littleman, a banda dels seus llarguíssims sermons apocal·líptics, només l'interessa aconseguir calers per tal de millorar Our Lord Of Justice, la nostra parròquia i la més rica de tot Chatanooga. I l'Alyssa no para de fer crèixer la seva fortuna d'una manera ben misteriosa i carnal.

Fa ben poquet, i per tal d'expiar pecats de vanitat, orgull i luxúria, l'alcalde Mengele va fer una quantiosa donació per tal d'arranjar l'escultura de Nostresenyor -feta malbé per la darrera pluja roja- que adorna l'altar central de la parròquia. La Rottenbreath no va desaprofitar l'ocasió i va fer desviar una generosa part de les aportacions públiques per a la seva escola de música. Els mètodes, ja els sabem. Però també em recordava el reverend Armaggedon en una de les seves darreres cartes: "No se engañen, nadie se burla de Dios: al final cada uno cosechará lo que ha sembrado. El que siembra en la carne, y en la propia, cosechará de la carne corrupción y muerte. El que siembra en el espíritu, cosechará del espíritu la vida eterna." (Gal 6, 7-8)

Justícia poètica?

L'Aula de Música de PJSchool

No m’agradaria que es pensessin que sóc una criticona de poble que deixa la llengua solta sense justificació, i, per això, voldria explicar-los per què faig certs comentaris despectius sobre la Rottenbreath. No m’hi entetindré gaire (estaran d’acord que cadascú pot arribar a conclusions per si mateix), però cal que sàpiguen que la Rottenbreath, de nom Linda, és una d’aquelles persones sense escrúpols que no té miraments amb ningú si es tracta d’arribar allà on li interessa. De vegades penso que aquelles dents fosques que té se li ennegreixen a cada mala passada que fa…

PJSchool, fa uns cinc anys, comptava amb una mestra excel·lent, Finny Greenchamp, que era carinyosa amb els nens i els ensenyava la manera correcta de comportar-se. Quan Miss Rottenbreath s’instal·là a PJVille, tots vam estar contents que hi arribés una jove intel·lectual i vam pensar que podia ser una bona ajudant de Miss Greenchamp, que ja es feia gran i necessitava un cop de mà. Però la Rottenbreath és d’aquelles senyoretes que enganyen, que semblen agradables d’entrada, però que, de seguida comencen a teixir fils i a fer-se aliats per acomplir els seus objectius, de manera que poc a poc va anar fent contactes amb Mr. Mengele, va embadocar Mr. Pickbirds, una persona excel·lent, va fer certes visites nocturnes a Sir Clown, i així va aconseguir arraconar Miss Greenchamp, que, sota la seva influència malèfica, va anar consumint-se i deixant de fer cada vegada més tasques de l’escola. La Rottenbreath es feia veure a les tertúlies, organitzava lectures poètiques a casa seva amb els joves estudiants de PJSchool sense convidar la Finny, i finalment va escampar el rumor que la mestra més generosa i despresa que hi ha hagut mai s’entenia amb la meva germana Ethel… Com poden veure, es tracta de mètodes bruts per tal d’arribar a ser la directora de PJSchool; i, bé, ho va aconseguir.

Abans d’ahir la Rottenbreath ens va convidar a la inauguració de l’Aula de Música de l’escola i hi vam anar amb la Caroline i Miss Greenchamp. Malgrat tot el que he dit, era important assistir-hi, perquè s’hi aplegà el millor de cada casa i vaig pensar que potser s’hi aproparia el reverend Armaggedon. No hi va haver sort, però intueixo que aviat hi haurà un encontre… El berenar d’inauguració va ser una pantomima feta a la mesura de la Rottenbreath, però vaig estar parlant una llarga estona amb la joveneta de cals McAnzo. La Dorothy és una preciositat i ningú diria que és filla del seu pare, perquè és intel·ligent i ha vist quin és el joc de la Rottenbreath; el Dr. McAnzo, en canvi, està totalment atrapat a les xarxes d’aquesta aranya.
[Foto: la preciosa Dorothy McAnzo]

La tertúlia dels Farmerson

Aquesta és una setmana d’esdeveniments socials… No vull començar queixant-me, però és que, la veritat, esgota una miqueta tanta trobada social i tant posar bona cara. Ahir vaig anar a la tertúlia quinzenal de Mr. & Mr. Farmerson, els farmacèutics de PJVille, que són germans i no són aigua clara. Corre el rumor que no només s’entenen com a germans…, però, bé, no seré jo qui doni cova a les llengües viperines que habiten en aquest poble, com la de la Rottenbreath, que és un dimoniot…

Els germans Farmerson fan un gran bé per a la comunitat perquè, no tan sols ens proporcionen medicaments per al cos, sinó que ens permeten tenir cura de l’esperit en les trobades d’erudits que organitzen. Ja ho diuen: Mens sana in corpore sano. Ja se sap que no tots poden anar-hi cada dia, però regularment, en aquestes tertúlies exquisides i gratificants, em trobo Mr. Pickbirds, el bibliotecari, un home d’enteniment i d’una altura intel·lectual encomiable, però que, malauradament, és poc atractiu de físic; si no, hauria estat un candidat perfecte per a la Caroline (tot i la diferència d’edat) o, fins i tot, per a mi, si no fos perquè l’amor que sento pel reverend Armaggedon ocupa fins l’últim raconet del meu cor… (ai, reverend, quan ens podrem tornar a trobar...?). També hi assisteixen el Major Mengele, no cal dir-ho, que a banda de ser el nostre alcalde és metge de professió, i el Dr. McAnzo. El Major Mengele sempre ve acompanyat de Mr. Dramaqueen, l’oficinista de l’Ajuntament, que, fins i tot allà, a la farmàcia, ha de prendre nota dels encàrrecs del seu cap, que és un dèspota i un malfiat. En John Mengele té la tendència una miqueta acusada de voler ser el centre de la conversa i durant els seus llargs discursos no deixa que ningú l’interrompi…; si ho fas, et fulmina amb la mirada.

A la tertúlia també m’hi trobo sovint la Rottenbreath, que, tot i la seva joventut, té un tracte del tot inadequat amb els homes de mitjana edat: hauria de pensar a relacionar-se amb en Robert Dramaqueen, per exemple, que és més de la seva quinta, però és ambiciosa i coqueteja amb els homes que creu que la poden afavorir. És així com va aconseguir fer fora Miss Greenchamp de PJSchool i convertir-se en la mestressa de l’escola: enredant el Major Mengele i “arramblant” l'escot a Mr. Pickbirds i Sir Clown, l’artistòcrata de més llinatge del nostre poble. Aquesta setmana, precisament, l’harpia ens ha convidat a berenar per celebrar l’obertura de l’aula de música de l’escola… Segurament prendré la Caroline amb mi.

[Fotos: dalt, els germans Farmerson, l'harpia Rottenbreath, Mr. Pickbirds, el bibliotecari, i l'atractiu Robert Dramaqueen.]