Dia de tertúlia

Poso a Déu per testimoni que la dimoni de Rottenbreath s’agita amb el Dr. McAnzo! Perdonin aquesta efusió que mostro així d’entrada, però avui ho he vist molt clar i he entès per què les coses van com van a PJVille. Com ja saben, de tant en tant assisteixo a la tertúlia dels germans Farmerson, a la farmàcia que regenten, per intercanviar impressions sobre literatura i història amb els erudits locals del nostre poble i, bé, avui, mentre estàvem en plena discussió, he enxampat aquella indesitjable d’alè podrit tocant el membre del doctor! Ja feia dies que ho sospitava, però aquesta tarda ho he pogut confirmar en persona i ara entenc les visites tan sovintejades del nostre metge a PJSchool, dia sí dia no... Estic esgarrifada. Hauríem de posar-nos en marxa per crear el nostre partit en pro de la moral correcta. Mr. Trapeze, necessito que quedem algun dia per començar a perfilar les funcions dels diversos membres de nostre grup. Li aniria bé venir diumenge a prendre el te amb Mr. Marphille? És urgent que en parlem.

Però, bé, els volia explicar, d’altra banda, que en aquesta ocasió hem comptat amb la participació d’en Phileas Elsidy, l’herbolari, i el seu fill, en Iuni. Ha estat una trobada molt curiosa perquè, com potser recorden, la Rottenbreath i la majoria de personatges que componen la tertúlia detesten Mr. Elsidy i el titllen de curandero, d’inconscient i d’indesitjable. El cert és que en Phileas va guarir amb les seves herbes les pústules que la Caroline va tenir arran de l’incident amb l’indesitjable Mysticdogs i li estaré eternament agraïda. Amb prudència, però sempre hi creuré, en els seus ungüents. De fet, he aprofitat la seva visita inesperada (ningú l’havia convidat, és clar) perquè miri de preparar-me alguna cosa que vagi bé per la coïssor que em produeixen els càstigs diaris que m’autoinfligeixo a la caverna pudorenca i pecaminosa que tenim totes les dones.

En Iuni Elsidy, d’altra banda, m’ha ben sorprès. Té uns ulls penetrants, una veu fonda; és tot un home. La seva cultura és tant o més extensa que la del seu pare i li auguro un futur esplèndid. Només té un petit problema: em sembla que és consumidor habitual d’alguna d’aquestes herbes que produeixen efectes estranys. Això, de tota manera, el fa estar en un estat permanent de felicitat envejable i, a jutjar per la protuberància dels pantalons, en un estat d'eufòria encara més envejable... Déu meu nostrosenyor, protegeix-me de les temptacions.

[Foto: Iuni Elsidy]

D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!

[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

L'Aula de Música de PJSchool

No m’agradaria que es pensessin que sóc una criticona de poble que deixa la llengua solta sense justificació, i, per això, voldria explicar-los per què faig certs comentaris despectius sobre la Rottenbreath. No m’hi entetindré gaire (estaran d’acord que cadascú pot arribar a conclusions per si mateix), però cal que sàpiguen que la Rottenbreath, de nom Linda, és una d’aquelles persones sense escrúpols que no té miraments amb ningú si es tracta d’arribar allà on li interessa. De vegades penso que aquelles dents fosques que té se li ennegreixen a cada mala passada que fa…

PJSchool, fa uns cinc anys, comptava amb una mestra excel·lent, Finny Greenchamp, que era carinyosa amb els nens i els ensenyava la manera correcta de comportar-se. Quan Miss Rottenbreath s’instal·là a PJVille, tots vam estar contents que hi arribés una jove intel·lectual i vam pensar que podia ser una bona ajudant de Miss Greenchamp, que ja es feia gran i necessitava un cop de mà. Però la Rottenbreath és d’aquelles senyoretes que enganyen, que semblen agradables d’entrada, però que, de seguida comencen a teixir fils i a fer-se aliats per acomplir els seus objectius, de manera que poc a poc va anar fent contactes amb Mr. Mengele, va embadocar Mr. Pickbirds, una persona excel·lent, va fer certes visites nocturnes a Sir Clown, i així va aconseguir arraconar Miss Greenchamp, que, sota la seva influència malèfica, va anar consumint-se i deixant de fer cada vegada més tasques de l’escola. La Rottenbreath es feia veure a les tertúlies, organitzava lectures poètiques a casa seva amb els joves estudiants de PJSchool sense convidar la Finny, i finalment va escampar el rumor que la mestra més generosa i despresa que hi ha hagut mai s’entenia amb la meva germana Ethel… Com poden veure, es tracta de mètodes bruts per tal d’arribar a ser la directora de PJSchool; i, bé, ho va aconseguir.

Abans d’ahir la Rottenbreath ens va convidar a la inauguració de l’Aula de Música de l’escola i hi vam anar amb la Caroline i Miss Greenchamp. Malgrat tot el que he dit, era important assistir-hi, perquè s’hi aplegà el millor de cada casa i vaig pensar que potser s’hi aproparia el reverend Armaggedon. No hi va haver sort, però intueixo que aviat hi haurà un encontre… El berenar d’inauguració va ser una pantomima feta a la mesura de la Rottenbreath, però vaig estar parlant una llarga estona amb la joveneta de cals McAnzo. La Dorothy és una preciositat i ningú diria que és filla del seu pare, perquè és intel·ligent i ha vist quin és el joc de la Rottenbreath; el Dr. McAnzo, en canvi, està totalment atrapat a les xarxes d’aquesta aranya.
[Foto: la preciosa Dorothy McAnzo]

L'oficina de correus de PJVille

Acabo d'arribar de ca la Taira Ioss i vinc amb el cap ple. Avui han nomenat el seu estimat Benny cap de l'oficina de correus de PJVille. Mare de Déu de la Justícia! Quin enrenou! La saleta de ca'ls Ioss era plena de gent: Sir Clown, sempre amb l'anisat a la mà, Mss. Deeperthroat, caminant d'aquella manera que em posa tant nerviosa (es mou generalment com un insecte), Mr. Pickbirds, asegut al sofà amb aquell posat de saberut de poble (per alguna cosa és el bibliotecari) i, com no, el Dr. McAnzo i la seva dona, l'Eleanor (de soltera Mrs. Chab-a-kan), que mai falten a qualsevol esdeveniment amb beguda i menjar gratuïts.

En Benny Ioss, un pobre escrivent que va tenir la sort de casar-se amb la Taira (dels Bigboobs inc., industrials de Deek city) i convertir-se, poc a poc, en una figura imprescindible del circuit de pensadors del poble, ha estat sempre un pobre diable calsasses que no té més aspiracions que tancar-se al seu despatx i gargotejar articles que mai publica ningú. Després de deixar prenyada la dona, van còrrer a casar-se en secret a Sillyhide sota la pressió del reverend Littleman. Diuen que la Taira, tot bambolejant els seus pitots enormes, va aconseguir seduir aquell pobre noi esprimatxat i convertir-lo en el seu esclau. Ara tenen dos nens cridaners, en Benny Jr. i la Rebecca, i una casa encantadora a la part sud de PJVille. Després de molt lluitar i parlar amb en Major Mengele i les autoritats de Deek city, la mamelluda ha aconseguit un càrrec per al seu masclet, que avui lluïa tot cofoi a la foto que s'han fet després del nomenament:

Com sempre, m'ha tocat fer el paperot i anar, en nom de les meves germanes a l'oficina de correus i a casa dels Ioss per felicitar-los. Com diu el reverend, una comunitat de debó es nota en les relacions amistoses dels veïns.

Quin mal de peus! ja tenia ganes d'arribar a casa i collir les xirimoies, que estan gairebé a punt per fer-ne el suc de la segona temporada. He de canviar l'Ethel, però, perquè com sempre que té la menstruació va tota tacada. És com si no se n'adonés. Deixa la seva cadira de classificar ròtules tota empastifada i després em toca a mi fer net. Algun dia he de parlar seriosament amb la Caroline, que amb la cosa que treballa a l'escorxador no para mai a casa, i m'aniria bé que em donés un cop de mà amb l'Ethel. Potser així oblidaria la seva mania de menjar-se els cabells d'amagat. Ai, sort que demà tinc tertúlia a cals boticaris i em distreuré!