Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!

[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]

L'Aula de Música de PJSchool

No m’agradaria que es pensessin que sóc una criticona de poble que deixa la llengua solta sense justificació, i, per això, voldria explicar-los per què faig certs comentaris despectius sobre la Rottenbreath. No m’hi entetindré gaire (estaran d’acord que cadascú pot arribar a conclusions per si mateix), però cal que sàpiguen que la Rottenbreath, de nom Linda, és una d’aquelles persones sense escrúpols que no té miraments amb ningú si es tracta d’arribar allà on li interessa. De vegades penso que aquelles dents fosques que té se li ennegreixen a cada mala passada que fa…

PJSchool, fa uns cinc anys, comptava amb una mestra excel·lent, Finny Greenchamp, que era carinyosa amb els nens i els ensenyava la manera correcta de comportar-se. Quan Miss Rottenbreath s’instal·là a PJVille, tots vam estar contents que hi arribés una jove intel·lectual i vam pensar que podia ser una bona ajudant de Miss Greenchamp, que ja es feia gran i necessitava un cop de mà. Però la Rottenbreath és d’aquelles senyoretes que enganyen, que semblen agradables d’entrada, però que, de seguida comencen a teixir fils i a fer-se aliats per acomplir els seus objectius, de manera que poc a poc va anar fent contactes amb Mr. Mengele, va embadocar Mr. Pickbirds, una persona excel·lent, va fer certes visites nocturnes a Sir Clown, i així va aconseguir arraconar Miss Greenchamp, que, sota la seva influència malèfica, va anar consumint-se i deixant de fer cada vegada més tasques de l’escola. La Rottenbreath es feia veure a les tertúlies, organitzava lectures poètiques a casa seva amb els joves estudiants de PJSchool sense convidar la Finny, i finalment va escampar el rumor que la mestra més generosa i despresa que hi ha hagut mai s’entenia amb la meva germana Ethel… Com poden veure, es tracta de mètodes bruts per tal d’arribar a ser la directora de PJSchool; i, bé, ho va aconseguir.

Abans d’ahir la Rottenbreath ens va convidar a la inauguració de l’Aula de Música de l’escola i hi vam anar amb la Caroline i Miss Greenchamp. Malgrat tot el que he dit, era important assistir-hi, perquè s’hi aplegà el millor de cada casa i vaig pensar que potser s’hi aproparia el reverend Armaggedon. No hi va haver sort, però intueixo que aviat hi haurà un encontre… El berenar d’inauguració va ser una pantomima feta a la mesura de la Rottenbreath, però vaig estar parlant una llarga estona amb la joveneta de cals McAnzo. La Dorothy és una preciositat i ningú diria que és filla del seu pare, perquè és intel·ligent i ha vist quin és el joc de la Rottenbreath; el Dr. McAnzo, en canvi, està totalment atrapat a les xarxes d’aquesta aranya.
[Foto: la preciosa Dorothy McAnzo]

L'oficina de correus de PJVille

Acabo d'arribar de ca la Taira Ioss i vinc amb el cap ple. Avui han nomenat el seu estimat Benny cap de l'oficina de correus de PJVille. Mare de Déu de la Justícia! Quin enrenou! La saleta de ca'ls Ioss era plena de gent: Sir Clown, sempre amb l'anisat a la mà, Mss. Deeperthroat, caminant d'aquella manera que em posa tant nerviosa (es mou generalment com un insecte), Mr. Pickbirds, asegut al sofà amb aquell posat de saberut de poble (per alguna cosa és el bibliotecari) i, com no, el Dr. McAnzo i la seva dona, l'Eleanor (de soltera Mrs. Chab-a-kan), que mai falten a qualsevol esdeveniment amb beguda i menjar gratuïts.

En Benny Ioss, un pobre escrivent que va tenir la sort de casar-se amb la Taira (dels Bigboobs inc., industrials de Deek city) i convertir-se, poc a poc, en una figura imprescindible del circuit de pensadors del poble, ha estat sempre un pobre diable calsasses que no té més aspiracions que tancar-se al seu despatx i gargotejar articles que mai publica ningú. Després de deixar prenyada la dona, van còrrer a casar-se en secret a Sillyhide sota la pressió del reverend Littleman. Diuen que la Taira, tot bambolejant els seus pitots enormes, va aconseguir seduir aquell pobre noi esprimatxat i convertir-lo en el seu esclau. Ara tenen dos nens cridaners, en Benny Jr. i la Rebecca, i una casa encantadora a la part sud de PJVille. Després de molt lluitar i parlar amb en Major Mengele i les autoritats de Deek city, la mamelluda ha aconseguit un càrrec per al seu masclet, que avui lluïa tot cofoi a la foto que s'han fet després del nomenament:

Com sempre, m'ha tocat fer el paperot i anar, en nom de les meves germanes a l'oficina de correus i a casa dels Ioss per felicitar-los. Com diu el reverend, una comunitat de debó es nota en les relacions amistoses dels veïns.

Quin mal de peus! ja tenia ganes d'arribar a casa i collir les xirimoies, que estan gairebé a punt per fer-ne el suc de la segona temporada. He de canviar l'Ethel, però, perquè com sempre que té la menstruació va tota tacada. És com si no se n'adonés. Deixa la seva cadira de classificar ròtules tota empastifada i després em toca a mi fer net. Algun dia he de parlar seriosament amb la Caroline, que amb la cosa que treballa a l'escorxador no para mai a casa, i m'aniria bé que em donés un cop de mà amb l'Ethel. Potser així oblidaria la seva mania de menjar-se els cabells d'amagat. Ai, sort que demà tinc tertúlia a cals boticaris i em distreuré!