05/08/2007

Retorn a PJVille


Benvolguts amics, benvolgudes amigues!
Quant de temps sense poder escriure en aquest dietari personal que tantes amistats m’ha permès fer! Quant de temps sense poder explicar i apaivagar les meves incerteses, els meus neguits, les meves preocupacions! I és que el temps passa volant i les desgràcies vénen sempre no pas de dos en dos, sinó de cent en cent, de mil en mil...

H
em passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.

Durant el temps, però, que estat caminant per aquest túnel fosc i mesquí, he vist algunes llumetes que han apaivagat el meu cor entristit. I és que, a la vida, els plaers més grans es troben en les coses petites, no troben? Una d’aquestes llumetes ha estat Mr. Serrellson, que ha tingut la brillant idea de crear una coral per recaptar dinerons per als orfes i m’ha proposat que en sigui la soprano principal. Aquest detall que ha tingut amb mi m’ha reconfortat, perquè hem començat a assajar algunes peces a casa i la Caroline ha tornat a tocar el piano. L’Ethel, d’altra banda, sembla que s’ha animat una miqueta i ha començat a fer alguns ritmes amb les dues úniques ròtules que li han quedat de la seva col·lecció, les del papà i la mamà, que no podíem vendre de cap manera pel valor sentimental que tenen. Com veuen, la nostra vida quotidiana torna poc a poc a la normalitat i espero tenir, a partir d’ara, més moments com aquest per poder intercanviar amb vostès totes les vicissituds que sorgeixen en el camí. Des d’aquí, el nostre agraïment més sincer.

04/03/2007

Dia de tertúlia

Poso a Déu per testimoni que la dimoni de Rottenbreath s’agita amb el Dr. McAnzo! Perdonin aquesta efusió que mostro així d’entrada, però avui ho he vist molt clar i he entès per què les coses van com van a PJVille. Com ja saben, de tant en tant assisteixo a la tertúlia dels germans Farmerson, a la farmàcia que regenten, per intercanviar impressions sobre literatura i història amb els erudits locals del nostre poble i, bé, avui, mentre estàvem en plena discussió, he enxampat aquella indesitjable d’alè podrit tocant el membre del doctor! Ja feia dies que ho sospitava, però aquesta tarda ho he pogut confirmar en persona i ara entenc les visites tan sovintejades del nostre metge a PJSchool, dia sí dia no... Estic esgarrifada. Hauríem de posar-nos en marxa per crear el nostre partit en pro de la moral correcta. Mr. Trapeze, necessito que quedem algun dia per començar a perfilar les funcions dels diversos membres de nostre grup. Li aniria bé venir diumenge a prendre el te amb Mr. Marphille? És urgent que en parlem.

Però, bé, els volia explicar, d’altra banda, que en aquesta ocasió hem comptat amb la participació d’en Phileas Elsidy, l’herbolari, i el seu fill, en Iuni. Ha estat una trobada molt curiosa perquè, com potser recorden, la Rottenbreath i la majoria de personatges que componen la tertúlia detesten Mr. Elsidy i el titllen de curandero, d’inconscient i d’indesitjable. El cert és que en Phileas va guarir amb les seves herbes les pústules que la Caroline va tenir arran de l’incident amb l’indesitjable Mysticdogs i li estaré eternament agraïda. Amb prudència, però sempre hi creuré, en els seus ungüents. De fet, he aprofitat la seva visita inesperada (ningú l’havia convidat, és clar) perquè miri de preparar-me alguna cosa que vagi bé per la coïssor que em produeixen els càstigs diaris que m’autoinfligeixo a la caverna pudorenca i pecaminosa que tenim totes les dones.

En Iuni Elsidy, d’altra banda, m’ha ben sorprès. Té uns ulls penetrants, una veu fonda; és tot un home. La seva cultura és tant o més extensa que la del seu pare i li auguro un futur esplèndid. Només té un petit problema: em sembla que és consumidor habitual d’alguna d’aquestes herbes que produeixen efectes estranys. Això, de tota manera, el fa estar en un estat permanent de felicitat envejable i, a jutjar per la protuberància dels pantalons, en un estat d'eufòria encara més envejable... Déu meu nostrosenyor, protegeix-me de les temptacions.
[Foto: Iuni Elsidy]

03/03/2007

Els ulls del Dimoni

Cert és que les cosines Vulpeczyński ens han transtornat una mica aquests dies… Ho deia aquest matí la Caroline i té la raó. No els vull donar les culpes de res (sóc prou conscient que he estat dèbil i que he pecat per mi mateixa), però la seva presència a casa ens ha portat a un estat d’eufòria que no és propi de nosaltres i que cal que contenim de totes totes. Ahir al vespre, per sort, van fer les maletes i aquest matí les ha vingut a buscar l’amic d’un parent llunyà de PPVille. Són bones noies, però ara m’adono que la seva voluptuositat ens ha portat cap al pecat… Faig penitència cada dia, però els mals pensaments no em marxen del cap…

Ahir mateix, a la nit, quan em vaig posar al llit, vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig rellegir les cartes del reverend. Les seves paraules són santes i assenyades, però no sé què em va passar. M’havia aplicat els meus càstigs diaris a les parts més brutes i pecaminoses que Déu em va donar al moment de néixer (com diu el reverend, Déu ens les va atorgar per posar-nos a prova i per fer que ens superem dia a dia i arribar, així, al camí de la perfecció) i estava encesa i penedida. Vaig pensar que les paraules del meu estimat company de camí m’apaivagarien el dolor. Però, a mesura que anava llegint els seus mots sants, vaig experimentar una sensació estranya. Els seus consells començaven a il·luminar el meu esperit: “Admet que ets carn, però recorda que ets filla de Déu i no caiguis en la desídia; evita els teus instints animals amb oracions, no et despullis davant del mirall, no et posis ungüents a les cuixes ni als pits, deixa que la pell se t’assequi; no et toquis el ventre ni et pentinis els cabells gaire estona.” I mentre la seva veu retronava al meu cap i la calma de l’esperit semblava que arribés, de sobte em vaig adonar que el coixí que va brodar la meva àvia Déu l’ampari estava a l’alçada de les meves natges (no sé com havia anat a parar allí). Vaig pensar que aquella blonda beneïda de la coixinera m’ajudaria a alleugir la picassor de la caverna impura i vaig començar a refregar-me-la amb ímpetu. Mare meva, nostrosenyor, redéu, quin descans, quin alleugiment! Sentia unes puxadetes del tot reconfortants i a cada paraula del reverend ―”estimada Jane”, “el camí cap al cel”, “resa set vegades cada dia”, “no defalleixis”― em pujava una mena de pessigolleig per tot el cos, cada vegada més intens. En arribar a l’últim paràgraf ―“si notes que el dimoni vol parlar amb tu, lliga’t una creu al sotaventre”― em va venir una glopada que em va deixar sense respiració i em vaig adonar que, mentre passava això, estava resant el pare nostre en veu alta, cridant amb fervor i amb més fe que mai.

Tant vaig alçar la veu que la Romanela es va aixecar i va fer dos copets a la porta de la meva habitació per preguntar-me si em trobava bé. Em vaig apropar a l’entrada i vaig entreorbrir per respondre-li que no patís, que estava fent les meves oracions nocturnes. Amb cara de dimoni em va respondre: “Vostè és la serventa del Senyor més entregada que he conegut mai.” Però ho va dir amb una rialleta sospitosa i pervertida i vaig tancar la porta de cop. Al llit vaig pensar que teníem sort que aquelles criatures esgarriades marxessin de casa l’endemà mateix.

01/03/2007

Política, teatre i indecències

Benvolguts amics, després dels vergonyosos esdeveniments relacionats amb la meva persona -i pels que faig penitència diària-, em veig obligada a canviar radicalment de tema i posar-vos al dia de les entranyes de la nostra política municipal. Com ja heu llegit altres vegades, el Major Mengele és el nostre alcalde i qui guia les nostres vides públiques, amb gens d’encert i gran egoisme. Doncs bé, s’apropen els dies de l’Assemblea Popular Primera –així anomenem a PJVille les nostres particulars eleccions-, i ja es comencen a sentir les propostes de nous veïns que volen accedir a l’ascó de poder del nostre ajuntament. Començarem per la més curiosa de les propostes polítiques i la que sembla més popular.

A banda d’en John Mengele, fa uns dies es va presentar el candidat de la SF (Sinistra Falç), una agrupació de pagesos i ramaders del poble que volen més recursos pel seu ofici, l’abolició total dels ritus anabaptistes i el llibertinatge absolut en matèria de pecat. La veritat és que el seu representant, Mr Faggstar, és una bona tria per atraure els vots dels nostres veïns, ja que es tracta de tota una celebritat. Evan Faggstar és un peça de la capital -Deek City- que de fa temps que es dedica a dirigir representacions als teatres de tot Chatanooga, posant en evidència certes diferències en l’apropament eròtic de les persones de recta moral. El seu grup de meractors i merectrius –així els anomena en John Mengele- es diu Escó de la Vil·la. La veritat és que gairebé tota la comunitat de PJVille –l’alcalde n’és abonat- ha assistit de manera secreta a aquestes expressions de luxúria escènica. I quan han coincidit a platea dos veïns del poble, han fet veure que no es coneixien i ningú n’ha parlat mai més. Pel que és vist, ningú està lliure de pecat, per aquestes terres ermes...

Perquè us en feu una idea, us puc explicar la darrera obra de teatre que vam anar a veure amb les meves germanes al Tearsland Theatre, ara ja fa un parell de mesos, anomenada “L’urna contradictòria”. L’escenari estava sense gaire ornament. Només coixins damasquinats per terra i molta, molta seda de colors negres i vermells penjant del sostre. Les llums eren indirectes i càlides, propiciant que els actors no veiessin el públic i el públic romangués en penombra durant tot l’espectacle. A platea, es transformaven les localitats en improvisats llits per dues persones mitjançant la substitució de les cadires per matalassos, disposats de manera elevada i amb una mena de mampara de separació cada parell de “cadires”. A dreta i esquerra, podies agafar mocadors de paper lliurement i un ungüent espès, enganxifós i transparent que deixaven en potets individuals les acomodadores del teatre. Vam haver d’asseure l’Ethel amb un senyor de grans bigotis que ens va jurar que no la molestaria gens, i la Caroline i jo ens vam preparar per gaudir d’uns vetllada una mica estranya i molt picant.

Música skiffle de Memphis -en directe i de fons- a tota velocitat i tronadora; en escena una noia lleugera de roba s’apropa a una altra que jau dormida damunt els coixins. L’abraça, la petoneja, la despulla –estirant la túnica romana que duu- i la fa obrir de cames. La llepa per tot arreu, l’abraça sencera, se la menja a queixalades de passió durant mitja hora. Sembla tan sincera i entregada que el públic està tens, no respira ningú fins que l’altra noia comença a sospirar fortament; la música s’atura i ara només se sent l’arribada del plaer, a onades calentes i accelerades. En el moment culminant, el públic s’uneix al cor de crits i espasmes, cruixen llits i se senten plofplofplof xofxoxxoxof per tot arreu. L’Ethel i el senyor de grans bigotis fan de les seves i la Caroline i jo notem una molèstia dolorosa a l’entrecuix que tractem de dissimular amb fregaments sota la roba. L’espectacle continua i la noia, desmaiada de tant d’amor, s’aixeca i acaricia un home amb màscara que ha aparegut del fons i envesteix la seva amant primera. S’afegeix un altre home, amb la cara descoberta. De fet, sembla un jovenet sense gaire pèl al cos. El jove s’arramba als abaixos de l’home emmascarat i xuma com un infantó assedegat fins que, en la confusió més absoluta de cossos i membres i sexes, sospirs, crits i gemecs, s’abaixa el teló. El públic ha quedat ennuegat i extàtic. S’encenen tots els llums. Una interrupció brutal ha fet que ens mirem tots avergonyits i maldestres, cadascun amb les mans ocupades a les faldes d’algú altre. Un sàtir -amb banyes i peus de cabrit- apareix d'entre les cortines vermelles i recita:
“I així és que el poble que ens jutja/si li talles el plaer s’enutja/vegeu si en sou de mentiders i falsaris/vosaltres que reseu i porteu encensaris/que ara anireu dient quin escàndol i quina vergonya/enteneu doncs la conya i gaudiu com a gossos/voteu SF i allibereu els vostres cossos” Perquè la política i les indecències sempre van tan lligades?
__________
[Fotos: El candidat Evan Faggstar, façana del Tearsland Theatre, el senyor de grans bigotis i merectrius de teatre]

28/02/2007

Perdó i penitència

«Yo reprendo y corrijo a cuantos amo: sé, pues, ferviente y arrepiéntete» (Ap 3,19)
Nostresenyor de la Santa Justícia em jutgi i em porti pels camins del penediment! Ai, Senyor! Ai mareta meva! Ai Verge Dessecant del meu cor! Ara mateix estic enrojolada, amb el cap cot i no sé ni com dirigir-me a vosaltres, els qui heu llegit les paraules deshonestes que l'Ethel ha estat tan desvergonyida i cruel de fer públiques!!! Ai, ai... només puc lamentar-me i oferir-me davant vostre, com un anell penedit i implorant!

Vull expressar les meves sinceres disculpes públiques a aquells a qui he escandalitzat, en especial a Miss GoThiK, Mrs Lídia, Mr El veí de dalt, Mrs Candela, Mr Albert Guasch, Mr R. Marphille i Mr. Joan Carles. A tots ells els vull enviar un missatge de disculpa si els he ferit o els he donat una imatge equivocada de la meva persona. Malauradament, la meva germana Ethel, tot i que per natura és un ésser innocent i pur, pateix, a conseqüència de la seva malaltia, certs brots lúbrics i maliciosos. Espero, però, que la lectura de les meves íntimes memòries no els hagi causat gaire torbació i que puguin comprendre les meves debilitats, per les que ja en sóc pagadora cada dia de la meva vida.

Per tal d’evitar l’escàndol i la meva condema a les hosts infernals, els diria que he començat una penitència dura i proporcional als meus pecats. És necessari que passi per un estat de mortificació corporal per tal de retrobar la meva essència espiritual. Segons Sant Ignatius, la Justícia Divina es fa efectiva si el fidel fa un acte de contrició sever i sentit i s’aplica en la contemplació de les veritats anabaptistes -tot satisfent les culpes passades, domant les passions insanes i oferint la seva carn en sacrifici-. Aquestes inclinacions perverses de les que he estat objecte, són una rèmora per conèixer la gràcia divina i conduir la meva comunitat de l’escola parroquial. Ni als meus orfes puc dirigir amb els pecats que cova el meu esperit!. Així doncs, ajudada del Reverend Littleman, a qui he confessat les meves faltes plena de llàgrimes i dolor, he programat les mortificacions següents:

Passar en dejú cada divendres de l’any i, en especial (sense aigua ni anar de ventre): el Divendres Santificant Anabaptista, el Diumenge Preceptiu d’Our Lord i l’Ascensió de Nostresenyor a la Egghabà. Descansar els dimecres en terra dur i fer-ho només un parell d’hores, ja que la privació de la son em farà meditar més profundament en els meus pecats. Fer oració amb una corda sota els genolls per tal d’infligir-me el dolor en els meus tractes al Diví Pasturador, i anar a ofici amb vestits bruts i trencats per indicar als meus veïns que sóc pecadora de la carn. Portar sota la roba un cilici de ferro que m’estrenyi l’engonal i pessigar-me els pits cada vegada que tingui un mal pensament. A més a més, cada vespre, un cop he acabat de complir les obligacions de la casa, -i en la intimitat de la meva cambra-, apago totes les llums i començo a recitar matervòbsters mentre m’aplico les disciplines a les meves parts més pecadores que, inflamades i palpitants, demanen la clemència dels meus dits delerosos… Ai ai ai ai!

26/02/2007

Del diari personal de la Jane

Me dic Ethel itinc trentamolts añs. Abui e afagat el diary de la meba germana Jane y us el vui enseñar perqques tá ple de marranades a la primera paxina y e possat les fotus qüe ella retalla deles rebistes:
________________________________________________


Estimat diari:


Em dic Jane i tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa, m'agrada la jardineria i cuino amb les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri del meu poble. Tinc cura de la meva germana malalta i sóc un dels pilars religiosos de la meva comunitat. Començo amb aquesta presentació tan poc adient, perquè vull escriure a les pàgines d'aquest diari tota la veritat i que algun dia s'entengui que no ho escric per casualitat ni per vici, sinó per descarregar amb la tinta de la ploma la meva ànima turmentada.

Fa molt temps que el meu cor batega per l'amor del R. A., un bell pastor anabaptista que volta pel món amb la seva missió de les Esclaves de la Santa Justícia, tot donant llum i gràcia a les dones dels quatre continents coneguts. Aquest amor secret que em tortura i que no puc confessar ni al responsable de la meva església, em porta de cap, sobretot pel darrer incident que ens va apropar extàticament i irremeiable, ja fa un parell d’anys.

Era estiu i, com sempre, el R. A. va tornar a PJVille per desplegar les festes i celebracions anabaptistes en un campament religiós que coneix tota la comarca. Durant tres dies i tres nits, es succeeixen les celebracions, els concerts, les obres de teatre, les barbacoes i les oracions sense aturador. Aprofito per convidar-los al campament d’aquest any, que encara serà més sonat. Però no em distrauré més de la meva narració penitent...

El segon dia d’activitats, que coincidia que jo estava a la tenda d’organització escrivint les dedicatòries als difunts, va entrar l’estimat pastor amb un problema d’ampolles a la pelvis, tot fent exclamacions de dolor. Les hores dempeus batejant els nous creients l’havien escaldat abastament. Espantada i sol·lícita, vaig voler guarir-lo amb un liniment que tenia de xirimoia borda, així que li vaig demanar permís per aixecar-li les faldilles de la seva sotana. Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar la consistència cremosa del remei entre els meus dits, que vaig fregar abans per escalfar-los, i vaig procedir a aplicar-lo a tan íntima zona del reverend.

Vaig fregar amb amor i paciència, sense mirar - estava una mica avergonyida per la situació- i sense adonar-me que el meu malalt cada vegada esbufegava violentament, i no pas de dolor. No ho havia vist, però sense voler li vaig estar guarint el seu membre a través dels calçons, que tens i erecte com una branca de xirimoier, havia sortit del seu cau i ja apuntava cap als meus llavis. Enrojolada i nerviosa, vaig voler apaivagar aquell bastó sant que se m’oferia tremolós i, arravatada per una mística precisió, vaig bombar amunt i avall amb llengua i gola, pensant, pobra de mi, que la saliva potser podria estovar-lo. També vaig voler remenar-li amb fermesa els testicles, xuclant-los i mossegant l’espai que uneix el final de l’esquena amb el començament del membre. Com qui no vol la cosa, vaig ficar un ditet –el de senyar-me- al forat esbatanat del bell pastor, que ulls closos i tot suat, em demanava cada cop més atenció.

No sabia què m’impulsava a caure en aquest infern de perversió, però cada vegada sentia la fava del reverend més vermella i palpitant a la meva boca, així que em vaig aixecar les faldilles per tal de consolar la seva aflicció amb els meus abaixos, tots molls de passió i necessitat… Amb una reverència digna d’admiració, el sant baró es va col·locar al meu darrere i, agafant-me la cintura –que jo no podia deixar de moure-, m’envestia una vegada i una altra, sense aturador, gemegant i esbufegant de plaer. Jo estava tan rajant de sucs i tan excitada que només sentia els copets –plof plof plof plof- contra el meu cul, així que li vaig demanar que em foradés amb el seu gran penis el secret més negre que tenim les persones. Com un cavaller antic, va treure el mànec amb diligència per tornar-lo a amagar amb contundència al meu forat més estret. El dolor era redemptor i salvatge, però el plaer de la reconciliació carnal encara n’era més. No podia deixar que el descontrol s’apoderés de mi i vaig agafar-li les santes mans i li vaig demanar que em fes mal als mugrons que, tot i tenir encotillats i coberts, estaven erectes i delirosos del seu fervor…

El reverend sempre ha estat una persona de gran paciència, així que, al cap d’una estona de tenir els seu enorme membre dins de les meves vergonyes negres, el vaig separar com vaig poder i, obligant-lo, m’hi vaig asseure a la cara. Es va empassar tot el meu raig i jo, mentrestant, tornava a bombar amb la boca, fins al fons, aquell bé de déu d’instrument diví… Em va dir que se n’anava i, temorosa, em vaig girar per cavalcar-lo i evitar la seva marxa. Amunt, avall, amunt, avall, a cavallet a cavallet…. Ell cridava i jo també, però em va entrar molta set i vaig baixar de la meva muntura per poder rebre l’aigua beneïda entre els meus llavis delirosos… Va agafar-se amb les dues mans el seu membre ple de líquids d’amor i, mentre em mirava agenollada i amb la boca oberta, es va dedicar a estomacar-lo violentament: amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall…… fins que tota aquella essència espessa i dolça, tot el licor de la vida del reverend es va escolar entre els meus llavis, els ulls i el coll…

No cal que els digui que, en acabar, vaig fugir corrents amb la meva llista de precs i l’ànima malalta de passió per aquell home. Durant els dies que restaven abans que marxés, no vam ni mirar-nos ni parlar ni res. Només recordo que, en veure’l agafar el llibre d’oracions alguna cosa molt secreta em feia notar pessigolles molt endins de les calces. I això es tot! Ell va marxar cap a les seves missions amb les seves monges sol·lícites i jo, a conseqüència de l'empitjorament de la malaltia de la meva germana gran no vaig poder seguir-lo, com una bona feligresa, en el seu viatge.

Han passat dos anys plens de cartes esparses i sentiments tristos, i nits encara més tristes… I per això els he escrit, perquè amb la imminència de la seva tornada, em sento confosa i estranya… hauria de tornar a agenollar-me als peus de tan magnífic exemplar de cristià?



24/02/2007

Temps incerts


Aquesta nit l’Ethel ha tingut un somni meravellós i estrany! Quan s’ha aixecat, mentre preparava l’esmorzar per a la Betina i la Romanela, ha vingut a la cuina i m’ha dit: “Jane, he vist la llum”. Jo he pensat: “Ara veurem què sortirà d’aquest capet degenerat”, però, no, tot seguit, m’ha dit: “He vist el futur” i ha començat a explicar-me el seu somni.
PJVille: el camí que mena a casa nostra, desert; un forta ràfega de vent, una boira calenta i espessa de pols no ens deixa veure res…, i d’entre el núvol de terra sorgeix, de sobte, una màquina, una estructura, un ésser inquietant. Avança a poc a poc, porta una protecció, un vestit de ferro, una mena de casc li cobreix el cap, una armadura li encaixa sobre el pit… Camina molt lentament, a grans passes, i cada vegada que posa un peu a terra, tremola la casa i s’obren escletxes al camí… Les plantetes desapareixen sota la seva cuirassa pesada, les làpides del cementiri s’esquerden i els morts emeten petits crits de dolor des de la tomba…

L’home gegant s’apropa a casa nostra i finalment truca a la porta. L’Ethel surt a obrir i s’espanta quan veu aquell ésser vingut d’un altre temps. Tremolosa, li demana per què és allà. L’ésser es treu primer els guants articulats, es desfà de l’armadura, pressiona una palanqueta que té a l’alçada del coll i fa que la pantalla protectora que té just davant dels ulls es desencaixi… Apareixen, de cop, dos ulls de color marró i l’Ethel té la sensació que ja els ha vist abans. Tot seguit, amb les mans, s’extreu el casc, a poc a poc… i l’Ethel veu que no anava desencaminada. De sota del mur de ferro apareix ni més ni menys que Mr. Nepalswhite! L’Ethel s’espanta, no vol deixar que aquell fotògraf impresentable li vulgui robar les joies un altre cop, però Mr. Nepalswhite s’acotxa un moment i d’un compartiment que té darrere del bessó dret treu un ram de roses meravellós i el dóna a la meva germaneta…

La veritat és que a l’Ethel les flors no li agraden gaire, i menys les roses (si encara fossin lliris o clavells...), però s’ha despertat contenta, pensant que Mr. Nepalswhite ja s’ha disculpat amb nosaltres. Ja veuen, és de fàcil conformar (i el cert és que l'ha vist sempre amb bons ulls, perquè l'he enxampada tocant-se els baixos en les ocasions que hem recordat aquell incident tan desagradable). Però sobretot pensa que ha besllumat el futur, que d’aquí uns anys no tindrem ni fred ni calor, perquè tots anirem vestits així, com els homenots que lluitaven antigament per aconseguir terres i animals… Ves quina tonteria, no? Però, bé, m’ha semblat que era digne de ressenyar. Ja em perdonaran si els he avorrit amb aquestes cabòries.

23/02/2007

Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!
[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]

21/02/2007

Projectes i encàrrecs divins...

Estic emocionada! Avui he rebut carta del R. Armaggedon, que ja em tenia amoïnada amb el seu llarg silenci. M’ha escrit per anunciar-me que, aprofitant una expedició apostòlica de les seves Esclaves de la Santa Justícia a Myanmar –aquestes monges no sabeu l’enveja que em fan-, celebraran un campament anabaptista que durarà tres dies i tres nits a la vora de PJVille, just a les defores de Tearsland. M’ha confessat que està una mica nerviós de veure’m després de tant temps, però que compta amb mi com a cap de l’organització de les festes i entreteniments dels nostres feligresos. Se’m gira feina però qui la mena, és home de santa baronia i paraula que conforta…

Vist que hauré de contactar amb artistes de diverses especialitats per tal de demanar-los que treballin gratuïtament pel reverend, m’he afanyat a reunir-me amb Mr. Fregoli, el veí més artista i polivalent que tenim a la nostra comunitat. En Mikel Fregoli, d'ascendents italians (de la Toscana, em sembla) és un personatge estrany, melangiós i taciturn que només treu la seva energia creadora i sensible mitjançant extravagants pintures i retrats i proves fílmiques amb la seva vella càmera de rodar. Diu que va conèixer en Charlot i en Mr. B De Mille, un senyor molt trempat que només feia que fer experiments amb les picardies i els diners.

Així doncs, en Fregoli m’ha convidat a llimonada amarga a casa seva i jo li he portat un pastís de xirimoia perquè el tastés. La primera cosa que ha fet en veure’l ha estat fregar-se el nas amb la nata de la seva ració del pastís i posar-se a fer saltirons al meu voltant. M’he fet un fart de riure, però quan li he dit que necessitava parlar amb ell de coses serioses, ha acostat una cadira a la taula i s’ha quedat com en trànsit, ulls fixos i boca ben tancada. Jo li he explicat això del campament de les germanes, i que necessitem artistes per actuar les tres nits, i que patatim i que patatam… ell no movia res, ni una pestanya, i em deixava parlar. Fins que li he dit si li semblava bé i, despertant d’entre els seus somnis m’ha dit “si, si, és clar que si, dona”…

En fi, que hem quedat que portarà els famosos artistes travestistes Bonjee and Carfully, que fan no sé què de disfressar-se i ensenyar no sé quina cosa, a la cantant afònica Donna Mcgeersew, als Germans Stupendson, que imiten no se quins poetes polifònics, a la Berthe Mandarine, que fa un número esmolant llapis amb els abaixos, i al duet Brattolini que fan exercicis gimnàstics amb la llengua i una barra de sabó. Jo encarregaré una intervenció dels meus nanos de l’orfenat, demanaré als germans Farmerson que llegeixin poemes junt amb el bibliotecari i, finalment, suposo que haurem d’aguantar, com sempre, que la petulant de la Rottenbreath ens faci una actuació plena de farbalans i ensucramentes dels seus alumnes de l’aula de música. És que no la suporto! Vindrà acompanyada del John Mengele i es passaran la vetllada criticant el campament i les seves gents. Tant de bo torni a passar com fa un parell d’anys, que la Rotten va quedar penjada d’un xirimoier de 6 metres en trepitjar una de les trampes que mostraven els nostres petits exploradors anabaptistes!
[Fotos: Esclaves de la Santa Justícia, Mike Fregoli i el duet Brattolini]

19/02/2007

Visita a PPVille

Benvolguts! Quants dies sense poder comunicar-me amb vostès! I és que l’Ethel, la Caroline i jo hem estat fora, aquest cap de setmana. Hem anat a fer una visita a una gran amiga que l’Ethel té a PPVille, una amiga de la infància, d’aquelles que no es perden mai. Com ja saben, l’Ethel surt molt poc de casa, però quan va rebre carta de la Joanne, Mrs. Clifford, no ho va dubtar ni un moment: feia més de vint anys que no fèiem un viatge amb ella, i vaig estar molt contenta que es vegés amb ànims d’anar-hi.

PPVille, Pacotills Poetic Ville, està situada a tres hores de viatge de la nostra petita ciutat i podríem dir que és la seva rival per naturalesa. Com ja saben, al llarg de la història, les petites ciutats provincianes o de poques aspiracions sempre han tingut petites ciutats encara més provincianes i de poquíssimes aspiracions que els han volgut fer la competència i que han establert com una mena de duel permanent per demostrar en tot moment que són millors. És el cas de PJVille i de PPVille; aquesta última compta amb uns ciutadans molt xovinistes que a tot arreu on van canten les excel·lències de la seva vila i de la gent que hi viu i contínuament ens fan la punyeta per aconseguir, per exemple, obtenir trams de terra que ens pertanyen.

Però, bé, a banda d’aquest petit comentari, els he de dir que a PPVille viuen persones d’una gran vàlua, com la Joanne, que jugava de molt petita amb l’Ethel a destrossar les nines de drap que els regalaven amb motiu del Christmas i a ordenar les parts d’aquells cossos esfilegats en categories: cames, caps, braços, mans, orelles (si en tenien), etc. El retrobament va ser molt emotiu, perquè la Joanne ens va preparar tot de sorpreses: va recuperar la capsa on guardava els membres esquarterats i ens va ensenyar la seva col·lecció de cabells. Va ser emocionant.

Cal que dediquem un pensament a Miss Parkingirl, la jove vaquera del poble, perquè ens va acompanyar amb la seva camioneta fins a PPVille. És una jove amb molt de caràcter i canviant d’humor, però, bé, potser es podria reconduir si rebés algunes sessions de bons modals. Llàstima, però, que sigui un xic massa egoista…


[Foto: Miss Parkingirl]

14/02/2007

Be my Valentine!

Nostresenyor de la Santa Justícia ens empari a tots plegats! Quin dia més boig i quina setmana més encesa! Em sembla que la primavera ja s’acosta i que aquesta quaresma serà la més difícil de totes... Ja em perdonareu l'atabalamenta, però us escric després de sentir i veure coses que els meus ulls de fidel anabaptista mai haurien d’haver vist.


Avui de bon matí, quan he anat a recollir el correu a l'oficina de PJVille, -a banda d’haver-me entristit moltíssim per l’absència de notícies del R. Armaggedon-, m’he adonat que, entremig de papers i factures dels bolquers per adults de l’Ethel, hi havia un sobre rosat de mida postal sense més indicacions que “Per a Jane G.” Nerviosa i amb por que la Rottenbreath -que sempre ronda per on ensuma notícies-, he marxat cap a casa per obrir la misteriosa missiva i m’hi he trobat aquesta foto que us mostro (m'apujen els colors només de veure-la!) i, al darrera, aquesta brutesa que us transcric:


No és negra nit i la pubilla ja s’allita
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita

Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!

Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes

Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!

Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…

M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!

[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]

13/02/2007

De l'amor i les passions

Notícies fresques! Avui he baixat a PJVille a comprar pa i viandes i la Grace Tired me n’han explicat una de bona! Resulta que el nostre forner, -en Josef Serrellson, el que està a tot arreu i coneix tothom-, està enamorat bojament de la dona que fa la neteja a ca l’alcalde!
En Josef, fill d’immigrants alemanys per part de mare, és un home de mirada distreta i abundós cabell repentinat que, de tota la vida, treballa de nits per donar forma al pa de jàgol de la nostra comunitat. D’orígens més aviat pobres, el nostre forner ha volgut sempre anar vestit impecable i tenir la paraula culta, oferint una aparença que mai tindria un home del seu ofici i condició. Diuen que durant la nit, aprofitant les hores mortes de la fornada, estudia tot tipus de disciplines de manera autodidacta, des de l’àlgebra i la comptabilitat fins a la lírica més romàntica. No és estrany, doncs, que sigui dels primers que van començar la tertúlia dels germans Farmerson i que no falti mai a les presentacions literàries del bibliotecari Pickbirds.

Vidu de fa poc més d’un any, en Josef ens tenia a tots amoïnats per la seva melangia i capteniment. El dol per la seva jove esposa el tenia un xic allunyat de la vida social de PJVille i dedicat íntegrament a la confecció de barres de quart i de panets sense sal. Darrerament, però, se’l podia observar passejant -molt engalanat- amunt i avall del carrer on viu en Major Mengele. Ens pensàvem que li havia agafat una mania com una altra, i que potser recitava mentalment poemes d’algun dels seus autors alemanys mentre caminava; però, vet aquí que ja sé perquè s’hi esmerçava tant, en la seva presentació viril! L'animeta de càntir ens anava darrera de la Jwene Goldtits, una mulata rodanxona i de carns apretades que ve cada dia de Tearsland per guanyar-se la vida com pot. I ara ha guanyat també l’amor i el pa del forner, em sembla!

Mrs. Tired m’ha explicat que els va veure una nit, prop de les dues de la matinada, tots melosos al pati de l’obrador; ell tot mans i bragueta i ella movent el seu impressionant pandero a sobre del nas del forner, amb un ritme tropical que feia esparverar les aspes del molí de jàgol! La Grace em contava que va haver de posar-se a recitar màterbovsters per tal d’aguantar la mirada en la luxúria que es desfermava al seu davant. Tot eren gemecs, refregades i mamellam amunt, pantalons avall! Quina fogositat la d’aquest parell d’amants! I direu que és clar, que en Josef és vidu i que no està malament si passa altre cop per vicaria i es penedeix dels seus instints primaris, però és que resulta que, per molt enamorat que estigui de la Jwene i li vulgui millorar la vida, ella està maridada amb un negrot de dos metres que treballa descarregant carbó al ferrocarril de Tearsland, que li ha explicat l’Eleanor a la Tired i la Tired a mi…

Amors impossibles i passions sense remei a PJVille! No són pas els primers, però pobres dels qui cauen en el pecat de la carn! I pobre Serrellson, que no sap res del marit de la Goldtits! Més val, però, que aquestes notícies no comencin a córrer, perquè si no un matí trobarem el cos lúbric del forner, ben pastadet i recremat, al seu propi obrador. Nostresenyor ens empari i que retorni el seny al nostre veí, que per culpa d’una cega pulsió dels “abaixos”, ara ja no estudia a les nits ni fa d’aprenent de contable, ni enforna el jàgol amb tanta traça, si no que va boig pel pitram i pels petons d’una mulata adúltera!
[Fotos: L'obrador Serrellson, en Josef i la seva enamorada]

12/02/2007

D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!
[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

10/02/2007

Gotoshit Party

He estat reflexionant les paraules de Miss Gothik, Mr. Trapeze i Mrs. Jaka i, bé, els he de dir que la proposta de fundar un partit alternatiu a PJVille no està pas desencaminada. Ells representen diferents enfocaments de la revolució moral que cal fer en aquest poble i, si aconseguíssim reunir un nombre suficient de seguidors, el nostre projecte es podria fer realitat (penso ja, així d’entrada, en Mrs. Greenchamp, la Dorothy McAnzo…, Miss Bombay i Miss Stopmen potser també hi accedirien). Però, bé, cal fer les coses a poc a poc i esperar el moment oportú, perquè el dia a dia és un desengany constant i el mal està esperant al tombant de cada moble i de cada ròtula.

Això ho dic perquè fa dos dies l’Ethel, en una d’aquelles frases que deixa anar de cop i volta sense motiu aparent, va fer una observació que en aquell moment vaig voler ignorar. “Mr. Nepalswhite té el colló dret de color negre”. Ja saben com n’és de grollera l’Ethel (és un dels símptomes de la seva degeneració i l’han de perdonar) i jo em vaig senyar i em vaig fer la sorda, sense donar cap mena d’importància al que m’havia dit. És curiós, però, com aquelles paraules es van convertir en premonitòries, o potser és que l’anomalia de l’Ethel comporta que tingui una visió més aguda de la realitat.


Per agrair-li l’amabilitat i l’heroïcitat, vam convidar Mr. Nepalswhite, el fotògraf que sembla que va salvar la Caroline de les urpes de Bobby Mysticdogs, a prendre el te amb nosaltres. Vam iniciar la tarda amb una conversa molt agradable sobre la flora de PJVille. Les observacions de Mr. Nepalswhite al voltant de les plantes pròpies del nostre poble eren força precises, però la veritat és que vaig sentir una certa estranyesa quan em va dir que no coneixia les propietats del jàgol; un expert com ell hauria de conèixer perfectament aquest cereal i, de sobte, va aparèixer davant meu la frase que m’havia deixat anar l’Ethel aquell matí. Al capdavall potser tenir raó, i Mr. Nepalswhite no era aigua clara.


Els meus dubtes es van aclarir, dissortadament, una estona després, en tornar de la cuina amb un pastís de xirimoia que havia preparat expressament. No s’ho poden ni imaginar: l’Ethel s’havia quedat adormida al balancí i vaig enxampar aquell indesitjable intentant arrancar-li la pulsera d’or que portava! Quina indecència! Li vaig demanar que marxés immediatament de casa nostra (l’Ethel es va despertar i li va començar a donar cops amb la ròtula de la mamà) i llavors vaig descobrir que tot havia estat una farsa, que Nepalswhite no era un expert en la natura i que el seu acte heroic només tenia l’objectiu d’apropar-se a nosaltres per robar-nos els béns i les pertinences familiars. Successos com aquests m’entristeixen molt, però també em reafirmen en aquesta necessitat de fundar un partit que vetlli pel bé i la moral correcta.

[Fotos: Mr. Nepalwhite i la ròtula de la mamà que va anar a parar al seu cap]

08/02/2007

El govern de PJVille

“En cuanto a éstos, mis enemigos, que no quisieron que yo reinase sobre ellos, traedlos acá y delante de mí degolladlos”.
Lucas 19, 27


Avui estic indignada! Acabo d’arribar de l’ajuntament de PJVille i trec fum pels queixals! Algú hauria de fer alguna cosa per tal de treure-li la poltrona al remaleït alcalde, en Major Mengele. He anat a demanar ajuda per a l’escola parroquial d’orfes de la comunitat i m’ha engegat tot dient-me que no tenim pressupost per projectes sense qualitat econòmica ni benefici patrimonial. És increïble! Porta tres mesos prometent que destinaria part dels minsos ingressos per a activitats lúdiques, fent-me fer paperassa i anant amunt i avall, perquè ara em digui això. No se n’adona que els orfes del poble necessiten empar i educació, no pas estadístiques i xifres!

Us he de contar d’on ve aquest personatge cruel i falsari que governa el nostre ajuntament des de fa prop de 7 anys. Des de la fundació de l’escorxador de PJVille, l’any 1754, -el petit assentament de colons i grangers va esdevenir oficialment vil·la federal-, la política de la comunitat es menava gràcies a la bona voluntat dels seus veïns i a la mà destra del reverend Ferguson, el missioner anabaptista que va consolar les ànimes dels primers habitants. En morir aquest il·lustre prohom, el càrrec de pastor va romandre buit prop de dos anys, ja que el Prioratz (la màxima autoritat de la nostra església) de Myanmar va patir una malaltia pecaminosa (sífilis) i no va poder enviar ningú. Aquest buit de poder i representativitat popular, va provocar que l'aleshores metge del poble, en Sam Mengele, es proclamés major honorífic davant una assemblea de sorpresos veïns, que amb les desgràcies provocades per la Primera Pluja Roja, no van saber oposar-s’hi.

La tirania d’en Sam Mengele va durar prop de 30 anys, fins que va morir al llit d’unes febres negres que li ompliren la cara de bubons pestil·lents. Va succeir-lo el seu fill Carl que, allunyat de la malèfica influència del pare, va governar mansament i sense més incidents que la venda de les terres del cementiri en una mala partida d’sfridge i la ingesta abusiva de pernil no kistcher cada diumenge. No comptàvem, però, que la sang embrutida ha de tenir via lliure en alguna generació, i el seu fill petit, en John, només complir els tres anys de vida ja prometia malifetes no gens infantils. Animat per la seva sobreprotectora mare –una gatamaula considerable-, es dedicava a espantar les altres criatures amb les seves violentes exigències. Era un malparlat i quan s’enutjava, que era sovint, cridava -vermell com un titot- tot tipus d’ultratges i insults. En John va anar creixent consentit i ple de capricis, i va deixar d’estudiar per fer-se conseller, als disset anys, de l’ajuntament de PJVille.

Va obligar el seu pare a retirar-se, dient que estava vell i xacrós per exercir d’alcalde en una sessió comunitària i que el poble no necessitava fer caritat sinó créixer en excel·lència i reconeixement. A partir d’aquest moment, en Major Mengele ha donat pas al govern més hipòcrita, interessat i especulador de la nostra història. És ben coneguda la seva afició a fer discursos i imposar-se en qualsevol conversa, acaparant les tertúlies dels Farmerson i titllant-los d’idealistes i poc pràctics. Maltracta els seus ajudants amb astúcia i mala bava, sense deixar empremtes ni senyals de la seva arrogància. No permet que ningú se li revolti i té tot el poble a la seva disposició, sempre que l'abelleix. Malparla dels uns i dels altres i se les empesca per gastar-se els ingressos municipals en activitats que li plauen especialment o que afavoreixen els seus aliats, -com la Rottenbreath o el Dr. Mc Enzo-, que no paren de rebre favors i diners per als seus capricis, com l’aula de música de PJSchool. I els orfes a prendre vent!

[Fotos: grup actual d'orfes de l'escola parroquial, l'estimat reverend Ferguson, interior de les oficines de l'ajuntament i l'arrogant John Mengele]

06/02/2007

Xirimoies de PJVille!

Tal i com us vaig prometre, i també a petició de les nostres amigues Mrs. Jaka i Miss Gothik, avui us apuntaré una de les meves receptes amb les xirimoies que jo mateixa conreo. Abans, però, deixeu-me que us expliqui com arriben aquests fruits deliciosos –i típics de PJVille- a les nostres cuines.

El xirimoier és un arbre que es cultiva en altituds d’entre 1.000 i 2.000 metres i en clima subtropical. De la mateixa manera, té un complicat sistema de pol·linització mitjançant escarabats i altres insectes que fa que, ben cuidat, arribi als set metres i ens regali fruits saborosos en forma de cor, de carn agraïda, tendra, dolça i blanquíssima. Per totes aquestes coses, a PJVille ens trobem en l’indret adequat per a conrear aquest arbust delicat i d’alt contingut nutritiu: tenim un clima benigne i càlid, i la zona del cementiri –on tenim els nostres horts- es troba a 1.345m per sobre del mar. A més a més, tenim una bona quantitat d’escarabats “enterradors” que, alimentats per la descomposició dels nostres ascendents i familiars difunts, pol·linitzen abastament les nostres xirimoies.

L’origen del seu cultiu a les nostres terres el trobem en un dels primers colons de PJVille, Jeremiah Mobbings -rebesavi d’en George, el nostre pobre pastor il·luminat-, un jornaler arribat de les muntanyes dels Andes. Abans de baixar a PJVille per cercar feina a les granges, va menjar-se el darrer comestible del seu sarró assegut entre les tombes del poble: una xirimoia amargant que va regar amb licor de jàgol per fer-la passar gola avall. Diu la llegenda que, havent menjat, va fer un pipí sobre els pinyols, va resar un matervòbster i es va adormir. Quan es va despertar, al cap de sis anys i sis dies, sonava música de crimollaires i es va trobar estirat a l’ombra d’un xirimoier florit de 6 metres. Meravellat i aterrit pel miracle, va agafar un ramet de les flors de l’arbre, -de 6 pètals d’un preciós color groguenc amb reflexos porpra-, i els va oferir com a present a la vella imatge d’Our Lord of Justice que hi havia al cementiri. A continuació, va morir d’indigestió als peus de Nostresenyor, amb un bell somriure al rostre.

Arrel d’aquesta ofrena, van créixer més xirimoiers, que donaven els fruits més perfectes i mantegosos de tot Myanmar. Des d’aleshores ençà, les dones santes de PJVille ens dediquem a conrear xirimoies per fer-ne les collites i les menges tan típiques a la nostra comunitat. Com a mostra, us deixo amb la recepta següent, que consumim la nit abans de la Festa de la Verge Dessecant de maig:

Xirimoia “Jeremiah`s Cream”

Ingredients:

- 2 xirimoies de carn ben mantegosa i dolça
- 3 rovells d’ou de posta matinera
- 3 cullerades soperes de licor de jàgol (si no en teniu, podeu emprar rom)
- 1 culleradeta de sucre refinat amb aroma de canyella
- Ametlles ratllades

Preparació:

1. Batrem els rovells, el sucre i el licor de jàgol fins haver aconseguir una consistència ben espumosa i fina.
2. Afegim la polpa de les xirimoies, a dauets.
3. Ho servirem de la fresquera, decorat amb nata fresca i les ametlles ratllades.
[Fotos: el meu xirimoier preferit, George Mobbings i xirimoia oberta oferint-nos la seva carn]

05/02/2007

La Comunitat de PJVille

Com he comentat mantes vegades des de l’inici d’aquestes confidències, PJVille es caracteritza, -a banda de per la cria i sacrifici de vedelles kistcher-, per l’arrelat sentit de pertinença i veïnatge entre els seus habitants. Al poble ens coneixem tots, sabem d’on venim i què fem exactament a cada moment, no pas per xafarderia –Déu ens guard!- sinó per una qüestió pràctica i de control social. Així com en èpoques de penalitats i tristeses ens ajudem, tota injustícia rep el seu càstig. Normalment, Mr. Psycho fa anar la seva pala d’enterrador a l’esquena del culpable i la resta del poble li fem el buit més absolut fins que no es penedeix o mor de tristesa. Per posar un cas, l’atemptat d’en Misticdogs contra la Caroline ja ha començat a revolucionar els prohoms del poble. Molt em temo que en Bobby pagarà amb una allisada la seva concupiscència diabòlica!

Les festes i reunions socials, com poden ser les mostres d’art trimestrals (a Caws square), les tertúlies dels Farmerson i els balls estacionals – que coincideixen amb la matança dels vedellets bords, la recollida de la xirimoia, la sega del jàgol i la fundació de l’escorxador-, són una bona manera de relacionar-nos i compartir estones agradables amb els veïns. De la mateixa manera, durant tot l’any, hi ha tot un programa d’activitats impulsat per la parròquia d’Our Lord of Justice: Trobades Juvenils de la Verge Dessecant (maig), campaments anabaptistes d’estiu, dies de retir amb el reverend a les muntanyes de Sillyhide, partides d'sfridge amb les dones de l’escola parroquial…

El bar de PJVille, Mushium Saloon, és també un espai de trobada, especialment per als nostres homes, que després d’una dura jornada a les granges i a l’escorxador, es refresquen amb cervesa de xirimoia artesanal i converses pròpies del gènere viril. Regentat per Mr. Iwastherschky, -un solter jueu que ronda la quarantena i que es cobreix una gran i brillant tonsura natural amb un yarmilke de color verd-, el nostre bar és l’escenari de les celebracions més variades, com ara els brindis de collita, els batejos massius, les trobades de pastors anabaptistes i d’altres esdeveniments festius. Alguna vegada, fins i tot, hem pogut gaudir de les divertides actuacions dels còmics ambulants que recorren Chatanooga, o dels músics, normalment crimollaires, - la crimolla de dues cordes és l’instrument tradicional del nord de Myanmar- que estan de pas cap a l’Institut Filarmònic de Deek City.

Ara us he de deixar que acaba d’arribar la Caroline de l’escorxador, i pels crits eixordidors de l’Ethel quan l’ha vista, em sembla que avui ha estat un dia difícil per ella. Pobreta, darrerament no para de tenir disgustos. La seva tricofàgia també va en augment, sort de la pamela que vaig comprar-li a la darrera fira de Tearsland, sinó se li veurien aquestes clapes vermelloses de la closca! Un altre dia he d’explicar-vos quines menges exquisides preparem a PJVille per celebrar les festes i trobades comunitàries. De segur que us en llepareu els dits!!!




[Fotos: Alguns veïns al ball estacional, Mr. Iwastherschky i campament anabaptista de l'estiu passat]

04/02/2007

Les ungles del llop

Quina grolleria, per Déu Nostre Senyor! Avui els he d’explicar l’episodi deplorable que vam viure ahir a PJVille. Mare de Déu Santíssima, protegiu-nos del dimoni! On s’és vist, tanta mala educació, tanta barra i pocs modals… Bé, vostès mateixos podran jutjar i decidir…

Com ja saben, ahir a la tarda un nombre considerable d’habitants de PJVille ens vam reunir per gaudir de la mostra del fins ahir ben apreciat taxidermista del poble, en Bobby Mysticdogs, i per fer petar la xerrada tot degustant els pastissos de Mrs. Tired. La trobada va començar força bé ―vaig poder conversar amb Mr. Serrellson una bona estona― i, tot i la irregularitat en la qualitat de les creacions de Mr. Mysticdogs, la veritat és que s’hi van poder veure peces molt reeixides i d’una exquisidesa formal considerable. Sembla, però, que aquesta finesa només s’expressa, en el cas d’en Bobby, a través del seu art amb els cadàvers, perquè, quan semblava que assistiríem a una tarda agradable ―diria més, esplèndida― tingué lloc un episodi molt desafortunat. Em fa vergonya i tot parlar-ne…, i és que encara n’estic escandalitzada. La Caroline, pobreta, va haver de viure uns moments difícils quan el menyspreable Bobby se li va acostar, la va agafar pel braç sense que jo ho vegés i s’endugué la meva dissortada germana darrere dels arbustos que franquegen l’entrada de Petronil·la’s House, i allà s’obrí la bragueta, li exhibí la verga i, tot seguit, intentà forçar la Caroline… Per Crist Nostre Senyor! Per aquelles coses estranyes de l’atzar, un atractiu cavaller que havia vingut a la festa per prendre algunes fotografies de la mostra, estava prop d’ells recollint alguns exemplars de la flora del poble ―després vaig saber que és un estudiós de la matèria― i va poder aturar les males intencions d’aquell indesitjable. Quin ensurt, Mare de Déu! Quin trasbals! Tant la Caroline com jo estarem enternament agraïdes a Mr. Nepalswhite ―després vaig saber que aquest era el seu nom― per la seva intervenció heroica en aquest incident deplorable.

Ja veuen com van les coses al nostre poble… S’acosten temps de decadència i d’indecència. Demà aniré a veure Mr. Pshyco i li demanaré, per l’amistat que l’uneix a l’Ethel, que vigili aquest individu de ben aprop.

[Foto: Petronil·la's House, l'escenari del deplorable incident]

02/02/2007

Narcís

No ho puc evitar, estic emocionada! Demà Mr. Mysticdogs muntarà una petita mostra de les seves “creacions” a la plaça del poble, Caws Square. En Bobby Mysticdogs, per si ho volen saber, és un taxidermista molt experimentat tot i la seva jovenesa (és una mica deixat d’aspecte i això el fa més gran del que és en realitat) i dedica moltes hores a la seva feina. De fet, es passa deu hores al dia tancat a l’habitació, amb les seves eines i cadàvers d’animalons, i només surt per fer que els sis gossos que li fan companyia s’airegin una mica. Amb tanta potinga no sé com aquestes bèsties no agafen alguna cosa… De tant en tant, veus que surt esperitat cap a la muntanya i allà es troba amb el nostre pastor (el de cabres, vull dir), en George Mobbings, un pobre il·luminat, i fan petar la xerrada. Pots comptar què deuen dir.

La veritat és que aquestes trobades de dissabte m’encanten i tinc moltes expectatives amb la de demà. A PJVille les organitzem un cop cada trimestre i allà sempre tens l’oportunitat de xerrar amb els amics i, per què no dir-ho?, de fer una miqueta de safareig. La mostra es completarà, com sempre, amb un tastet de pastissos i refrescos elaborats per Mrs. Tired, la mestressa del colmado de PJVille, que pateix una mica de solitud i a qui, per aquest motiu, de tant en tant se li escapa una mica la mà amb en Bobby. A en Bobby, de fet, no li fa res que la Tired li posi la grapa, perquè és un home orgullós del seu aspecte de llobató i està encantat que les dones el magregin. Quan mira els ulls de les pobres desgraciades que cauen als seus braços, de fet ho fa per veure si hi veu reflectida la seva cara… És allò que als tractats s’anomena un narcisista, o, en cristià, un cregut.
S’ha de reconèixer que la traça que demostren les seves mans de taxidermista sembla que doni pistes del seu domini en altres camps…, això i aquella protuberància considerable que sobresurt dels pantalons de pana… Però, ai, ves, què dic, ja em perdonaran el comentari.

[Fotos: Mr. Mysticdogs, Mrs. Tired i una de les millors creacions d'en Bobby]

01/02/2007

L'escorxador de PJVille

Volia traspassar-vos el contingut de la carta del reverend Armaggedon per a guariment i consol de les vostres turmentades ànimes, però millor me la guardo per a mi, de moment. Encara em cal rellegir-la una dotzena de vegades més per poder assimilar paraules tan sàvies i amoroses (en el sentit anabaptista de la paraula, és clar!) com les que diu al començament: "Cal un esperit ferotge per tal de fagocitar les repulsives urpes diabòliques dels nostres membres virils"



Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.

En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.

La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.


[Foto: ròtula de la mamà]