26 de febr. 2007

Del diari personal de la Jane

Me dic Ethel itinc trentamolts añs. Abui e afagat el diary de la meba germana Jane y us el vui enseñar perqques tá ple de marranades a la primera paxina y e possat les fotus qüe ella retalla deles rebistes:
________________________________________________


Estimat diari:


Em dic Jane i tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa, m'agrada la jardineria i cuino amb les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri del meu poble. Tinc cura de la meva germana malalta i sóc un dels pilars religiosos de la meva comunitat. Començo amb aquesta presentació tan poc adient, perquè vull escriure a les pàgines d'aquest diari tota la veritat i que algun dia s'entengui que no ho escric per casualitat ni per vici, sinó per descarregar amb la tinta de la ploma la meva ànima turmentada.

Fa molt temps que el meu cor batega per l'amor del R. A., un bell pastor anabaptista que volta pel món amb la seva missió de les Esclaves de la Santa Justícia, tot donant llum i gràcia a les dones dels quatre continents coneguts. Aquest amor secret que em tortura i que no puc confessar ni al responsable de la meva església, em porta de cap, sobretot pel darrer incident que ens va apropar extàticament i irremeiable, ja fa un parell d’anys.

Era estiu i, com sempre, el R. A. va tornar a PJVille per desplegar les festes i celebracions anabaptistes en un campament religiós que coneix tota la comarca. Durant tres dies i tres nits, es succeeixen les celebracions, els concerts, les obres de teatre, les barbacoes i les oracions sense aturador. Aprofito per convidar-los al campament d’aquest any, que encara serà més sonat. Però no em distrauré més de la meva narració penitent...

El segon dia d’activitats, que coincidia que jo estava a la tenda d’organització escrivint les dedicatòries als difunts, va entrar l’estimat pastor amb un problema d’ampolles a la pelvis, tot fent exclamacions de dolor. Les hores dempeus batejant els nous creients l’havien escaldat abastament. Espantada i sol·lícita, vaig voler guarir-lo amb un liniment que tenia de xirimoia borda, així que li vaig demanar permís per aixecar-li les faldilles de la seva sotana. Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar la consistència cremosa del remei entre els meus dits, que vaig fregar abans per escalfar-los, i vaig procedir a aplicar-lo a tan íntima zona del reverend.

Vaig fregar amb amor i paciència, sense mirar - estava una mica avergonyida per la situació- i sense adonar-me que el meu malalt cada vegada esbufegava violentament, i no pas de dolor. No ho havia vist, però sense voler li vaig estar guarint el seu membre a través dels calçons, que tens i erecte com una branca de xirimoier, havia sortit del seu cau i ja apuntava cap als meus llavis. Enrojolada i nerviosa, vaig voler apaivagar aquell bastó sant que se m’oferia tremolós i, arravatada per una mística precisió, vaig bombar amunt i avall amb llengua i gola, pensant, pobra de mi, que la saliva potser podria estovar-lo. També vaig voler remenar-li amb fermesa els testicles, xuclant-los i mossegant l’espai que uneix el final de l’esquena amb el començament del membre. Com qui no vol la cosa, vaig ficar un ditet –el de senyar-me- al forat esbatanat del bell pastor, que ulls closos i tot suat, em demanava cada cop més atenció.

No sabia què m’impulsava a caure en aquest infern de perversió, però cada vegada sentia la fava del reverend més vermella i palpitant a la meva boca, així que em vaig aixecar les faldilles per tal de consolar la seva aflicció amb els meus abaixos, tots molls de passió i necessitat… Amb una reverència digna d’admiració, el sant baró es va col·locar al meu darrere i, agafant-me la cintura –que jo no podia deixar de moure-, m’envestia una vegada i una altra, sense aturador, gemegant i esbufegant de plaer. Jo estava tan rajant de sucs i tan excitada que només sentia els copets –plof plof plof plof- contra el meu cul, així que li vaig demanar que em foradés amb el seu gran penis el secret més negre que tenim les persones. Com un cavaller antic, va treure el mànec amb diligència per tornar-lo a amagar amb contundència al meu forat més estret. El dolor era redemptor i salvatge, però el plaer de la reconciliació carnal encara n’era més. No podia deixar que el descontrol s’apoderés de mi i vaig agafar-li les santes mans i li vaig demanar que em fes mal als mugrons que, tot i tenir encotillats i coberts, estaven erectes i delirosos del seu fervor…

El reverend sempre ha estat una persona de gran paciència, així que, al cap d’una estona de tenir els seu enorme membre dins de les meves vergonyes negres, el vaig separar com vaig poder i, obligant-lo, m’hi vaig asseure a la cara. Es va empassar tot el meu raig i jo, mentrestant, tornava a bombar amb la boca, fins al fons, aquell bé de déu d’instrument diví… Em va dir que se n’anava i, temorosa, em vaig girar per cavalcar-lo i evitar la seva marxa. Amunt, avall, amunt, avall, a cavallet a cavallet…. Ell cridava i jo també, però em va entrar molta set i vaig baixar de la meva muntura per poder rebre l’aigua beneïda entre els meus llavis delirosos… Va agafar-se amb les dues mans el seu membre ple de líquids d’amor i, mentre em mirava agenollada i amb la boca oberta, es va dedicar a estomacar-lo violentament: amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall…… fins que tota aquella essència espessa i dolça, tot el licor de la vida del reverend es va escolar entre els meus llavis, els ulls i el coll…

No cal que els digui que, en acabar, vaig fugir corrents amb la meva llista de precs i l’ànima malalta de passió per aquell home. Durant els dies que restaven abans que marxés, no vam ni mirar-nos ni parlar ni res. Només recordo que, en veure’l agafar el llibre d’oracions alguna cosa molt secreta em feia notar pessigolles molt endins de les calces. I això es tot! Ell va marxar cap a les seves missions amb les seves monges sol·lícites i jo, a conseqüència de l'empitjorament de la malaltia de la meva germana gran no vaig poder seguir-lo, com una bona feligresa, en el seu viatge.

Han passat dos anys plens de cartes esparses i sentiments tristos, i nits encara més tristes… I per això els he escrit, perquè amb la imminència de la seva tornada, em sento confosa i estranya… hauria de tornar a agenollar-me als peus de tan magnífic exemplar de cristià?



6 comentaris:

GoThiK ha dit...

Anirà a l'Infern, senyoreta Jane...

Lídia ha dit...

Estimada senyoreta Jane, hauria de vigilar mes el que explica en aquest diari públic, les seves intimitats m'han fet enrojolar. Si la meva tia s'enterès del seu interès pel rector, de ben segur que no em permetria venir a fer un tè a casa seva, per tant li demano prudencia en el que escriu, no sap les ganes que tinc de poder compartir amb vostè i les seves germanes les meves desventures amorosas.

El veí de dalt ha dit...

Estic segur que el bon pastor us tindrà present en les seves fela..., vull dir, oraciosn. Sempre més. Amén.

Veig molta poesia però poca justicía, germanetes.

Candela ha dit...

Us he visitat. Molt bé tot! M'ha encantat. Tornaré.

Albert Guasch ha dit...

Quin món de sentiments i desitjos ocults! A vegades les paraules se'ns ennueguen en algun racó de la gola... M'agrada el misteri que es desprén de cada anècdota, de cada història d'aquesta vostra remota i enigmàtica vil·la...

R. Marphille ha dit...

Benvolguda Sra. Jane,

No s'atormenti pel què va fer, pensi que n'hi ha que ho fem cada dia i som la mar de feliços.

Salutacions,
R. Marphille