Retorn a PJVille

Benvolguts amics, benvolgudes amigues!

Quant de temps sense poder escriure en aquest dietari personal que tantes amistats m’ha permès fer! Quant de temps sense poder explicar i apaivagar les meves incerteses, els meus neguits, les meves preocupacions! I és que el temps passa volant i les desgràcies vénen sempre no pas de dos en dos, sinó de cent en cent, de mil en mil...

Hem passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.

Durant el temps, però, que estat caminant per aquest túnel fosc i mesquí, he vist algunes llumetes que han apaivagat el meu cor entristit. I és que, a la vida, els plaers més grans es troben en les coses petites, no troben? Una d’aquestes llumetes ha estat Mr. Serrellson, que ha tingut la brillant idea de crear una coral per recaptar dinerons per als orfes i m’ha proposat que en sigui la soprano principal. Aquest detall que ha tingut amb mi m’ha reconfortat, perquè hem començat a assajar algunes peces a casa i la Caroline ha tornat a tocar el piano. L’Ethel, d’altra banda, sembla que s’ha animat una miqueta i ha començat a fer alguns ritmes amb les dues úniques ròtules que li han quedat de la seva col·lecció, les del papà i la mamà, que no podíem vendre de cap manera pel valor sentimental que tenen. Com veuen, la nostra vida quotidiana torna poc a poc a la normalitat i espero tenir, a partir d’ara, més moments com aquest per poder intercanviar amb vostès totes les vicissituds que sorgeixen en el camí. Des d’aquí, el nostre agraïment més sincer.

Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!

[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]

Visita a PPVille

Benvolguts! Quants dies sense poder comunicar-me amb vostès! I és que l’Ethel, la Caroline i jo hem estat fora, aquest cap de setmana. Hem anat a fer una visita a una gran amiga que l’Ethel té a PPVille, una amiga de la infància, d’aquelles que no es perden mai. Com ja saben, l’Ethel surt molt poc de casa, però quan va rebre carta de la Joanne, Mrs. Clifford, no ho va dubtar ni un moment: feia més de vint anys que no fèiem un viatge amb ella, i vaig estar molt contenta que es vegés amb ànims d’anar-hi.

PPVille, Pacotills Poetic Ville, està situada a tres hores de viatge de la nostra petita ciutat i podríem dir que és la seva rival per naturalesa. Com ja saben, al llarg de la història, les petites ciutats provincianes o de poques aspiracions sempre han tingut petites ciutats encara més provincianes i de poquíssimes aspiracions que els han volgut fer la competència i que han establert com una mena de duel permanent per demostrar en tot moment que són millors. És el cas de PJVille i de PPVille; aquesta última compta amb uns ciutadans molt xovinistes que a tot arreu on van canten les excel·lències de la seva vila i de la gent que hi viu i contínuament ens fan la punyeta per aconseguir, per exemple, obtenir trams de terra que ens pertanyen.

Però, bé, a banda d’aquest petit comentari, els he de dir que a PPVille viuen persones d’una gran vàlua, com la Joanne, que jugava de molt petita amb l’Ethel a destrossar les nines de drap que els regalaven amb motiu del Christmas i a ordenar les parts d’aquells cossos esfilegats en categories: cames, caps, braços, mans, orelles (si en tenien), etc. El retrobament va ser molt emotiu, perquè la Joanne ens va preparar tot de sorpreses: va recuperar la capsa on guardava els membres esquarterats i ens va ensenyar la seva col·lecció de cabells. Va ser emocionant.

Cal que dediquem un pensament a Miss Parkingirl, la jove vaquera del poble, perquè ens va acompanyar amb la seva camioneta fins a PPVille. És una jove amb molt de caràcter i canviant d’humor, però, bé, potser es podria reconduir si rebés algunes sessions de bons modals. Llàstima, però, que sigui un xic massa egoista…

[Foto: Miss Parkingirl]

Be my Valentine!

Nostresenyor de la Santa Justícia ens empari a tots plegats! Quin dia més boig i quina setmana més encesa! Em sembla que la primavera ja s’acosta i que aquesta quaresma serà la més difícil de totes... Ja em perdonareu l'atabalamenta, però us escric després de sentir i veure coses que els meus ulls de fidel anabaptista mai haurien d’haver vist.

Avui de bon matí, quan he anat a recollir el correu a l'oficina de PJVille, -a banda d’haver-me entristit moltíssim per l’absència de notícies del R. Armaggedon-, m’he adonat que, entremig de papers i factures dels bolquers per adults de l’Ethel, hi havia un sobre rosat de mida postal sense més indicacions que “Per a Jane G.” Nerviosa i amb por que la Rottenbreath -que sempre ronda per on ensuma notícies-, he marxat cap a casa per obrir la misteriosa missiva i m’hi he trobat aquesta foto que us mostro (m'apujen els colors només de veure-la!) i, al darrera, aquesta brutesa que us transcric:

No és negra nit i la pubilla ja s’allita
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita

Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!

Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes

Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!

Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…

M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!

[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]

D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!

[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

Gotoshit Party

He estat reflexionant les paraules de Miss Gothik, Mr. Trapeze i Mrs. Jaka i, bé, els he de dir que la proposta de fundar un partit alternatiu a PJVille no està pas desencaminada. Ells representen diferents enfocaments de la revolució moral que cal fer en aquest poble i, si aconseguíssim reunir un nombre suficient de seguidors, el nostre projecte es podria fer realitat (penso ja, així d’entrada, en Mrs. Greenchamp, la Dorothy McAnzo…, Miss Bombay i Miss Stopmen potser també hi accedirien). Però, bé, cal fer les coses a poc a poc i esperar el moment oportú, perquè el dia a dia és un desengany constant i el mal està esperant al tombant de cada moble i de cada ròtula.

Això ho dic perquè fa dos dies l’Ethel, en una d’aquelles frases que deixa anar de cop i volta sense motiu aparent, va fer una observació que en aquell moment vaig voler ignorar. “Mr. Nepalswhite té el colló dret de color negre”. Ja saben com n’és de grollera l’Ethel (és un dels símptomes de la seva degeneració i l’han de perdonar) i jo em vaig senyar i em vaig fer la sorda, sense donar cap mena d’importància al que m’havia dit. És curiós, però, com aquelles paraules es van convertir en premonitòries, o potser és que l’anomalia de l’Ethel comporta que tingui una visió més aguda de la realitat.

Per agrair-li l’amabilitat i l’heroïcitat, vam convidar Mr. Nepalswhite, el fotògraf que sembla que va salvar la Caroline de les urpes de Bobby Mysticdogs, a prendre el te amb nosaltres. Vam iniciar la tarda amb una conversa molt agradable sobre la flora de PJVille. Les observacions de Mr. Nepalswhite al voltant de les plantes pròpies del nostre poble eren força precises, però la veritat és que vaig sentir una certa estranyesa quan em va dir que no coneixia les propietats del jàgol; un expert com ell hauria de conèixer perfectament aquest cereal i, de sobte, va aparèixer davant meu la frase que m’havia deixat anar l’Ethel aquell matí. Al capdavall potser tenir raó, i Mr. Nepalswhite no era aigua clara.

Els meus dubtes es van aclarir, dissortadament, una estona després, en tornar de la cuina amb un pastís de xirimoia que havia preparat expressament. No s’ho poden ni imaginar: l’Ethel s’havia quedat adormida al balancí i vaig enxampar aquell indesitjable intentant arrancar-li la pulsera d’or que portava! Quina indecència! Li vaig demanar que marxés immediatament de casa nostra (l’Ethel es va despertar i li va començar a donar cops amb la ròtula de la mamà) i llavors vaig descobrir que tot havia estat una farsa, que Nepalswhite no era un expert en la natura i que el seu acte heroic només tenia l’objectiu d’apropar-se a nosaltres per robar-nos els béns i les pertinences familiars. Successos com aquests m’entristeixen molt, però també em reafirmen en aquesta necessitat de fundar un partit que vetlli pel bé i la moral correcta.

[Fotos: Mr. Nepalwhite i la ròtula de la mamà que va anar a parar al seu cap]

Les ungles del llop

Quina grolleria, per Déu Nostre Senyor! Avui els he d’explicar l’episodi deplorable que vam viure ahir a PJVille. Mare de Déu Santíssima, protegiu-nos del dimoni! On s’és vist, tanta mala educació, tanta barra i pocs modals… Bé, vostès mateixos podran jutjar i decidir…

Com ja saben, ahir a la tarda un nombre considerable d’habitants de PJVille ens vam reunir per gaudir de la mostra del fins ahir ben apreciat taxidermista del poble, en Bobby Mysticdogs, i per fer petar la xerrada tot degustant els pastissos de Mrs. Tired. La trobada va començar força bé ―vaig poder conversar amb Mr. Serrellson una bona estona― i, tot i la irregularitat en la qualitat de les creacions de Mr. Mysticdogs, la veritat és que s’hi van poder veure peces molt reeixides i d’una exquisidesa formal considerable. Sembla, però, que aquesta finesa només s’expressa, en el cas d’en Bobby, a través del seu art amb els cadàvers, perquè, quan semblava que assistiríem a una tarda agradable ―diria més, esplèndida― tingué lloc un episodi molt desafortunat. Em fa vergonya i tot parlar-ne…, i és que encara n’estic escandalitzada. La Caroline, pobreta, va haver de viure uns moments difícils quan el menyspreable Bobby se li va acostar, la va agafar pel braç sense que jo ho vegés i s’endugué la meva dissortada germana darrere dels arbustos que franquegen l’entrada de Petronil·la’s House, i allà s’obrí la bragueta, li exhibí la verga i, tot seguit, intentà forçar la Caroline… Per Crist Nostre Senyor! Per aquelles coses estranyes de l’atzar, un atractiu cavaller que havia vingut a la festa per prendre algunes fotografies de la mostra, estava prop d’ells recollint alguns exemplars de la flora del poble ―després vaig saber que és un estudiós de la matèria― i va poder aturar les males intencions d’aquell indesitjable. Quin ensurt, Mare de Déu! Quin trasbals! Tant la Caroline com jo estarem enternament agraïdes a Mr. Nepalswhite ―després vaig saber que aquest era el seu nom― per la seva intervenció heroica en aquest incident deplorable.

Ja veuen com van les coses al nostre poble… S’acosten temps de decadència i d’indecència. Demà aniré a veure Mr. Pshyco i li demanaré, per l’amistat que l’uneix a l’Ethel, que vigili aquest individu de ben aprop.

[Foto: Petronil·la's House, l'escenari del deplorable incident]

L'escorxador de PJVille

Volia traspassar-vos el contingut de la carta del reverend Armaggedon per a guariment i consol de les vostres turmentades ànimes, però millor me la guardo per a mi, de moment. Encara em cal rellegir-la una dotzena de vegades més per poder assimilar paraules tan sàvies i amoroses (en el sentit anabaptista de la paraula, és clar!) com les que diu al començament: "Cal un esperit ferotge per tal de fagocitar les repulsives urpes diabòliques dels nostres membres virils"

Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.

En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.

La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.

[Foto: ròtula de la mamà]

Tarda entretinguda a Gotoshit’s House

Ahir diumenge, a la tarda, les meves germanes i jo vam passar una estona ben entretinguda i agradable. Van venir a prendre el te Mrs. Jaka i Mrs. Arare, que són encantadores. Mrs. Jaka té un do per als animals: té una vaca que anomena Katerina, amb qui ha fet una transferència especial. Mentre ens explicava com n’és d’espavilada, l’Ethel obria els ulls de bat a bat, com a taronges, suposo que imaginant-se la ròtula de l’animaló. Pobra, l’heu de perdonar, està trastocada. I Mrs. Arare va estar esplèndida: ens va portar uns quants llucets del seu mar i vam intercanviar música de Mr. Nyman. Crec que podem arribar a ser grans amigues amb les dues.

A elles ja els ho vaig explicar (o sigui que espero que em disculpin la repetició): ahir vaig intuir que entre la senyoreta Dorothy i el jove Tendersmind hi ha un cert sentiment. Sobretot ho noto als ulls d’en George, que són innocents i que expressen una devoció per la preciosa filla dels McAnzo. Ella em sembla que no està gaire segura del que sent pel xicot; l’altre dia, a la inauguració de l’Aula de Música em va confessar que el troba una mica xixerel·lo. Bé, les dones d’ara pugen més fortes i segures que abans i no estan per orgues. Però jo els hi auguro un cert futur junts… Ni que sigui per unes quantes nits de sexe… (Ai, mare de déu santíssima, què acabo de dir).

Ahir, mentre Mrs. Jaka i Mrs. Arare prenien el te amb nosaltres també va venir en Joe a veure la Caroline, que, com sempre, es va posar la pamela fúcsia que va heretar de la mamà, que tenia el mateix mal que ella, tricofàgia. I, ves per on, també van venir Miss Stopmen i Miss Bombay, que ens van portar una ampolla de ginebra. Les dues són molt aficionades al gin-tònic i ens en van preparar per a totes. L’Ethel va perdre l’oremus (encara més del que el perd habitualment) i feia tonteries. Vam acabar la reunió quan vam veure que s’anava tocant les parts mentre cridava el nom de Mr. Pshyco. No té remei…

[Fotos: el jove George Tendersmind i les amigues Stopmen i Bombay]

Diumenge a ca les Gotoshit

Avui, com cada diumenge, l’Ethel ha fet neteja de la seva col·lecció de ròtules i estampetes. Les ha escampat per la taula del menjador, en el mateix ordre de sempre, i amb el pinzell ha anat treient la pols de cadascuna, a poc a poc. Quan he tornat del jardí, ha fet una pausa i m’ha dit, mig abstreta: “Jane, ahir Mr. Psycho se’m va insinuar un altre cop… Després de l’enterrament de Mrs. Blue, va venir al jardí de casa i em va tocar el genoll…”. Mr. Pshyco és l’agutzil i enterramorts de PJVille i de vegades perd una mica la noció de la realitat, però se’m fa difícil creure el que m’explica l’Ethel; pobra, no hi toca gaire. “Em sembla que un dia d’aquests ens visitarà per demanar la meva mà. Crec que la meva ròtula li agrada molt.” I després de dir això, ha tornat a agafar el pinzell i ha continuat la neteja. Demà parlaré amb Miss Greenchamp perquè vingui ben aviat a fer el te i a llegir una mica de poesia, perquè és l’única que la centra una miqueta. A la seva edat i amb aquestes cabòries… A més, Miss Greenchamp està molt sola (l’harpia Rottenbreath li ha fet la vida impossible) i a ella també li cal companyia.

La Caroline està una mica nerviosa perquè aquesta tarda en Joe ha de venir a veure-la. No sé si farem res amb aquest parell… De vegades sento com si carregués un pes enorme a les espatlles. Ai, si pogués parlar un instant amb el reverend Armaggedon… Ni que fos veure’l un segon, de lluny… La seva saviesa és infinita i el meu cor batega cada cop que miro la fotografia que ens vam fer junts el dia de la col·lecta benèfica al jardí de Miss Stopmen i Miss Bombay…

[Fotos: Mr. Pshyco, Miss Greenchamp i el reverend Armaggedon.]

Qui som les germanes Gotoshit?

Les germanes Gotoshit vivim en una casa allunyada del nucli del poble, en un petit monticle (Madhill) al costat del cementiri de PJVille. En aquesta foto podeu veure Gotoshit's House, abans de la pluja roja i de la combustió espontània d'en James, el nostre jardiner, que va destrossar l'ala esquerra de la casa familiar.

Jane: Tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa. M'agrada la jardineria i enterro coses; com ara animals morts i altres éssers finats per fer crèixer les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri. M'agrada parlar amb el Reverend Armaggedon (el pastor de Our Lord of Justice, l'esglèsia del poble del costat) que és un gran aficionat al suc de xirimoies que li preparo. Tinc cura de l’Ethel i faig el manteniment del cementiri, d’on en desenterro ossos durant la nit per tal que les xirimoies creixin millor.

__________________________________________________

Ethel: No sabem ben bé quina edat té, però és la germana gran. Poc temps després de casar-se amb un industrial de la ciutat, va tornar havent perdut les seves capacitats mentals. Col·lecciona ròtules (que li porta la Caroline de l’escorxador, quasi sempre són de vedella) i estampetes. Va començar la seva col·lecció de ròtules amb les del papà i la mamà, que van morir a poc de tornar ella de la ciutat. Encarregada de mantenir neta la vitrina de la seva col·lecció. Mai surt de casa perquè pateix agorafòbia, però sempre mira per la finestra, cap el cementiri. L'Ethel guarda una llibreteta groga de butxaca on té una llista de les persones que viuen al poble i n’esborra els noms a mida que van morint.

__________________________________________________

Caroline: 28 anys. És una dona molt bella, però pateix una malaltia que fa que s'arrenqui i es mengi els cabells: tricofàgia o tricotilomania. Per això, quan surt porta una elegant pamela per tapar les clapes que té al cap. És la que porta els diners a casa i es relaciona amb la resta de la comunitat. Treballa a l'escorxador desossant vedelles, i li porta les ròtules a la seva germana Ethel. Cada diumenge a la tarda, després de dinar, la ve a veure un noi que “la preten”, en Joe, un ramader de 32 anys, solter i amb un sol testicle. La Caroline només li diu guapo els diumenges, en veure-li els cabells, que li arrenca per menjar-se’ls en secret, a la seva cambra.