Xirimoies de PJVille!

Tal i com us vaig prometre, i també a petició de les nostres amigues Mrs. Jaka i Miss Gothik, avui us apuntaré una de les meves receptes amb les xirimoies que jo mateixa conreo. Abans, però, deixeu-me que us expliqui com arriben aquests fruits deliciosos –i típics de PJVille- a les nostres cuines.

El xirimoier és un arbre que es cultiva en altituds d’entre 1.000 i 2.000 metres i en clima subtropical. De la mateixa manera, té un complicat sistema de pol·linització mitjançant escarabats i altres insectes que fa que, ben cuidat, arribi als set metres i ens regali fruits saborosos en forma de cor, de carn agraïda, tendra, dolça i blanquíssima. Per totes aquestes coses, a PJVille ens trobem en l’indret adequat per a conrear aquest arbust delicat i d’alt contingut nutritiu: tenim un clima benigne i càlid, i la zona del cementiri –on tenim els nostres horts- es troba a 1.345m per sobre del mar. A més a més, tenim una bona quantitat d’escarabats “enterradors” que, alimentats per la descomposició dels nostres ascendents i familiars difunts, pol·linitzen abastament les nostres xirimoies.

L’origen del seu cultiu a les nostres terres el trobem en un dels primers colons de PJVille, Jeremiah Mobbings -rebesavi d’en George, el nostre pobre pastor il·luminat-, un jornaler arribat de les muntanyes dels Andes. Abans de baixar a PJVille per cercar feina a les granges, va menjar-se el darrer comestible del seu sarró assegut entre les tombes del poble: una xirimoia amargant que va regar amb licor de jàgol per fer-la passar gola avall. Diu la llegenda que, havent menjat, va fer un pipí sobre els pinyols, va resar un matervòbster i es va adormir. Quan es va despertar, al cap de sis anys i sis dies, sonava música de crimollaires i es va trobar estirat a l’ombra d’un xirimoier florit de 6 metres. Meravellat i aterrit pel miracle, va agafar un ramet de les flors de l’arbre, -de 6 pètals d’un preciós color groguenc amb reflexos porpra-, i els va oferir com a present a la vella imatge d’Our Lord of Justice que hi havia al cementiri. A continuació, va morir d’indigestió als peus de Nostresenyor, amb un bell somriure al rostre.

Arrel d’aquesta ofrena, van créixer més xirimoiers, que donaven els fruits més perfectes i mantegosos de tot Myanmar. Des d’aleshores ençà, les dones santes de PJVille ens dediquem a conrear xirimoies per fer-ne les collites i les menges tan típiques a la nostra comunitat. Com a mostra, us deixo amb la recepta següent, que consumim la nit abans de la Festa de la Verge Dessecant de maig:

Xirimoia “Jeremiah`s Cream”

Ingredients:

- 2 xirimoies de carn ben mantegosa i dolça
- 3 rovells d’ou de posta matinera
- 3 cullerades soperes de licor de jàgol (si no en teniu, podeu emprar rom)
- 1 culleradeta de sucre refinat amb aroma de canyella
- Ametlles ratllades

Preparació:

1. Batrem els rovells, el sucre i el licor de jàgol fins haver aconseguir una consistència ben espumosa i fina.
2. Afegim la polpa de les xirimoies, a dauets.
3. Ho servirem de la fresquera, decorat amb nata fresca i les ametlles ratllades.

[Fotos: el meu xirimoier preferit, George Mobbings i xirimoia oberta oferint-nos la seva carn]

Narcís

No ho puc evitar, estic emocionada! Demà Mr. Mysticdogs muntarà una petita mostra de les seves “creacions” a la plaça del poble, Caws Square. En Bobby Mysticdogs, per si ho volen saber, és un taxidermista molt experimentat tot i la seva jovenesa (és una mica deixat d’aspecte i això el fa més gran del que és en realitat) i dedica moltes hores a la seva feina. De fet, es passa deu hores al dia tancat a l’habitació, amb les seves eines i cadàvers d’animalons, i només surt per fer que els sis gossos que li fan companyia s’airegin una mica. Amb tanta potinga no sé com aquestes bèsties no agafen alguna cosa… De tant en tant, veus que surt esperitat cap a la muntanya i allà es troba amb el nostre pastor (el de cabres, vull dir), en George Mobbings, un pobre il·luminat, i fan petar la xerrada. Pots comptar què deuen dir.

La veritat és que aquestes trobades de dissabte m’encanten i tinc moltes expectatives amb la de demà. A PJVille les organitzem un cop cada trimestre i allà sempre tens l’oportunitat de xerrar amb els amics i, per què no dir-ho?, de fer una miqueta de safareig. La mostra es completarà, com sempre, amb un tastet de pastissos i refrescos elaborats per Mrs. Tired, la mestressa del colmado de PJVille, que pateix una mica de solitud i a qui, per aquest motiu, de tant en tant se li escapa una mica la mà amb en Bobby. A en Bobby, de fet, no li fa res que la Tired li posi la grapa, perquè és un home orgullós del seu aspecte de llobató i està encantat que les dones el magregin. Quan mira els ulls de les pobres desgraciades que cauen als seus braços, de fet ho fa per veure si hi veu reflectida la seva cara… És allò que als tractats s’anomena un narcisista, o, en cristià, un cregut.
S’ha de reconèixer que la traça que demostren les seves mans de taxidermista sembla que doni pistes del seu domini en altres camps…, això i aquella protuberància considerable que sobresurt dels pantalons de pana… Però, ai, ves, què dic, ja em perdonaran el comentari.

[Fotos: Mr. Mysticdogs, Mrs. Tired i una de les millors creacions d'en Bobby]