Política, teatre i indecències

Benvolguts amics, després dels vergonyosos esdeveniments relacionats amb la meva persona -i pels que faig penitència diària-, em veig obligada a canviar radicalment de tema i posar-vos al dia de les entranyes de la nostra política municipal. Com ja heu llegit altres vegades, el Major Mengele és el nostre alcalde i qui guia les nostres vides públiques, amb gens d’encert i gran egoisme. Doncs bé, s’apropen els dies de l’Assemblea Popular Primera –així anomenem a PJVille les nostres particulars eleccions-, i ja es comencen a sentir les propostes de nous veïns que volen accedir a l’ascó de poder del nostre ajuntament. Començarem per la més curiosa de les propostes polítiques i la que sembla més popular.

A banda d’en John Mengele, fa uns dies es va presentar el candidat de la SF (Sinistra Falç), una agrupació de pagesos i ramaders del poble que volen més recursos pel seu ofici, l’abolició total dels ritus anabaptistes i el llibertinatge absolut en matèria de pecat. La veritat és que el seu representant, Mr Faggstar, és una bona tria per atraure els vots dels nostres veïns, ja que es tracta de tota una celebritat. Evan Faggstar és un peça de la capital -Deek City- que de fa temps que es dedica a dirigir representacions als teatres de tot Chatanooga, posant en evidència certes diferències en l’apropament eròtic de les persones de recta moral. El seu grup de meractors i merectrius –així els anomena en John Mengele- es diu Escó de la Vil·la. La veritat és que gairebé tota la comunitat de PJVille –l’alcalde n’és abonat- ha assistit de manera secreta a aquestes expressions de luxúria escènica. I quan han coincidit a platea dos veïns del poble, han fet veure que no es coneixien i ningú n’ha parlat mai més. Pel que és vist, ningú està lliure de pecat, per aquestes terres ermes...

Perquè us en feu una idea, us puc explicar la darrera obra de teatre que vam anar a veure amb les meves germanes al Tearsland Theatre, ara ja fa un parell de mesos, anomenada “L’urna contradictòria”. L’escenari estava sense gaire ornament. Només coixins damasquinats per terra i molta, molta seda de colors negres i vermells penjant del sostre. Les llums eren indirectes i càlides, propiciant que els actors no veiessin el públic i el públic romangués en penombra durant tot l’espectacle. A platea, es transformaven les localitats en improvisats llits per dues persones mitjançant la substitució de les cadires per matalassos, disposats de manera elevada i amb una mena de mampara de separació cada parell de “cadires”. A dreta i esquerra, podies agafar mocadors de paper lliurement i un ungüent espès, enganxifós i transparent que deixaven en potets individuals les acomodadores del teatre. Vam haver d’asseure l’Ethel amb un senyor de grans bigotis que ens va jurar que no la molestaria gens, i la Caroline i jo ens vam preparar per gaudir d’uns vetllada una mica estranya i molt picant.

Música skiffle de Memphis -en directe i de fons- a tota velocitat i tronadora; en escena una noia lleugera de roba s’apropa a una altra que jau dormida damunt els coixins. L’abraça, la petoneja, la despulla –estirant la túnica romana que duu- i la fa obrir de cames. La llepa per tot arreu, l’abraça sencera, se la menja a queixalades de passió durant mitja hora. Sembla tan sincera i entregada que el públic està tens, no respira ningú fins que l’altra noia comença a sospirar fortament; la música s’atura i ara només se sent l’arribada del plaer, a onades calentes i accelerades. En el moment culminant, el públic s’uneix al cor de crits i espasmes, cruixen llits i se senten plofplofplof xofxoxxoxof per tot arreu. L’Ethel i el senyor de grans bigotis fan de les seves i la Caroline i jo notem una molèstia dolorosa a l’entrecuix que tractem de dissimular amb fregaments sota la roba. L’espectacle continua i la noia, desmaiada de tant d’amor, s’aixeca i acaricia un home amb màscara que ha aparegut del fons i envesteix la seva amant primera. S’afegeix un altre home, amb la cara descoberta. De fet, sembla un jovenet sense gaire pèl al cos. El jove s’arramba als abaixos de l’home emmascarat i xuma com un infantó assedegat fins que, en la confusió més absoluta de cossos i membres i sexes, sospirs, crits i gemecs, s’abaixa el teló. El públic ha quedat ennuegat i extàtic. S’encenen tots els llums. Una interrupció brutal ha fet que ens mirem tots avergonyits i maldestres, cadascun amb les mans ocupades a les faldes d’algú altre. Un sàtir -amb banyes i peus de cabrit- apareix d'entre les cortines vermelles i recita:

“I així és que el poble que ens jutja/si li talles el plaer s’enutja/vegeu si en sou de mentiders i falsaris/vosaltres que reseu i porteu encensaris/que ara anireu dient quin escàndol i quina vergonya/enteneu doncs la conya i gaudiu com a gossos/voteu SF i allibereu els vostres cossos” Perquè la política i les indecències sempre van tan lligades?

__________

[Fotos: El candidat Evan Faggstar, façana del Tearsland Theatre, el senyor de grans bigotis i merectrius de teatre]

El govern de PJVille

“En cuanto a éstos, mis enemigos, que no quisieron que yo reinase sobre ellos, traedlos acá y delante de mí degolladlos”.
Lucas 19, 27

Avui estic indignada! Acabo d’arribar de l’ajuntament de PJVille i trec fum pels queixals! Algú hauria de fer alguna cosa per tal de treure-li la poltrona al remaleït alcalde, en Major Mengele. He anat a demanar ajuda per a l’escola parroquial d’orfes de la comunitat i m’ha engegat tot dient-me que no tenim pressupost per projectes sense qualitat econòmica ni benefici patrimonial. És increïble! Porta tres mesos prometent que destinaria part dels minsos ingressos per a activitats lúdiques, fent-me fer paperassa i anant amunt i avall, perquè ara em digui això. No se n’adona que els orfes del poble necessiten empar i educació, no pas estadístiques i xifres!

Us he de contar d’on ve aquest personatge cruel i falsari que governa el nostre ajuntament des de fa prop de 7 anys. Des de la fundació de l’escorxador de PJVille, l’any 1754, -el petit assentament de colons i grangers va esdevenir oficialment vil·la federal-, la política de la comunitat es menava gràcies a la bona voluntat dels seus veïns i a la mà destra del reverend Ferguson, el missioner anabaptista que va consolar les ànimes dels primers habitants. En morir aquest il·lustre prohom, el càrrec de pastor va romandre buit prop de dos anys, ja que el Prioratz (la màxima autoritat de la nostra església) de Myanmar va patir una malaltia pecaminosa (sífilis) i no va poder enviar ningú. Aquest buit de poder i representativitat popular, va provocar que l'aleshores metge del poble, en Sam Mengele, es proclamés major honorífic davant una assemblea de sorpresos veïns, que amb les desgràcies provocades per la Primera Pluja Roja, no van saber oposar-s’hi.

La tirania d’en Sam Mengele va durar prop de 30 anys, fins que va morir al llit d’unes febres negres que li ompliren la cara de bubons pestil·lents. Va succeir-lo el seu fill Carl que, allunyat de la malèfica influència del pare, va governar mansament i sense més incidents que la venda de les terres del cementiri en una mala partida d’sfridge i la ingesta abusiva de pernil no kistcher cada diumenge. No comptàvem, però, que la sang embrutida ha de tenir via lliure en alguna generació, i el seu fill petit, en John, només complir els tres anys de vida ja prometia malifetes no gens infantils. Animat per la seva sobreprotectora mare –una gatamaula considerable-, es dedicava a espantar les altres criatures amb les seves violentes exigències. Era un malparlat i quan s’enutjava, que era sovint, cridava -vermell com un titot- tot tipus d’ultratges i insults. En John va anar creixent consentit i ple de capricis, i va deixar d’estudiar per fer-se conseller, als disset anys, de l’ajuntament de PJVille.

Va obligar el seu pare a retirar-se, dient que estava vell i xacrós per exercir d’alcalde en una sessió comunitària i que el poble no necessitava fer caritat sinó créixer en excel·lència i reconeixement. A partir d’aquest moment, en Major Mengele ha donat pas al govern més hipòcrita, interessat i especulador de la nostra història. És ben coneguda la seva afició a fer discursos i imposar-se en qualsevol conversa, acaparant les tertúlies dels Farmerson i titllant-los d’idealistes i poc pràctics. Maltracta els seus ajudants amb astúcia i mala bava, sense deixar empremtes ni senyals de la seva arrogància. No permet que ningú se li revolti i té tot el poble a la seva disposició, sempre que l'abelleix. Malparla dels uns i dels altres i se les empesca per gastar-se els ingressos municipals en activitats que li plauen especialment o que afavoreixen els seus aliats, -com la Rottenbreath o el Dr. Mc Enzo-, que no paren de rebre favors i diners per als seus capricis, com l’aula de música de PJSchool. I els orfes a prendre vent!

[Fotos: grup actual d'orfes de l'escola parroquial, l'estimat reverend Ferguson, interior de les oficines de l'ajuntament i l'arrogant John Mengele]

Xirimoies de PJVille!

Tal i com us vaig prometre, i també a petició de les nostres amigues Mrs. Jaka i Miss Gothik, avui us apuntaré una de les meves receptes amb les xirimoies que jo mateixa conreo. Abans, però, deixeu-me que us expliqui com arriben aquests fruits deliciosos –i típics de PJVille- a les nostres cuines.

El xirimoier és un arbre que es cultiva en altituds d’entre 1.000 i 2.000 metres i en clima subtropical. De la mateixa manera, té un complicat sistema de pol·linització mitjançant escarabats i altres insectes que fa que, ben cuidat, arribi als set metres i ens regali fruits saborosos en forma de cor, de carn agraïda, tendra, dolça i blanquíssima. Per totes aquestes coses, a PJVille ens trobem en l’indret adequat per a conrear aquest arbust delicat i d’alt contingut nutritiu: tenim un clima benigne i càlid, i la zona del cementiri –on tenim els nostres horts- es troba a 1.345m per sobre del mar. A més a més, tenim una bona quantitat d’escarabats “enterradors” que, alimentats per la descomposició dels nostres ascendents i familiars difunts, pol·linitzen abastament les nostres xirimoies.

L’origen del seu cultiu a les nostres terres el trobem en un dels primers colons de PJVille, Jeremiah Mobbings -rebesavi d’en George, el nostre pobre pastor il·luminat-, un jornaler arribat de les muntanyes dels Andes. Abans de baixar a PJVille per cercar feina a les granges, va menjar-se el darrer comestible del seu sarró assegut entre les tombes del poble: una xirimoia amargant que va regar amb licor de jàgol per fer-la passar gola avall. Diu la llegenda que, havent menjat, va fer un pipí sobre els pinyols, va resar un matervòbster i es va adormir. Quan es va despertar, al cap de sis anys i sis dies, sonava música de crimollaires i es va trobar estirat a l’ombra d’un xirimoier florit de 6 metres. Meravellat i aterrit pel miracle, va agafar un ramet de les flors de l’arbre, -de 6 pètals d’un preciós color groguenc amb reflexos porpra-, i els va oferir com a present a la vella imatge d’Our Lord of Justice que hi havia al cementiri. A continuació, va morir d’indigestió als peus de Nostresenyor, amb un bell somriure al rostre.

Arrel d’aquesta ofrena, van créixer més xirimoiers, que donaven els fruits més perfectes i mantegosos de tot Myanmar. Des d’aleshores ençà, les dones santes de PJVille ens dediquem a conrear xirimoies per fer-ne les collites i les menges tan típiques a la nostra comunitat. Com a mostra, us deixo amb la recepta següent, que consumim la nit abans de la Festa de la Verge Dessecant de maig:

Xirimoia “Jeremiah`s Cream”

Ingredients:

- 2 xirimoies de carn ben mantegosa i dolça
- 3 rovells d’ou de posta matinera
- 3 cullerades soperes de licor de jàgol (si no en teniu, podeu emprar rom)
- 1 culleradeta de sucre refinat amb aroma de canyella
- Ametlles ratllades

Preparació:

1. Batrem els rovells, el sucre i el licor de jàgol fins haver aconseguir una consistència ben espumosa i fina.
2. Afegim la polpa de les xirimoies, a dauets.
3. Ho servirem de la fresquera, decorat amb nata fresca i les ametlles ratllades.

[Fotos: el meu xirimoier preferit, George Mobbings i xirimoia oberta oferint-nos la seva carn]

La Comunitat de PJVille

Com he comentat mantes vegades des de l’inici d’aquestes confidències, PJVille es caracteritza, -a banda de per la cria i sacrifici de vedelles kistcher-, per l’arrelat sentit de pertinença i veïnatge entre els seus habitants. Al poble ens coneixem tots, sabem d’on venim i què fem exactament a cada moment, no pas per xafarderia –Déu ens guard!- sinó per una qüestió pràctica i de control social. Així com en èpoques de penalitats i tristeses ens ajudem, tota injustícia rep el seu càstig. Normalment, Mr. Psycho fa anar la seva pala d’enterrador a l’esquena del culpable i la resta del poble li fem el buit més absolut fins que no es penedeix o mor de tristesa. Per posar un cas, l’atemptat d’en Misticdogs contra la Caroline ja ha començat a revolucionar els prohoms del poble. Molt em temo que en Bobby pagarà amb una allisada la seva concupiscència diabòlica!

Les festes i reunions socials, com poden ser les mostres d’art trimestrals (a Caws square), les tertúlies dels Farmerson i els balls estacionals – que coincideixen amb la matança dels vedellets bords, la recollida de la xirimoia, la sega del jàgol i la fundació de l’escorxador-, són una bona manera de relacionar-nos i compartir estones agradables amb els veïns. De la mateixa manera, durant tot l’any, hi ha tot un programa d’activitats impulsat per la parròquia d’Our Lord of Justice: Trobades Juvenils de la Verge Dessecant (maig), campaments anabaptistes d’estiu, dies de retir amb el reverend a les muntanyes de Sillyhide, partides d'sfridge amb les dones de l’escola parroquial…

El bar de PJVille, Mushium Saloon, és també un espai de trobada, especialment per als nostres homes, que després d’una dura jornada a les granges i a l’escorxador, es refresquen amb cervesa de xirimoia artesanal i converses pròpies del gènere viril. Regentat per Mr. Iwastherschky, -un solter jueu que ronda la quarantena i que es cobreix una gran i brillant tonsura natural amb un yarmilke de color verd-, el nostre bar és l’escenari de les celebracions més variades, com ara els brindis de collita, els batejos massius, les trobades de pastors anabaptistes i d’altres esdeveniments festius. Alguna vegada, fins i tot, hem pogut gaudir de les divertides actuacions dels còmics ambulants que recorren Chatanooga, o dels músics, normalment crimollaires, - la crimolla de dues cordes és l’instrument tradicional del nord de Myanmar- que estan de pas cap a l’Institut Filarmònic de Deek City.

Ara us he de deixar que acaba d’arribar la Caroline de l’escorxador, i pels crits eixordidors de l’Ethel quan l’ha vista, em sembla que avui ha estat un dia difícil per ella. Pobreta, darrerament no para de tenir disgustos. La seva tricofàgia també va en augment, sort de la pamela que vaig comprar-li a la darrera fira de Tearsland, sinó se li veurien aquestes clapes vermelloses de la closca! Un altre dia he d’explicar-vos quines menges exquisides preparem a PJVille per celebrar les festes i trobades comunitàries. De segur que us en llepareu els dits!!!

[Fotos: Alguns veïns al ball estacional, Mr. Iwastherschky i campament anabaptista de l'estiu passat]

On viuen les germanes Gotoshit?

Vista de PJVille, l'any 1932 (any de les pluges rojes)

• A la comarca de Chatanooga, al nord-est de Myanmar, trobem PJVille, una comunitat de 132 habitants dedicats majoritàriament a la cria de vedelles i al seu sacrifici. L'escorxador local, un edifici neoromàntic de vistosos capitells amb forma de porc esgargamellat, és una de les principals atraccions turístiques. La parròquia de PJVille, Our Lord of Justice, també és una mostra del simplisme acadèmic dels primers pobladors de la zona.
  

• PJVille limita al Nord amb el poble de Tearsland i al Sud amb Sillyhide. La capital més propera la trobarem a 145 Km (Deek city), per la qual cosa, el nucli de PJVille ha aconseguit reunir entre els seus moradors tots els serveis i professionals indispensables per sobreviure entre la flora i la terra agrest de Chatanooga.

• El cementiri de PJVille, destaca per la seva singular bellesa en làpides i creus, fetes de materials insòlits com les ossamentes triturades de les vedelles que se sacrifiquen a l'escorxador municipal. Així mateix, el recinte disposa d'un total de 4 parcel·les de terreny (corresponents a antigues fosses comuns) on es cultiven les famoses Xirimoies PJ DO.

Vista del cementiri. Al fons, plantacions de Xirimoies PJ DO