Els ulls del Dimoni

Cert és que les cosines Vulpeczyński ens han transtornat una mica aquests dies… Ho deia aquest matí la Caroline i té la raó. No els vull donar les culpes de res (sóc prou conscient que he estat dèbil i que he pecat per mi mateixa), però la seva presència a casa ens ha portat a un estat d’eufòria que no és propi de nosaltres i que cal que contenim de totes totes. Ahir al vespre, per sort, van fer les maletes i aquest matí les ha vingut a buscar l’amic d’un parent llunyà de PPVille. Són bones noies, però ara m’adono que la seva voluptuositat ens ha portat cap al pecat… Faig penitència cada dia, però els mals pensaments no em marxen del cap…

Ahir mateix, a la nit, quan em vaig posar al llit, vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig rellegir les cartes del reverend. Les seves paraules són santes i assenyades, però no sé què em va passar. M’havia aplicat els meus càstigs diaris a les parts més brutes i pecaminoses que Déu em va donar al moment de néixer (com diu el reverend, Déu ens les va atorgar per posar-nos a prova i per fer que ens superem dia a dia i arribar, així, al camí de la perfecció) i estava encesa i penedida. Vaig pensar que les paraules del meu estimat company de camí m’apaivagarien el dolor. Però, a mesura que anava llegint els seus mots sants, vaig experimentar una sensació estranya. Els seus consells començaven a il·luminar el meu esperit: “Admet que ets carn, però recorda que ets filla de Déu i no caiguis en la desídia; evita els teus instints animals amb oracions, no et despullis davant del mirall, no et posis ungüents a les cuixes ni als pits, deixa que la pell se t’assequi; no et toquis el ventre ni et pentinis els cabells gaire estona.” I mentre la seva veu retronava al meu cap i la calma de l’esperit semblava que arribés, de sobte em vaig adonar que el coixí que va brodar la meva àvia Déu l’ampari estava a l’alçada de les meves natges (no sé com havia anat a parar allí). Vaig pensar que aquella blonda beneïda de la coixinera m’ajudaria a alleugir la picassor de la caverna impura i vaig començar a refregar-me-la amb ímpetu. Mare meva, nostrosenyor, redéu, quin descans, quin alleugiment! Sentia unes puxadetes del tot reconfortants i a cada paraula del reverend ―”estimada Jane”, “el camí cap al cel”, “resa set vegades cada dia”, “no defalleixis”― em pujava una mena de pessigolleig per tot el cos, cada vegada més intens. En arribar a l’últim paràgraf ―“si notes que el dimoni vol parlar amb tu, lliga’t una creu al sotaventre”― em va venir una glopada que em va deixar sense respiració i em vaig adonar que, mentre passava això, estava resant el pare nostre en veu alta, cridant amb fervor i amb més fe que mai.

Tant vaig alçar la veu que la Romanela es va aixecar i va fer dos copets a la porta de la meva habitació per preguntar-me si em trobava bé. Em vaig apropar a l’entrada i vaig entreorbrir per respondre-li que no patís, que estava fent les meves oracions nocturnes. Amb cara de dimoni em va respondre: “Vostè és la serventa del Senyor més entregada que he conegut mai.” Però ho va dir amb una rialleta sospitosa i pervertida i vaig tancar la porta de cop. Al llit vaig pensar que teníem sort que aquelles criatures esgarriades marxessin de casa l’endemà mateix.

Perdó i penitència

«Yo reprendo y corrijo a cuantos amo: sé, pues, ferviente y arrepiéntete» (Ap 3,19)

Nostresenyor de la Santa Justícia em jutgi i em porti pels camins del penediment! Ai, Senyor! Ai mareta meva! Ai Verge Dessecant del meu cor! Ara mateix estic enrojolada, amb el cap cot i no sé ni com dirigir-me a vosaltres, els qui heu llegit les paraules deshonestes que l'Ethel ha estat tan desvergonyida i cruel de fer públiques!!! Ai, ai... només puc lamentar-me i oferir-me davant vostre, com un anell penedit i implorant!

Vull expressar les meves sinceres disculpes públiques a aquells a qui he escandalitzat, en especial a Miss GoThiK, Mrs Lídia, Mr El veí de dalt, Mrs Candela, Mr Albert Guasch, Mr R. Marphille i Mr. Joan Carles. A tots ells els vull enviar un missatge de disculpa si els he ferit o els he donat una imatge equivocada de la meva persona. Malauradament, la meva germana Ethel, tot i que per natura és un ésser innocent i pur, pateix, a conseqüència de la seva malaltia, certs brots lúbrics i maliciosos. Espero, però, que la lectura de les meves íntimes memòries no els hagi causat gaire torbació i que puguin comprendre les meves debilitats, per les que ja en sóc pagadora cada dia de la meva vida.

Per tal d’evitar l’escàndol i la meva condema a les hosts infernals, els diria que he començat una penitència dura i proporcional als meus pecats. És necessari que passi per un estat de mortificació corporal per tal de retrobar la meva essència espiritual. Segons Sant Ignatius, la Justícia Divina es fa efectiva si el fidel fa un acte de contrició sever i sentit i s’aplica en la contemplació de les veritats anabaptistes -tot satisfent les culpes passades, domant les passions insanes i oferint la seva carn en sacrifici-. Aquestes inclinacions perverses de les que he estat objecte, són una rèmora per conèixer la gràcia divina i conduir la meva comunitat de l’escola parroquial. Ni als meus orfes puc dirigir amb els pecats que cova el meu esperit!. Així doncs, ajudada del Reverend Littleman, a qui he confessat les meves faltes plena de llàgrimes i dolor, he programat les mortificacions següents:

Passar en dejú cada divendres de l’any i, en especial (sense aigua ni anar de ventre): el Divendres Santificant Anabaptista, el Diumenge Preceptiu d’Our Lord i l’Ascensió de Nostresenyor a la Egghabà. Descansar els dimecres en terra dur i fer-ho només un parell d’hores, ja que la privació de la son em farà meditar més profundament en els meus pecats. Fer oració amb una corda sota els genolls per tal d’infligir-me el dolor en els meus tractes al Diví Pasturador, i anar a ofici amb vestits bruts i trencats per indicar als meus veïns que sóc pecadora de la carn. Portar sota la roba un cilici de ferro que m’estrenyi l’engonal i pessigar-me els pits cada vegada que tingui un mal pensament. A més a més, cada vespre, un cop he acabat de complir les obligacions de la casa, -i en la intimitat de la meva cambra-, apago totes les llums i començo a recitar matervòbsters mentre m’aplico les disciplines a les meves parts més pecadores que, inflamades i palpitants, demanen la clemència dels meus dits delerosos… Ai ai ai ai!

Del diari personal de la Jane

Me dic Ethel itinc trentamolts añs. Abui e afagat el diary de la meba germana Jane y us el vui enseñar perqques tá ple de marranades a la primera paxina y e possat les fotus qüe ella retalla deles rebistes:

________________________________________________

Estimat diari:

Em dic Jane i tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa, m'agrada la jardineria i cuino amb les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri del meu poble. Tinc cura de la meva germana malalta i sóc un dels pilars religiosos de la meva comunitat. Començo amb aquesta presentació tan poc adient, perquè vull escriure a les pàgines d'aquest diari tota la veritat i que algun dia s'entengui que no ho escric per casualitat ni per vici, sinó per descarregar amb la tinta de la ploma la meva ànima turmentada.

Fa molt temps que el meu cor batega per l'amor del R. A., un bell pastor anabaptista que volta pel món amb la seva missió de les Esclaves de la Santa Justícia, tot donant llum i gràcia a les dones dels quatre continents coneguts. Aquest amor secret que em tortura i que no puc confessar ni al responsable de la meva església, em porta de cap, sobretot pel darrer incident que ens va apropar extàticament i irremeiable, ja fa un parell d’anys.

Era estiu i, com sempre, el R. A. va tornar a PJVille per desplegar les festes i celebracions anabaptistes en un campament religiós que coneix tota la comarca. Durant tres dies i tres nits, es succeeixen les celebracions, els concerts, les obres de teatre, les barbacoes i les oracions sense aturador. Aprofito per convidar-los al campament d’aquest any, que encara serà més sonat. Però no em distrauré més de la meva narració penitent...

El segon dia d’activitats, que coincidia que jo estava a la tenda d’organització escrivint les dedicatòries als difunts, va entrar l’estimat pastor amb un problema d’ampolles a la pelvis, tot fent exclamacions de dolor. Les hores dempeus batejant els nous creients l’havien escaldat abastament. Espantada i sol·lícita, vaig voler guarir-lo amb un liniment que tenia de xirimoia borda, així que li vaig demanar permís per aixecar-li les faldilles de la seva sotana. Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar la consistència cremosa del remei entre els meus dits, que vaig fregar abans per escalfar-los, i vaig procedir a aplicar-lo a tan íntima zona del reverend.

Vaig fregar amb amor i paciència, sense mirar - estava una mica avergonyida per la situació- i sense adonar-me que el meu malalt cada vegada esbufegava violentament, i no pas de dolor. No ho havia vist, però sense voler li vaig estar guarint el seu membre a través dels calçons, que tens i erecte com una branca de xirimoier, havia sortit del seu cau i ja apuntava cap als meus llavis. Enrojolada i nerviosa, vaig voler apaivagar aquell bastó sant que se m’oferia tremolós i, arravatada per una mística precisió, vaig bombar amunt i avall amb llengua i gola, pensant, pobra de mi, que la saliva potser podria estovar-lo. També vaig voler remenar-li amb fermesa els testicles, xuclant-los i mossegant l’espai que uneix el final de l’esquena amb el començament del membre. Com qui no vol la cosa, vaig ficar un ditet –el de senyar-me- al forat esbatanat del bell pastor, que ulls closos i tot suat, em demanava cada cop més atenció.

No sabia què m’impulsava a caure en aquest infern de perversió, però cada vegada sentia la fava del reverend més vermella i palpitant a la meva boca, així que em vaig aixecar les faldilles per tal de consolar la seva aflicció amb els meus abaixos, tots molls de passió i necessitat… Amb una reverència digna d’admiració, el sant baró es va col·locar al meu darrere i, agafant-me la cintura –que jo no podia deixar de moure-, m’envestia una vegada i una altra, sense aturador, gemegant i esbufegant de plaer. Jo estava tan rajant de sucs i tan excitada que només sentia els copets –plof plof plof plof- contra el meu cul, així que li vaig demanar que em foradés amb el seu gran penis el secret més negre que tenim les persones. Com un cavaller antic, va treure el mànec amb diligència per tornar-lo a amagar amb contundència al meu forat més estret. El dolor era redemptor i salvatge, però el plaer de la reconciliació carnal encara n’era més. No podia deixar que el descontrol s’apoderés de mi i vaig agafar-li les santes mans i li vaig demanar que em fes mal als mugrons que, tot i tenir encotillats i coberts, estaven erectes i delirosos del seu fervor…

El reverend sempre ha estat una persona de gran paciència, així que, al cap d’una estona de tenir els seu enorme membre dins de les meves vergonyes negres, el vaig separar com vaig poder i, obligant-lo, m’hi vaig asseure a la cara. Es va empassar tot el meu raig i jo, mentrestant, tornava a bombar amb la boca, fins al fons, aquell bé de déu d’instrument diví… Em va dir que se n’anava i, temorosa, em vaig girar per cavalcar-lo i evitar la seva marxa. Amunt, avall, amunt, avall, a cavallet a cavallet…. Ell cridava i jo també, però em va entrar molta set i vaig baixar de la meva muntura per poder rebre l’aigua beneïda entre els meus llavis delirosos… Va agafar-se amb les dues mans el seu membre ple de líquids d’amor i, mentre em mirava agenollada i amb la boca oberta, es va dedicar a estomacar-lo violentament: amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall…… fins que tota aquella essència espessa i dolça, tot el licor de la vida del reverend es va escolar entre els meus llavis, els ulls i el coll…

No cal que els digui que, en acabar, vaig fugir corrents amb la meva llista de precs i l’ànima malalta de passió per aquell home. Durant els dies que restaven abans que marxés, no vam ni mirar-nos ni parlar ni res. Només recordo que, en veure’l agafar el llibre d’oracions alguna cosa molt secreta em feia notar pessigolles molt endins de les calces. I això es tot! Ell va marxar cap a les seves missions amb les seves monges sol·lícites i jo, a conseqüència de l'empitjorament de la malaltia de la meva germana gran no vaig poder seguir-lo, com una bona feligresa, en el seu viatge.

Han passat dos anys plens de cartes esparses i sentiments tristos, i nits encara més tristes… I per això els he escrit, perquè amb la imminència de la seva tornada, em sento confosa i estranya… hauria de tornar a agenollar-me als peus de tan magnífic exemplar de cristià?

Projectes i encàrrecs divins...

Estic emocionada! Avui he rebut carta del R. Armaggedon, que ja em tenia amoïnada amb el seu llarg silenci. M’ha escrit per anunciar-me que, aprofitant una expedició apostòlica de les seves Esclaves de la Santa Justícia a Myanmar –aquestes monges no sabeu l’enveja que em fan-, celebraran un campament anabaptista que durarà tres dies i tres nits a la vora de PJVille, just a les defores de Tearsland. M’ha confessat que està una mica nerviós de veure’m després de tant temps, però que compta amb mi com a cap de l’organització de les festes i entreteniments dels nostres feligresos. Se’m gira feina però qui la mena, és home de santa baronia i paraula que conforta…

Vist que hauré de contactar amb artistes de diverses especialitats per tal de demanar-los que treballin gratuïtament pel reverend, m’he afanyat a reunir-me amb Mr. Fregoli, el veí més artista i polivalent que tenim a la nostra comunitat. En Mikel Fregoli, d'ascendents italians (de la Toscana, em sembla) és un personatge estrany, melangiós i taciturn que només treu la seva energia creadora i sensible mitjançant extravagants pintures i retrats i proves fílmiques amb la seva vella càmera de rodar. Diu que va conèixer en Charlot i en Mr. B De Mille, un senyor molt trempat que només feia que fer experiments amb les picardies i els diners.

Així doncs, en Fregoli m’ha convidat a llimonada amarga a casa seva i jo li he portat un pastís de xirimoia perquè el tastés. La primera cosa que ha fet en veure’l ha estat fregar-se el nas amb la nata de la seva ració del pastís i posar-se a fer saltirons al meu voltant. M’he fet un fart de riure, però quan li he dit que necessitava parlar amb ell de coses serioses, ha acostat una cadira a la taula i s’ha quedat com en trànsit, ulls fixos i boca ben tancada. Jo li he explicat això del campament de les germanes, i que necessitem artistes per actuar les tres nits, i que patatim i que patatam… ell no movia res, ni una pestanya, i em deixava parlar. Fins que li he dit si li semblava bé i, despertant d’entre els seus somnis m’ha dit “si, si, és clar que si, dona”…

En fi, que hem quedat que portarà els famosos artistes travestistes Bonjee and Carfully, que fan no sé què de disfressar-se i ensenyar no sé quina cosa, a la cantant afònica Donna Mcgeersew, als Germans Stupendson, que imiten no se quins poetes polifònics, a la Berthe Mandarine, que fa un número esmolant llapis amb els abaixos, i al duet Brattolini que fan exercicis gimnàstics amb la llengua i una barra de sabó. Jo encarregaré una intervenció dels meus nanos de l’orfenat, demanaré als germans Farmerson que llegeixin poemes junt amb el bibliotecari i, finalment, suposo que haurem d’aguantar, com sempre, que la petulant de la Rottenbreath ens faci una actuació plena de farbalans i ensucramentes dels seus alumnes de l’aula de música. És que no la suporto! Vindrà acompanyada del John Mengele i es passaran la vetllada criticant el campament i les seves gents. Tant de bo torni a passar com fa un parell d’anys, que la Rotten va quedar penjada d’un xirimoier de 6 metres en trepitjar una de les trampes que mostraven els nostres petits exploradors anabaptistes!

[Fotos: Esclaves de la Santa Justícia, Mike Fregoli i el duet Brattolini]

Be my Valentine!

Nostresenyor de la Santa Justícia ens empari a tots plegats! Quin dia més boig i quina setmana més encesa! Em sembla que la primavera ja s’acosta i que aquesta quaresma serà la més difícil de totes... Ja em perdonareu l'atabalamenta, però us escric després de sentir i veure coses que els meus ulls de fidel anabaptista mai haurien d’haver vist.

Avui de bon matí, quan he anat a recollir el correu a l'oficina de PJVille, -a banda d’haver-me entristit moltíssim per l’absència de notícies del R. Armaggedon-, m’he adonat que, entremig de papers i factures dels bolquers per adults de l’Ethel, hi havia un sobre rosat de mida postal sense més indicacions que “Per a Jane G.” Nerviosa i amb por que la Rottenbreath -que sempre ronda per on ensuma notícies-, he marxat cap a casa per obrir la misteriosa missiva i m’hi he trobat aquesta foto que us mostro (m'apujen els colors només de veure-la!) i, al darrera, aquesta brutesa que us transcric:

No és negra nit i la pubilla ja s’allita
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita

Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!

Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes

Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!

Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…

M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!

[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]

L'escorxador de PJVille

Volia traspassar-vos el contingut de la carta del reverend Armaggedon per a guariment i consol de les vostres turmentades ànimes, però millor me la guardo per a mi, de moment. Encara em cal rellegir-la una dotzena de vegades més per poder assimilar paraules tan sàvies i amoroses (en el sentit anabaptista de la paraula, és clar!) com les que diu al començament: "Cal un esperit ferotge per tal de fagocitar les repulsives urpes diabòliques dels nostres membres virils"

Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.

En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.

La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.

[Foto: ròtula de la mamà]

Cartes des del cel?

Avui ha estat un dia feliç i no puc estar-me'n d'explicar-ho! Com cada dimarts, m'he apropat a PJVille a fer les compres de mitja setmana: el pa a l'obrador Serrellson (fan unes pastes de te de xirimoia boníssimes!) i les viandes i llaunes al colmado de Mrs. Tired. Avui el seu carnisser i llangonissaire, en Peter Nolove, no hi era. Ha agafat una altra depressió i està al llit des de dimecres passat. Aquest home, alt i ben plantat, de cos cepat i mirada dolça és un tipus trist i melangiós des de la infantesa. D'ençà que el vaig deixar plantat a l'altar, ja fa molts anys, que no s'acaba de refer. Si, amics, jo també he trencat cors, abans de dedicar-me a cultivar l'esperit i a tenir cura de les meves germanes!

I no és que no me l'hagués estimat, en Peter, no és això. Ell em portava flors tallades de les que m'agraden, -Pensiflores del cementiri, grogues-, em venia a buscar per passejar quan els pares encara vivien - Nostresenyor els tingui a la glòria- i va ser honest, cast i tendre fins el dia que li vaig dir que volia ser monja de les Esclaves de la Santa Justícia. La veritat és que conèixer el pastor d'aquesta congregació missionera, el reverend Armaggedon, em va trastocar fins al punt de sentir que el mateix Senyor em cridava a servir-lo. Els ulls clars del reverend em traspassàven de tal manera quan feia el seu sermó -al campament anabaptista que tenien les monges instal·lat a Tearsland-, que vaig decidir tallar relacions amb en Nolove i abraçar la fe dels nostres pares per anar a pescar ànimes més enllà de Chatanooga.

Afortunadament -em sap greu, però és així-, la malaltia mental de l'Ethel va recrudir-se, i em vaig haver de fer càrrec de la casa i de les seves dèries i manies, sinó a fe que hauria marxat darrera el reverend sense pensar-m'hi! Vaig estar en boca de totes les gatamaules del poble durant molts dies i, encara ara, cada vegada que em veuen sortir de l'oficina de correus amb una carta a la mà, remuguen i s'exclamen. Avui mateix, que he passat a recollir la correspondència, m'he hagut de trobar la Rottenbreath, que ja em mirava entre les factures i revistes de jardineria a veure si hi veia cartes sospitoses. Gràcies al cel no ha vist com, amb ànsia, em desava a la pitrera un sobre color crema que venia de les missions via clipper. He tingut carta del reverend! Deixeu-me-la llegir en soledat i demà us l'explico!!!

[Fotos: Bústia de PJVille, en Peter Nolove i la carta que he rebut avui]

L'Aula de Música de PJSchool

No m’agradaria que es pensessin que sóc una criticona de poble que deixa la llengua solta sense justificació, i, per això, voldria explicar-los per què faig certs comentaris despectius sobre la Rottenbreath. No m’hi entetindré gaire (estaran d’acord que cadascú pot arribar a conclusions per si mateix), però cal que sàpiguen que la Rottenbreath, de nom Linda, és una d’aquelles persones sense escrúpols que no té miraments amb ningú si es tracta d’arribar allà on li interessa. De vegades penso que aquelles dents fosques que té se li ennegreixen a cada mala passada que fa…

PJSchool, fa uns cinc anys, comptava amb una mestra excel·lent, Finny Greenchamp, que era carinyosa amb els nens i els ensenyava la manera correcta de comportar-se. Quan Miss Rottenbreath s’instal·là a PJVille, tots vam estar contents que hi arribés una jove intel·lectual i vam pensar que podia ser una bona ajudant de Miss Greenchamp, que ja es feia gran i necessitava un cop de mà. Però la Rottenbreath és d’aquelles senyoretes que enganyen, que semblen agradables d’entrada, però que, de seguida comencen a teixir fils i a fer-se aliats per acomplir els seus objectius, de manera que poc a poc va anar fent contactes amb Mr. Mengele, va embadocar Mr. Pickbirds, una persona excel·lent, va fer certes visites nocturnes a Sir Clown, i així va aconseguir arraconar Miss Greenchamp, que, sota la seva influència malèfica, va anar consumint-se i deixant de fer cada vegada més tasques de l’escola. La Rottenbreath es feia veure a les tertúlies, organitzava lectures poètiques a casa seva amb els joves estudiants de PJSchool sense convidar la Finny, i finalment va escampar el rumor que la mestra més generosa i despresa que hi ha hagut mai s’entenia amb la meva germana Ethel… Com poden veure, es tracta de mètodes bruts per tal d’arribar a ser la directora de PJSchool; i, bé, ho va aconseguir.

Abans d’ahir la Rottenbreath ens va convidar a la inauguració de l’Aula de Música de l’escola i hi vam anar amb la Caroline i Miss Greenchamp. Malgrat tot el que he dit, era important assistir-hi, perquè s’hi aplegà el millor de cada casa i vaig pensar que potser s’hi aproparia el reverend Armaggedon. No hi va haver sort, però intueixo que aviat hi haurà un encontre… El berenar d’inauguració va ser una pantomima feta a la mesura de la Rottenbreath, però vaig estar parlant una llarga estona amb la joveneta de cals McAnzo. La Dorothy és una preciositat i ningú diria que és filla del seu pare, perquè és intel·ligent i ha vist quin és el joc de la Rottenbreath; el Dr. McAnzo, en canvi, està totalment atrapat a les xarxes d’aquesta aranya.
[Foto: la preciosa Dorothy McAnzo]

La tertúlia dels Farmerson

Aquesta és una setmana d’esdeveniments socials… No vull començar queixant-me, però és que, la veritat, esgota una miqueta tanta trobada social i tant posar bona cara. Ahir vaig anar a la tertúlia quinzenal de Mr. & Mr. Farmerson, els farmacèutics de PJVille, que són germans i no són aigua clara. Corre el rumor que no només s’entenen com a germans…, però, bé, no seré jo qui doni cova a les llengües viperines que habiten en aquest poble, com la de la Rottenbreath, que és un dimoniot…

Els germans Farmerson fan un gran bé per a la comunitat perquè, no tan sols ens proporcionen medicaments per al cos, sinó que ens permeten tenir cura de l’esperit en les trobades d’erudits que organitzen. Ja ho diuen: Mens sana in corpore sano. Ja se sap que no tots poden anar-hi cada dia, però regularment, en aquestes tertúlies exquisides i gratificants, em trobo Mr. Pickbirds, el bibliotecari, un home d’enteniment i d’una altura intel·lectual encomiable, però que, malauradament, és poc atractiu de físic; si no, hauria estat un candidat perfecte per a la Caroline (tot i la diferència d’edat) o, fins i tot, per a mi, si no fos perquè l’amor que sento pel reverend Armaggedon ocupa fins l’últim raconet del meu cor… (ai, reverend, quan ens podrem tornar a trobar...?). També hi assisteixen el Major Mengele, no cal dir-ho, que a banda de ser el nostre alcalde és metge de professió, i el Dr. McAnzo. El Major Mengele sempre ve acompanyat de Mr. Dramaqueen, l’oficinista de l’Ajuntament, que, fins i tot allà, a la farmàcia, ha de prendre nota dels encàrrecs del seu cap, que és un dèspota i un malfiat. En John Mengele té la tendència una miqueta acusada de voler ser el centre de la conversa i durant els seus llargs discursos no deixa que ningú l’interrompi…; si ho fas, et fulmina amb la mirada.

A la tertúlia també m’hi trobo sovint la Rottenbreath, que, tot i la seva joventut, té un tracte del tot inadequat amb els homes de mitjana edat: hauria de pensar a relacionar-se amb en Robert Dramaqueen, per exemple, que és més de la seva quinta, però és ambiciosa i coqueteja amb els homes que creu que la poden afavorir. És així com va aconseguir fer fora Miss Greenchamp de PJSchool i convertir-se en la mestressa de l’escola: enredant el Major Mengele i “arramblant” l'escot a Mr. Pickbirds i Sir Clown, l’artistòcrata de més llinatge del nostre poble. Aquesta setmana, precisament, l’harpia ens ha convidat a berenar per celebrar l’obertura de l’aula de música de l’escola… Segurament prendré la Caroline amb mi.

[Fotos: dalt, els germans Farmerson, l'harpia Rottenbreath, Mr. Pickbirds, el bibliotecari, i l'atractiu Robert Dramaqueen.]

Diumenge a ca les Gotoshit

Avui, com cada diumenge, l’Ethel ha fet neteja de la seva col·lecció de ròtules i estampetes. Les ha escampat per la taula del menjador, en el mateix ordre de sempre, i amb el pinzell ha anat treient la pols de cadascuna, a poc a poc. Quan he tornat del jardí, ha fet una pausa i m’ha dit, mig abstreta: “Jane, ahir Mr. Psycho se’m va insinuar un altre cop… Després de l’enterrament de Mrs. Blue, va venir al jardí de casa i em va tocar el genoll…”. Mr. Pshyco és l’agutzil i enterramorts de PJVille i de vegades perd una mica la noció de la realitat, però se’m fa difícil creure el que m’explica l’Ethel; pobra, no hi toca gaire. “Em sembla que un dia d’aquests ens visitarà per demanar la meva mà. Crec que la meva ròtula li agrada molt.” I després de dir això, ha tornat a agafar el pinzell i ha continuat la neteja. Demà parlaré amb Miss Greenchamp perquè vingui ben aviat a fer el te i a llegir una mica de poesia, perquè és l’única que la centra una miqueta. A la seva edat i amb aquestes cabòries… A més, Miss Greenchamp està molt sola (l’harpia Rottenbreath li ha fet la vida impossible) i a ella també li cal companyia.

La Caroline està una mica nerviosa perquè aquesta tarda en Joe ha de venir a veure-la. No sé si farem res amb aquest parell… De vegades sento com si carregués un pes enorme a les espatlles. Ai, si pogués parlar un instant amb el reverend Armaggedon… Ni que fos veure’l un segon, de lluny… La seva saviesa és infinita i el meu cor batega cada cop que miro la fotografia que ens vam fer junts el dia de la col·lecta benèfica al jardí de Miss Stopmen i Miss Bombay…

[Fotos: Mr. Pshyco, Miss Greenchamp i el reverend Armaggedon.]

Qui som les germanes Gotoshit?

Les germanes Gotoshit vivim en una casa allunyada del nucli del poble, en un petit monticle (Madhill) al costat del cementiri de PJVille. En aquesta foto podeu veure Gotoshit's House, abans de la pluja roja i de la combustió espontània d'en James, el nostre jardiner, que va destrossar l'ala esquerra de la casa familiar.

Jane: Tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa. M'agrada la jardineria i enterro coses; com ara animals morts i altres éssers finats per fer crèixer les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri. M'agrada parlar amb el Reverend Armaggedon (el pastor de Our Lord of Justice, l'esglèsia del poble del costat) que és un gran aficionat al suc de xirimoies que li preparo. Tinc cura de l’Ethel i faig el manteniment del cementiri, d’on en desenterro ossos durant la nit per tal que les xirimoies creixin millor.

__________________________________________________

Ethel: No sabem ben bé quina edat té, però és la germana gran. Poc temps després de casar-se amb un industrial de la ciutat, va tornar havent perdut les seves capacitats mentals. Col·lecciona ròtules (que li porta la Caroline de l’escorxador, quasi sempre són de vedella) i estampetes. Va començar la seva col·lecció de ròtules amb les del papà i la mamà, que van morir a poc de tornar ella de la ciutat. Encarregada de mantenir neta la vitrina de la seva col·lecció. Mai surt de casa perquè pateix agorafòbia, però sempre mira per la finestra, cap el cementiri. L'Ethel guarda una llibreteta groga de butxaca on té una llista de les persones que viuen al poble i n’esborra els noms a mida que van morint.

__________________________________________________

Caroline: 28 anys. És una dona molt bella, però pateix una malaltia que fa que s'arrenqui i es mengi els cabells: tricofàgia o tricotilomania. Per això, quan surt porta una elegant pamela per tapar les clapes que té al cap. És la que porta els diners a casa i es relaciona amb la resta de la comunitat. Treballa a l'escorxador desossant vedelles, i li porta les ròtules a la seva germana Ethel. Cada diumenge a la tarda, després de dinar, la ve a veure un noi que “la preten”, en Joe, un ramader de 32 anys, solter i amb un sol testicle. La Caroline només li diu guapo els diumenges, en veure-li els cabells, que li arrenca per menjar-se’ls en secret, a la seva cambra.