Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!

[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]

Projectes i encàrrecs divins...

Estic emocionada! Avui he rebut carta del R. Armaggedon, que ja em tenia amoïnada amb el seu llarg silenci. M’ha escrit per anunciar-me que, aprofitant una expedició apostòlica de les seves Esclaves de la Santa Justícia a Myanmar –aquestes monges no sabeu l’enveja que em fan-, celebraran un campament anabaptista que durarà tres dies i tres nits a la vora de PJVille, just a les defores de Tearsland. M’ha confessat que està una mica nerviós de veure’m després de tant temps, però que compta amb mi com a cap de l’organització de les festes i entreteniments dels nostres feligresos. Se’m gira feina però qui la mena, és home de santa baronia i paraula que conforta…

Vist que hauré de contactar amb artistes de diverses especialitats per tal de demanar-los que treballin gratuïtament pel reverend, m’he afanyat a reunir-me amb Mr. Fregoli, el veí més artista i polivalent que tenim a la nostra comunitat. En Mikel Fregoli, d'ascendents italians (de la Toscana, em sembla) és un personatge estrany, melangiós i taciturn que només treu la seva energia creadora i sensible mitjançant extravagants pintures i retrats i proves fílmiques amb la seva vella càmera de rodar. Diu que va conèixer en Charlot i en Mr. B De Mille, un senyor molt trempat que només feia que fer experiments amb les picardies i els diners.

Així doncs, en Fregoli m’ha convidat a llimonada amarga a casa seva i jo li he portat un pastís de xirimoia perquè el tastés. La primera cosa que ha fet en veure’l ha estat fregar-se el nas amb la nata de la seva ració del pastís i posar-se a fer saltirons al meu voltant. M’he fet un fart de riure, però quan li he dit que necessitava parlar amb ell de coses serioses, ha acostat una cadira a la taula i s’ha quedat com en trànsit, ulls fixos i boca ben tancada. Jo li he explicat això del campament de les germanes, i que necessitem artistes per actuar les tres nits, i que patatim i que patatam… ell no movia res, ni una pestanya, i em deixava parlar. Fins que li he dit si li semblava bé i, despertant d’entre els seus somnis m’ha dit “si, si, és clar que si, dona”…

En fi, que hem quedat que portarà els famosos artistes travestistes Bonjee and Carfully, que fan no sé què de disfressar-se i ensenyar no sé quina cosa, a la cantant afònica Donna Mcgeersew, als Germans Stupendson, que imiten no se quins poetes polifònics, a la Berthe Mandarine, que fa un número esmolant llapis amb els abaixos, i al duet Brattolini que fan exercicis gimnàstics amb la llengua i una barra de sabó. Jo encarregaré una intervenció dels meus nanos de l’orfenat, demanaré als germans Farmerson que llegeixin poemes junt amb el bibliotecari i, finalment, suposo que haurem d’aguantar, com sempre, que la petulant de la Rottenbreath ens faci una actuació plena de farbalans i ensucramentes dels seus alumnes de l’aula de música. És que no la suporto! Vindrà acompanyada del John Mengele i es passaran la vetllada criticant el campament i les seves gents. Tant de bo torni a passar com fa un parell d’anys, que la Rotten va quedar penjada d’un xirimoier de 6 metres en trepitjar una de les trampes que mostraven els nostres petits exploradors anabaptistes!

[Fotos: Esclaves de la Santa Justícia, Mike Fregoli i el duet Brattolini]

Xirimoies de PJVille!

Tal i com us vaig prometre, i també a petició de les nostres amigues Mrs. Jaka i Miss Gothik, avui us apuntaré una de les meves receptes amb les xirimoies que jo mateixa conreo. Abans, però, deixeu-me que us expliqui com arriben aquests fruits deliciosos –i típics de PJVille- a les nostres cuines.

El xirimoier és un arbre que es cultiva en altituds d’entre 1.000 i 2.000 metres i en clima subtropical. De la mateixa manera, té un complicat sistema de pol·linització mitjançant escarabats i altres insectes que fa que, ben cuidat, arribi als set metres i ens regali fruits saborosos en forma de cor, de carn agraïda, tendra, dolça i blanquíssima. Per totes aquestes coses, a PJVille ens trobem en l’indret adequat per a conrear aquest arbust delicat i d’alt contingut nutritiu: tenim un clima benigne i càlid, i la zona del cementiri –on tenim els nostres horts- es troba a 1.345m per sobre del mar. A més a més, tenim una bona quantitat d’escarabats “enterradors” que, alimentats per la descomposició dels nostres ascendents i familiars difunts, pol·linitzen abastament les nostres xirimoies.

L’origen del seu cultiu a les nostres terres el trobem en un dels primers colons de PJVille, Jeremiah Mobbings -rebesavi d’en George, el nostre pobre pastor il·luminat-, un jornaler arribat de les muntanyes dels Andes. Abans de baixar a PJVille per cercar feina a les granges, va menjar-se el darrer comestible del seu sarró assegut entre les tombes del poble: una xirimoia amargant que va regar amb licor de jàgol per fer-la passar gola avall. Diu la llegenda que, havent menjat, va fer un pipí sobre els pinyols, va resar un matervòbster i es va adormir. Quan es va despertar, al cap de sis anys i sis dies, sonava música de crimollaires i es va trobar estirat a l’ombra d’un xirimoier florit de 6 metres. Meravellat i aterrit pel miracle, va agafar un ramet de les flors de l’arbre, -de 6 pètals d’un preciós color groguenc amb reflexos porpra-, i els va oferir com a present a la vella imatge d’Our Lord of Justice que hi havia al cementiri. A continuació, va morir d’indigestió als peus de Nostresenyor, amb un bell somriure al rostre.

Arrel d’aquesta ofrena, van créixer més xirimoiers, que donaven els fruits més perfectes i mantegosos de tot Myanmar. Des d’aleshores ençà, les dones santes de PJVille ens dediquem a conrear xirimoies per fer-ne les collites i les menges tan típiques a la nostra comunitat. Com a mostra, us deixo amb la recepta següent, que consumim la nit abans de la Festa de la Verge Dessecant de maig:

Xirimoia “Jeremiah`s Cream”

Ingredients:

- 2 xirimoies de carn ben mantegosa i dolça
- 3 rovells d’ou de posta matinera
- 3 cullerades soperes de licor de jàgol (si no en teniu, podeu emprar rom)
- 1 culleradeta de sucre refinat amb aroma de canyella
- Ametlles ratllades

Preparació:

1. Batrem els rovells, el sucre i el licor de jàgol fins haver aconseguir una consistència ben espumosa i fina.
2. Afegim la polpa de les xirimoies, a dauets.
3. Ho servirem de la fresquera, decorat amb nata fresca i les ametlles ratllades.

[Fotos: el meu xirimoier preferit, George Mobbings i xirimoia oberta oferint-nos la seva carn]

La Comunitat de PJVille

Com he comentat mantes vegades des de l’inici d’aquestes confidències, PJVille es caracteritza, -a banda de per la cria i sacrifici de vedelles kistcher-, per l’arrelat sentit de pertinença i veïnatge entre els seus habitants. Al poble ens coneixem tots, sabem d’on venim i què fem exactament a cada moment, no pas per xafarderia –Déu ens guard!- sinó per una qüestió pràctica i de control social. Així com en èpoques de penalitats i tristeses ens ajudem, tota injustícia rep el seu càstig. Normalment, Mr. Psycho fa anar la seva pala d’enterrador a l’esquena del culpable i la resta del poble li fem el buit més absolut fins que no es penedeix o mor de tristesa. Per posar un cas, l’atemptat d’en Misticdogs contra la Caroline ja ha començat a revolucionar els prohoms del poble. Molt em temo que en Bobby pagarà amb una allisada la seva concupiscència diabòlica!

Les festes i reunions socials, com poden ser les mostres d’art trimestrals (a Caws square), les tertúlies dels Farmerson i els balls estacionals – que coincideixen amb la matança dels vedellets bords, la recollida de la xirimoia, la sega del jàgol i la fundació de l’escorxador-, són una bona manera de relacionar-nos i compartir estones agradables amb els veïns. De la mateixa manera, durant tot l’any, hi ha tot un programa d’activitats impulsat per la parròquia d’Our Lord of Justice: Trobades Juvenils de la Verge Dessecant (maig), campaments anabaptistes d’estiu, dies de retir amb el reverend a les muntanyes de Sillyhide, partides d'sfridge amb les dones de l’escola parroquial…

El bar de PJVille, Mushium Saloon, és també un espai de trobada, especialment per als nostres homes, que després d’una dura jornada a les granges i a l’escorxador, es refresquen amb cervesa de xirimoia artesanal i converses pròpies del gènere viril. Regentat per Mr. Iwastherschky, -un solter jueu que ronda la quarantena i que es cobreix una gran i brillant tonsura natural amb un yarmilke de color verd-, el nostre bar és l’escenari de les celebracions més variades, com ara els brindis de collita, els batejos massius, les trobades de pastors anabaptistes i d’altres esdeveniments festius. Alguna vegada, fins i tot, hem pogut gaudir de les divertides actuacions dels còmics ambulants que recorren Chatanooga, o dels músics, normalment crimollaires, - la crimolla de dues cordes és l’instrument tradicional del nord de Myanmar- que estan de pas cap a l’Institut Filarmònic de Deek City.

Ara us he de deixar que acaba d’arribar la Caroline de l’escorxador, i pels crits eixordidors de l’Ethel quan l’ha vista, em sembla que avui ha estat un dia difícil per ella. Pobreta, darrerament no para de tenir disgustos. La seva tricofàgia també va en augment, sort de la pamela que vaig comprar-li a la darrera fira de Tearsland, sinó se li veurien aquestes clapes vermelloses de la closca! Un altre dia he d’explicar-vos quines menges exquisides preparem a PJVille per celebrar les festes i trobades comunitàries. De segur que us en llepareu els dits!!!

[Fotos: Alguns veïns al ball estacional, Mr. Iwastherschky i campament anabaptista de l'estiu passat]

Cartes des del cel?

Avui ha estat un dia feliç i no puc estar-me'n d'explicar-ho! Com cada dimarts, m'he apropat a PJVille a fer les compres de mitja setmana: el pa a l'obrador Serrellson (fan unes pastes de te de xirimoia boníssimes!) i les viandes i llaunes al colmado de Mrs. Tired. Avui el seu carnisser i llangonissaire, en Peter Nolove, no hi era. Ha agafat una altra depressió i està al llit des de dimecres passat. Aquest home, alt i ben plantat, de cos cepat i mirada dolça és un tipus trist i melangiós des de la infantesa. D'ençà que el vaig deixar plantat a l'altar, ja fa molts anys, que no s'acaba de refer. Si, amics, jo també he trencat cors, abans de dedicar-me a cultivar l'esperit i a tenir cura de les meves germanes!

I no és que no me l'hagués estimat, en Peter, no és això. Ell em portava flors tallades de les que m'agraden, -Pensiflores del cementiri, grogues-, em venia a buscar per passejar quan els pares encara vivien - Nostresenyor els tingui a la glòria- i va ser honest, cast i tendre fins el dia que li vaig dir que volia ser monja de les Esclaves de la Santa Justícia. La veritat és que conèixer el pastor d'aquesta congregació missionera, el reverend Armaggedon, em va trastocar fins al punt de sentir que el mateix Senyor em cridava a servir-lo. Els ulls clars del reverend em traspassàven de tal manera quan feia el seu sermó -al campament anabaptista que tenien les monges instal·lat a Tearsland-, que vaig decidir tallar relacions amb en Nolove i abraçar la fe dels nostres pares per anar a pescar ànimes més enllà de Chatanooga.

Afortunadament -em sap greu, però és així-, la malaltia mental de l'Ethel va recrudir-se, i em vaig haver de fer càrrec de la casa i de les seves dèries i manies, sinó a fe que hauria marxat darrera el reverend sense pensar-m'hi! Vaig estar en boca de totes les gatamaules del poble durant molts dies i, encara ara, cada vegada que em veuen sortir de l'oficina de correus amb una carta a la mà, remuguen i s'exclamen. Avui mateix, que he passat a recollir la correspondència, m'he hagut de trobar la Rottenbreath, que ja em mirava entre les factures i revistes de jardineria a veure si hi veia cartes sospitoses. Gràcies al cel no ha vist com, amb ànsia, em desava a la pitrera un sobre color crema que venia de les missions via clipper. He tingut carta del reverend! Deixeu-me-la llegir en soledat i demà us l'explico!!!

[Fotos: Bústia de PJVille, en Peter Nolove i la carta que he rebut avui]

On viuen les germanes Gotoshit?

Vista de PJVille, l'any 1932 (any de les pluges rojes)

• A la comarca de Chatanooga, al nord-est de Myanmar, trobem PJVille, una comunitat de 132 habitants dedicats majoritàriament a la cria de vedelles i al seu sacrifici. L'escorxador local, un edifici neoromàntic de vistosos capitells amb forma de porc esgargamellat, és una de les principals atraccions turístiques. La parròquia de PJVille, Our Lord of Justice, també és una mostra del simplisme acadèmic dels primers pobladors de la zona.
  

• PJVille limita al Nord amb el poble de Tearsland i al Sud amb Sillyhide. La capital més propera la trobarem a 145 Km (Deek city), per la qual cosa, el nucli de PJVille ha aconseguit reunir entre els seus moradors tots els serveis i professionals indispensables per sobreviure entre la flora i la terra agrest de Chatanooga.

• El cementiri de PJVille, destaca per la seva singular bellesa en làpides i creus, fetes de materials insòlits com les ossamentes triturades de les vedelles que se sacrifiquen a l'escorxador municipal. Així mateix, el recinte disposa d'un total de 4 parcel·les de terreny (corresponents a antigues fosses comuns) on es cultiven les famoses Xirimoies PJ DO.

Vista del cementiri. Al fons, plantacions de Xirimoies PJ DO