Els ulls del Dimoni

Cert és que les cosines Vulpeczyński ens han transtornat una mica aquests dies… Ho deia aquest matí la Caroline i té la raó. No els vull donar les culpes de res (sóc prou conscient que he estat dèbil i que he pecat per mi mateixa), però la seva presència a casa ens ha portat a un estat d’eufòria que no és propi de nosaltres i que cal que contenim de totes totes. Ahir al vespre, per sort, van fer les maletes i aquest matí les ha vingut a buscar l’amic d’un parent llunyà de PPVille. Són bones noies, però ara m’adono que la seva voluptuositat ens ha portat cap al pecat… Faig penitència cada dia, però els mals pensaments no em marxen del cap…

Ahir mateix, a la nit, quan em vaig posar al llit, vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig rellegir les cartes del reverend. Les seves paraules són santes i assenyades, però no sé què em va passar. M’havia aplicat els meus càstigs diaris a les parts més brutes i pecaminoses que Déu em va donar al moment de néixer (com diu el reverend, Déu ens les va atorgar per posar-nos a prova i per fer que ens superem dia a dia i arribar, així, al camí de la perfecció) i estava encesa i penedida. Vaig pensar que les paraules del meu estimat company de camí m’apaivagarien el dolor. Però, a mesura que anava llegint els seus mots sants, vaig experimentar una sensació estranya. Els seus consells començaven a il·luminar el meu esperit: “Admet que ets carn, però recorda que ets filla de Déu i no caiguis en la desídia; evita els teus instints animals amb oracions, no et despullis davant del mirall, no et posis ungüents a les cuixes ni als pits, deixa que la pell se t’assequi; no et toquis el ventre ni et pentinis els cabells gaire estona.” I mentre la seva veu retronava al meu cap i la calma de l’esperit semblava que arribés, de sobte em vaig adonar que el coixí que va brodar la meva àvia Déu l’ampari estava a l’alçada de les meves natges (no sé com havia anat a parar allí). Vaig pensar que aquella blonda beneïda de la coixinera m’ajudaria a alleugir la picassor de la caverna impura i vaig començar a refregar-me-la amb ímpetu. Mare meva, nostrosenyor, redéu, quin descans, quin alleugiment! Sentia unes puxadetes del tot reconfortants i a cada paraula del reverend ―”estimada Jane”, “el camí cap al cel”, “resa set vegades cada dia”, “no defalleixis”― em pujava una mena de pessigolleig per tot el cos, cada vegada més intens. En arribar a l’últim paràgraf ―“si notes que el dimoni vol parlar amb tu, lliga’t una creu al sotaventre”― em va venir una glopada que em va deixar sense respiració i em vaig adonar que, mentre passava això, estava resant el pare nostre en veu alta, cridant amb fervor i amb més fe que mai.

Tant vaig alçar la veu que la Romanela es va aixecar i va fer dos copets a la porta de la meva habitació per preguntar-me si em trobava bé. Em vaig apropar a l’entrada i vaig entreorbrir per respondre-li que no patís, que estava fent les meves oracions nocturnes. Amb cara de dimoni em va respondre: “Vostè és la serventa del Senyor més entregada que he conegut mai.” Però ho va dir amb una rialleta sospitosa i pervertida i vaig tancar la porta de cop. Al llit vaig pensar que teníem sort que aquelles criatures esgarriades marxessin de casa l’endemà mateix.

Política, teatre i indecències

Benvolguts amics, després dels vergonyosos esdeveniments relacionats amb la meva persona -i pels que faig penitència diària-, em veig obligada a canviar radicalment de tema i posar-vos al dia de les entranyes de la nostra política municipal. Com ja heu llegit altres vegades, el Major Mengele és el nostre alcalde i qui guia les nostres vides públiques, amb gens d’encert i gran egoisme. Doncs bé, s’apropen els dies de l’Assemblea Popular Primera –així anomenem a PJVille les nostres particulars eleccions-, i ja es comencen a sentir les propostes de nous veïns que volen accedir a l’ascó de poder del nostre ajuntament. Començarem per la més curiosa de les propostes polítiques i la que sembla més popular.

A banda d’en John Mengele, fa uns dies es va presentar el candidat de la SF (Sinistra Falç), una agrupació de pagesos i ramaders del poble que volen més recursos pel seu ofici, l’abolició total dels ritus anabaptistes i el llibertinatge absolut en matèria de pecat. La veritat és que el seu representant, Mr Faggstar, és una bona tria per atraure els vots dels nostres veïns, ja que es tracta de tota una celebritat. Evan Faggstar és un peça de la capital -Deek City- que de fa temps que es dedica a dirigir representacions als teatres de tot Chatanooga, posant en evidència certes diferències en l’apropament eròtic de les persones de recta moral. El seu grup de meractors i merectrius –així els anomena en John Mengele- es diu Escó de la Vil·la. La veritat és que gairebé tota la comunitat de PJVille –l’alcalde n’és abonat- ha assistit de manera secreta a aquestes expressions de luxúria escènica. I quan han coincidit a platea dos veïns del poble, han fet veure que no es coneixien i ningú n’ha parlat mai més. Pel que és vist, ningú està lliure de pecat, per aquestes terres ermes...

Perquè us en feu una idea, us puc explicar la darrera obra de teatre que vam anar a veure amb les meves germanes al Tearsland Theatre, ara ja fa un parell de mesos, anomenada “L’urna contradictòria”. L’escenari estava sense gaire ornament. Només coixins damasquinats per terra i molta, molta seda de colors negres i vermells penjant del sostre. Les llums eren indirectes i càlides, propiciant que els actors no veiessin el públic i el públic romangués en penombra durant tot l’espectacle. A platea, es transformaven les localitats en improvisats llits per dues persones mitjançant la substitució de les cadires per matalassos, disposats de manera elevada i amb una mena de mampara de separació cada parell de “cadires”. A dreta i esquerra, podies agafar mocadors de paper lliurement i un ungüent espès, enganxifós i transparent que deixaven en potets individuals les acomodadores del teatre. Vam haver d’asseure l’Ethel amb un senyor de grans bigotis que ens va jurar que no la molestaria gens, i la Caroline i jo ens vam preparar per gaudir d’uns vetllada una mica estranya i molt picant.

Música skiffle de Memphis -en directe i de fons- a tota velocitat i tronadora; en escena una noia lleugera de roba s’apropa a una altra que jau dormida damunt els coixins. L’abraça, la petoneja, la despulla –estirant la túnica romana que duu- i la fa obrir de cames. La llepa per tot arreu, l’abraça sencera, se la menja a queixalades de passió durant mitja hora. Sembla tan sincera i entregada que el públic està tens, no respira ningú fins que l’altra noia comença a sospirar fortament; la música s’atura i ara només se sent l’arribada del plaer, a onades calentes i accelerades. En el moment culminant, el públic s’uneix al cor de crits i espasmes, cruixen llits i se senten plofplofplof xofxoxxoxof per tot arreu. L’Ethel i el senyor de grans bigotis fan de les seves i la Caroline i jo notem una molèstia dolorosa a l’entrecuix que tractem de dissimular amb fregaments sota la roba. L’espectacle continua i la noia, desmaiada de tant d’amor, s’aixeca i acaricia un home amb màscara que ha aparegut del fons i envesteix la seva amant primera. S’afegeix un altre home, amb la cara descoberta. De fet, sembla un jovenet sense gaire pèl al cos. El jove s’arramba als abaixos de l’home emmascarat i xuma com un infantó assedegat fins que, en la confusió més absoluta de cossos i membres i sexes, sospirs, crits i gemecs, s’abaixa el teló. El públic ha quedat ennuegat i extàtic. S’encenen tots els llums. Una interrupció brutal ha fet que ens mirem tots avergonyits i maldestres, cadascun amb les mans ocupades a les faldes d’algú altre. Un sàtir -amb banyes i peus de cabrit- apareix d'entre les cortines vermelles i recita:

“I així és que el poble que ens jutja/si li talles el plaer s’enutja/vegeu si en sou de mentiders i falsaris/vosaltres que reseu i porteu encensaris/que ara anireu dient quin escàndol i quina vergonya/enteneu doncs la conya i gaudiu com a gossos/voteu SF i allibereu els vostres cossos” Perquè la política i les indecències sempre van tan lligades?

__________

[Fotos: El candidat Evan Faggstar, façana del Tearsland Theatre, el senyor de grans bigotis i merectrius de teatre]

Perdó i penitència

«Yo reprendo y corrijo a cuantos amo: sé, pues, ferviente y arrepiéntete» (Ap 3,19)

Nostresenyor de la Santa Justícia em jutgi i em porti pels camins del penediment! Ai, Senyor! Ai mareta meva! Ai Verge Dessecant del meu cor! Ara mateix estic enrojolada, amb el cap cot i no sé ni com dirigir-me a vosaltres, els qui heu llegit les paraules deshonestes que l'Ethel ha estat tan desvergonyida i cruel de fer públiques!!! Ai, ai... només puc lamentar-me i oferir-me davant vostre, com un anell penedit i implorant!

Vull expressar les meves sinceres disculpes públiques a aquells a qui he escandalitzat, en especial a Miss GoThiK, Mrs Lídia, Mr El veí de dalt, Mrs Candela, Mr Albert Guasch, Mr R. Marphille i Mr. Joan Carles. A tots ells els vull enviar un missatge de disculpa si els he ferit o els he donat una imatge equivocada de la meva persona. Malauradament, la meva germana Ethel, tot i que per natura és un ésser innocent i pur, pateix, a conseqüència de la seva malaltia, certs brots lúbrics i maliciosos. Espero, però, que la lectura de les meves íntimes memòries no els hagi causat gaire torbació i que puguin comprendre les meves debilitats, per les que ja en sóc pagadora cada dia de la meva vida.

Per tal d’evitar l’escàndol i la meva condema a les hosts infernals, els diria que he començat una penitència dura i proporcional als meus pecats. És necessari que passi per un estat de mortificació corporal per tal de retrobar la meva essència espiritual. Segons Sant Ignatius, la Justícia Divina es fa efectiva si el fidel fa un acte de contrició sever i sentit i s’aplica en la contemplació de les veritats anabaptistes -tot satisfent les culpes passades, domant les passions insanes i oferint la seva carn en sacrifici-. Aquestes inclinacions perverses de les que he estat objecte, són una rèmora per conèixer la gràcia divina i conduir la meva comunitat de l’escola parroquial. Ni als meus orfes puc dirigir amb els pecats que cova el meu esperit!. Així doncs, ajudada del Reverend Littleman, a qui he confessat les meves faltes plena de llàgrimes i dolor, he programat les mortificacions següents:

Passar en dejú cada divendres de l’any i, en especial (sense aigua ni anar de ventre): el Divendres Santificant Anabaptista, el Diumenge Preceptiu d’Our Lord i l’Ascensió de Nostresenyor a la Egghabà. Descansar els dimecres en terra dur i fer-ho només un parell d’hores, ja que la privació de la son em farà meditar més profundament en els meus pecats. Fer oració amb una corda sota els genolls per tal d’infligir-me el dolor en els meus tractes al Diví Pasturador, i anar a ofici amb vestits bruts i trencats per indicar als meus veïns que sóc pecadora de la carn. Portar sota la roba un cilici de ferro que m’estrenyi l’engonal i pessigar-me els pits cada vegada que tingui un mal pensament. A més a més, cada vespre, un cop he acabat de complir les obligacions de la casa, -i en la intimitat de la meva cambra-, apago totes les llums i començo a recitar matervòbsters mentre m’aplico les disciplines a les meves parts més pecadores que, inflamades i palpitants, demanen la clemència dels meus dits delerosos… Ai ai ai ai!

Del diari personal de la Jane

Me dic Ethel itinc trentamolts añs. Abui e afagat el diary de la meba germana Jane y us el vui enseñar perqques tá ple de marranades a la primera paxina y e possat les fotus qüe ella retalla deles rebistes:

________________________________________________

Estimat diari:

Em dic Jane i tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa, m'agrada la jardineria i cuino amb les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri del meu poble. Tinc cura de la meva germana malalta i sóc un dels pilars religiosos de la meva comunitat. Començo amb aquesta presentació tan poc adient, perquè vull escriure a les pàgines d'aquest diari tota la veritat i que algun dia s'entengui que no ho escric per casualitat ni per vici, sinó per descarregar amb la tinta de la ploma la meva ànima turmentada.

Fa molt temps que el meu cor batega per l'amor del R. A., un bell pastor anabaptista que volta pel món amb la seva missió de les Esclaves de la Santa Justícia, tot donant llum i gràcia a les dones dels quatre continents coneguts. Aquest amor secret que em tortura i que no puc confessar ni al responsable de la meva església, em porta de cap, sobretot pel darrer incident que ens va apropar extàticament i irremeiable, ja fa un parell d’anys.

Era estiu i, com sempre, el R. A. va tornar a PJVille per desplegar les festes i celebracions anabaptistes en un campament religiós que coneix tota la comarca. Durant tres dies i tres nits, es succeeixen les celebracions, els concerts, les obres de teatre, les barbacoes i les oracions sense aturador. Aprofito per convidar-los al campament d’aquest any, que encara serà més sonat. Però no em distrauré més de la meva narració penitent...

El segon dia d’activitats, que coincidia que jo estava a la tenda d’organització escrivint les dedicatòries als difunts, va entrar l’estimat pastor amb un problema d’ampolles a la pelvis, tot fent exclamacions de dolor. Les hores dempeus batejant els nous creients l’havien escaldat abastament. Espantada i sol·lícita, vaig voler guarir-lo amb un liniment que tenia de xirimoia borda, així que li vaig demanar permís per aixecar-li les faldilles de la seva sotana. Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar la consistència cremosa del remei entre els meus dits, que vaig fregar abans per escalfar-los, i vaig procedir a aplicar-lo a tan íntima zona del reverend.

Vaig fregar amb amor i paciència, sense mirar - estava una mica avergonyida per la situació- i sense adonar-me que el meu malalt cada vegada esbufegava violentament, i no pas de dolor. No ho havia vist, però sense voler li vaig estar guarint el seu membre a través dels calçons, que tens i erecte com una branca de xirimoier, havia sortit del seu cau i ja apuntava cap als meus llavis. Enrojolada i nerviosa, vaig voler apaivagar aquell bastó sant que se m’oferia tremolós i, arravatada per una mística precisió, vaig bombar amunt i avall amb llengua i gola, pensant, pobra de mi, que la saliva potser podria estovar-lo. També vaig voler remenar-li amb fermesa els testicles, xuclant-los i mossegant l’espai que uneix el final de l’esquena amb el començament del membre. Com qui no vol la cosa, vaig ficar un ditet –el de senyar-me- al forat esbatanat del bell pastor, que ulls closos i tot suat, em demanava cada cop més atenció.

No sabia què m’impulsava a caure en aquest infern de perversió, però cada vegada sentia la fava del reverend més vermella i palpitant a la meva boca, així que em vaig aixecar les faldilles per tal de consolar la seva aflicció amb els meus abaixos, tots molls de passió i necessitat… Amb una reverència digna d’admiració, el sant baró es va col·locar al meu darrere i, agafant-me la cintura –que jo no podia deixar de moure-, m’envestia una vegada i una altra, sense aturador, gemegant i esbufegant de plaer. Jo estava tan rajant de sucs i tan excitada que només sentia els copets –plof plof plof plof- contra el meu cul, així que li vaig demanar que em foradés amb el seu gran penis el secret més negre que tenim les persones. Com un cavaller antic, va treure el mànec amb diligència per tornar-lo a amagar amb contundència al meu forat més estret. El dolor era redemptor i salvatge, però el plaer de la reconciliació carnal encara n’era més. No podia deixar que el descontrol s’apoderés de mi i vaig agafar-li les santes mans i li vaig demanar que em fes mal als mugrons que, tot i tenir encotillats i coberts, estaven erectes i delirosos del seu fervor…

El reverend sempre ha estat una persona de gran paciència, així que, al cap d’una estona de tenir els seu enorme membre dins de les meves vergonyes negres, el vaig separar com vaig poder i, obligant-lo, m’hi vaig asseure a la cara. Es va empassar tot el meu raig i jo, mentrestant, tornava a bombar amb la boca, fins al fons, aquell bé de déu d’instrument diví… Em va dir que se n’anava i, temorosa, em vaig girar per cavalcar-lo i evitar la seva marxa. Amunt, avall, amunt, avall, a cavallet a cavallet…. Ell cridava i jo també, però em va entrar molta set i vaig baixar de la meva muntura per poder rebre l’aigua beneïda entre els meus llavis delirosos… Va agafar-se amb les dues mans el seu membre ple de líquids d’amor i, mentre em mirava agenollada i amb la boca oberta, es va dedicar a estomacar-lo violentament: amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall…… fins que tota aquella essència espessa i dolça, tot el licor de la vida del reverend es va escolar entre els meus llavis, els ulls i el coll…

No cal que els digui que, en acabar, vaig fugir corrents amb la meva llista de precs i l’ànima malalta de passió per aquell home. Durant els dies que restaven abans que marxés, no vam ni mirar-nos ni parlar ni res. Només recordo que, en veure’l agafar el llibre d’oracions alguna cosa molt secreta em feia notar pessigolles molt endins de les calces. I això es tot! Ell va marxar cap a les seves missions amb les seves monges sol·lícites i jo, a conseqüència de l'empitjorament de la malaltia de la meva germana gran no vaig poder seguir-lo, com una bona feligresa, en el seu viatge.

Han passat dos anys plens de cartes esparses i sentiments tristos, i nits encara més tristes… I per això els he escrit, perquè amb la imminència de la seva tornada, em sento confosa i estranya… hauria de tornar a agenollar-me als peus de tan magnífic exemplar de cristià?

Be my Valentine!

Nostresenyor de la Santa Justícia ens empari a tots plegats! Quin dia més boig i quina setmana més encesa! Em sembla que la primavera ja s’acosta i que aquesta quaresma serà la més difícil de totes... Ja em perdonareu l'atabalamenta, però us escric després de sentir i veure coses que els meus ulls de fidel anabaptista mai haurien d’haver vist.

Avui de bon matí, quan he anat a recollir el correu a l'oficina de PJVille, -a banda d’haver-me entristit moltíssim per l’absència de notícies del R. Armaggedon-, m’he adonat que, entremig de papers i factures dels bolquers per adults de l’Ethel, hi havia un sobre rosat de mida postal sense més indicacions que “Per a Jane G.” Nerviosa i amb por que la Rottenbreath -que sempre ronda per on ensuma notícies-, he marxat cap a casa per obrir la misteriosa missiva i m’hi he trobat aquesta foto que us mostro (m'apujen els colors només de veure-la!) i, al darrera, aquesta brutesa que us transcric:

No és negra nit i la pubilla ja s’allita
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita

Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!

Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes

Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!

Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…

M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!

[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]

De l'amor i les passions

Notícies fresques! Avui he baixat a PJVille a comprar pa i viandes i la Grace Tired me n’han explicat una de bona! Resulta que el nostre forner, -en Josef Serrellson, el que està a tot arreu i coneix tothom-, està enamorat bojament de la dona que fa la neteja a ca l’alcalde!

En Josef, fill d’immigrants alemanys per part de mare, és un home de mirada distreta i abundós cabell repentinat que, de tota la vida, treballa de nits per donar forma al pa de jàgol de la nostra comunitat. D’orígens més aviat pobres, el nostre forner ha volgut sempre anar vestit impecable i tenir la paraula culta, oferint una aparença que mai tindria un home del seu ofici i condició. Diuen que durant la nit, aprofitant les hores mortes de la fornada, estudia tot tipus de disciplines de manera autodidacta, des de l’àlgebra i la comptabilitat fins a la lírica més romàntica. No és estrany, doncs, que sigui dels primers que van començar la tertúlia dels germans Farmerson i que no falti mai a les presentacions literàries del bibliotecari Pickbirds.

Vidu de fa poc més d’un any, en Josef ens tenia a tots amoïnats per la seva melangia i capteniment. El dol per la seva jove esposa el tenia un xic allunyat de la vida social de PJVille i dedicat íntegrament a la confecció de barres de quart i de panets sense sal. Darrerament, però, se’l podia observar passejant -molt engalanat- amunt i avall del carrer on viu en Major Mengele. Ens pensàvem que li havia agafat una mania com una altra, i que potser recitava mentalment poemes d’algun dels seus autors alemanys mentre caminava; però, vet aquí que ja sé perquè s’hi esmerçava tant, en la seva presentació viril! L'animeta de càntir ens anava darrera de la Jwene Goldtits, una mulata rodanxona i de carns apretades que ve cada dia de Tearsland per guanyar-se la vida com pot. I ara ha guanyat també l’amor i el pa del forner, em sembla!

Mrs. Tired m’ha explicat que els va veure una nit, prop de les dues de la matinada, tots melosos al pati de l’obrador; ell tot mans i bragueta i ella movent el seu impressionant pandero a sobre del nas del forner, amb un ritme tropical que feia esparverar les aspes del molí de jàgol! La Grace em contava que va haver de posar-se a recitar màterbovsters per tal d’aguantar la mirada en la luxúria que es desfermava al seu davant. Tot eren gemecs, refregades i mamellam amunt, pantalons avall! Quina fogositat la d’aquest parell d’amants! I direu que és clar, que en Josef és vidu i que no està malament si passa altre cop per vicaria i es penedeix dels seus instints primaris, però és que resulta que, per molt enamorat que estigui de la Jwene i li vulgui millorar la vida, ella està maridada amb un negrot de dos metres que treballa descarregant carbó al ferrocarril de Tearsland, que li ha explicat l’Eleanor a la Tired i la Tired a mi…

Amors impossibles i passions sense remei a PJVille! No són pas els primers, però pobres dels qui cauen en el pecat de la carn! I pobre Serrellson, que no sap res del marit de la Goldtits! Més val, però, que aquestes notícies no comencin a córrer, perquè si no un matí trobarem el cos lúbric del forner, ben pastadet i recremat, al seu propi obrador. Nostresenyor ens empari i que retorni el seny al nostre veí, que per culpa d’una cega pulsió dels “abaixos”, ara ja no estudia a les nits ni fa d’aprenent de contable, ni enforna el jàgol amb tanta traça, si no que va boig pel pitram i pels petons d’una mulata adúltera!

[Fotos: L'obrador Serrellson, en Josef i la seva enamorada]

D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!

[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

La Comunitat de PJVille

Com he comentat mantes vegades des de l’inici d’aquestes confidències, PJVille es caracteritza, -a banda de per la cria i sacrifici de vedelles kistcher-, per l’arrelat sentit de pertinença i veïnatge entre els seus habitants. Al poble ens coneixem tots, sabem d’on venim i què fem exactament a cada moment, no pas per xafarderia –Déu ens guard!- sinó per una qüestió pràctica i de control social. Així com en èpoques de penalitats i tristeses ens ajudem, tota injustícia rep el seu càstig. Normalment, Mr. Psycho fa anar la seva pala d’enterrador a l’esquena del culpable i la resta del poble li fem el buit més absolut fins que no es penedeix o mor de tristesa. Per posar un cas, l’atemptat d’en Misticdogs contra la Caroline ja ha començat a revolucionar els prohoms del poble. Molt em temo que en Bobby pagarà amb una allisada la seva concupiscència diabòlica!

Les festes i reunions socials, com poden ser les mostres d’art trimestrals (a Caws square), les tertúlies dels Farmerson i els balls estacionals – que coincideixen amb la matança dels vedellets bords, la recollida de la xirimoia, la sega del jàgol i la fundació de l’escorxador-, són una bona manera de relacionar-nos i compartir estones agradables amb els veïns. De la mateixa manera, durant tot l’any, hi ha tot un programa d’activitats impulsat per la parròquia d’Our Lord of Justice: Trobades Juvenils de la Verge Dessecant (maig), campaments anabaptistes d’estiu, dies de retir amb el reverend a les muntanyes de Sillyhide, partides d'sfridge amb les dones de l’escola parroquial…

El bar de PJVille, Mushium Saloon, és també un espai de trobada, especialment per als nostres homes, que després d’una dura jornada a les granges i a l’escorxador, es refresquen amb cervesa de xirimoia artesanal i converses pròpies del gènere viril. Regentat per Mr. Iwastherschky, -un solter jueu que ronda la quarantena i que es cobreix una gran i brillant tonsura natural amb un yarmilke de color verd-, el nostre bar és l’escenari de les celebracions més variades, com ara els brindis de collita, els batejos massius, les trobades de pastors anabaptistes i d’altres esdeveniments festius. Alguna vegada, fins i tot, hem pogut gaudir de les divertides actuacions dels còmics ambulants que recorren Chatanooga, o dels músics, normalment crimollaires, - la crimolla de dues cordes és l’instrument tradicional del nord de Myanmar- que estan de pas cap a l’Institut Filarmònic de Deek City.

Ara us he de deixar que acaba d’arribar la Caroline de l’escorxador, i pels crits eixordidors de l’Ethel quan l’ha vista, em sembla que avui ha estat un dia difícil per ella. Pobreta, darrerament no para de tenir disgustos. La seva tricofàgia també va en augment, sort de la pamela que vaig comprar-li a la darrera fira de Tearsland, sinó se li veurien aquestes clapes vermelloses de la closca! Un altre dia he d’explicar-vos quines menges exquisides preparem a PJVille per celebrar les festes i trobades comunitàries. De segur que us en llepareu els dits!!!

[Fotos: Alguns veïns al ball estacional, Mr. Iwastherschky i campament anabaptista de l'estiu passat]

Les ungles del llop

Quina grolleria, per Déu Nostre Senyor! Avui els he d’explicar l’episodi deplorable que vam viure ahir a PJVille. Mare de Déu Santíssima, protegiu-nos del dimoni! On s’és vist, tanta mala educació, tanta barra i pocs modals… Bé, vostès mateixos podran jutjar i decidir…

Com ja saben, ahir a la tarda un nombre considerable d’habitants de PJVille ens vam reunir per gaudir de la mostra del fins ahir ben apreciat taxidermista del poble, en Bobby Mysticdogs, i per fer petar la xerrada tot degustant els pastissos de Mrs. Tired. La trobada va començar força bé ―vaig poder conversar amb Mr. Serrellson una bona estona― i, tot i la irregularitat en la qualitat de les creacions de Mr. Mysticdogs, la veritat és que s’hi van poder veure peces molt reeixides i d’una exquisidesa formal considerable. Sembla, però, que aquesta finesa només s’expressa, en el cas d’en Bobby, a través del seu art amb els cadàvers, perquè, quan semblava que assistiríem a una tarda agradable ―diria més, esplèndida― tingué lloc un episodi molt desafortunat. Em fa vergonya i tot parlar-ne…, i és que encara n’estic escandalitzada. La Caroline, pobreta, va haver de viure uns moments difícils quan el menyspreable Bobby se li va acostar, la va agafar pel braç sense que jo ho vegés i s’endugué la meva dissortada germana darrere dels arbustos que franquegen l’entrada de Petronil·la’s House, i allà s’obrí la bragueta, li exhibí la verga i, tot seguit, intentà forçar la Caroline… Per Crist Nostre Senyor! Per aquelles coses estranyes de l’atzar, un atractiu cavaller que havia vingut a la festa per prendre algunes fotografies de la mostra, estava prop d’ells recollint alguns exemplars de la flora del poble ―després vaig saber que és un estudiós de la matèria― i va poder aturar les males intencions d’aquell indesitjable. Quin ensurt, Mare de Déu! Quin trasbals! Tant la Caroline com jo estarem enternament agraïdes a Mr. Nepalswhite ―després vaig saber que aquest era el seu nom― per la seva intervenció heroica en aquest incident deplorable.

Ja veuen com van les coses al nostre poble… S’acosten temps de decadència i d’indecència. Demà aniré a veure Mr. Pshyco i li demanaré, per l’amistat que l’uneix a l’Ethel, que vigili aquest individu de ben aprop.

[Foto: Petronil·la's House, l'escenari del deplorable incident]

L'escorxador de PJVille

Volia traspassar-vos el contingut de la carta del reverend Armaggedon per a guariment i consol de les vostres turmentades ànimes, però millor me la guardo per a mi, de moment. Encara em cal rellegir-la una dotzena de vegades més per poder assimilar paraules tan sàvies i amoroses (en el sentit anabaptista de la paraula, és clar!) com les que diu al començament: "Cal un esperit ferotge per tal de fagocitar les repulsives urpes diabòliques dels nostres membres virils"

Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.

En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.

La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.

[Foto: ròtula de la mamà]

L'oficina de correus de PJVille

Acabo d'arribar de ca la Taira Ioss i vinc amb el cap ple. Avui han nomenat el seu estimat Benny cap de l'oficina de correus de PJVille. Mare de Déu de la Justícia! Quin enrenou! La saleta de ca'ls Ioss era plena de gent: Sir Clown, sempre amb l'anisat a la mà, Mss. Deeperthroat, caminant d'aquella manera que em posa tant nerviosa (es mou generalment com un insecte), Mr. Pickbirds, asegut al sofà amb aquell posat de saberut de poble (per alguna cosa és el bibliotecari) i, com no, el Dr. McAnzo i la seva dona, l'Eleanor (de soltera Mrs. Chab-a-kan), que mai falten a qualsevol esdeveniment amb beguda i menjar gratuïts.

En Benny Ioss, un pobre escrivent que va tenir la sort de casar-se amb la Taira (dels Bigboobs inc., industrials de Deek city) i convertir-se, poc a poc, en una figura imprescindible del circuit de pensadors del poble, ha estat sempre un pobre diable calsasses que no té més aspiracions que tancar-se al seu despatx i gargotejar articles que mai publica ningú. Després de deixar prenyada la dona, van còrrer a casar-se en secret a Sillyhide sota la pressió del reverend Littleman. Diuen que la Taira, tot bambolejant els seus pitots enormes, va aconseguir seduir aquell pobre noi esprimatxat i convertir-lo en el seu esclau. Ara tenen dos nens cridaners, en Benny Jr. i la Rebecca, i una casa encantadora a la part sud de PJVille. Després de molt lluitar i parlar amb en Major Mengele i les autoritats de Deek city, la mamelluda ha aconseguit un càrrec per al seu masclet, que avui lluïa tot cofoi a la foto que s'han fet després del nomenament:

Com sempre, m'ha tocat fer el paperot i anar, en nom de les meves germanes a l'oficina de correus i a casa dels Ioss per felicitar-los. Com diu el reverend, una comunitat de debó es nota en les relacions amistoses dels veïns.

Quin mal de peus! ja tenia ganes d'arribar a casa i collir les xirimoies, que estan gairebé a punt per fer-ne el suc de la segona temporada. He de canviar l'Ethel, però, perquè com sempre que té la menstruació va tota tacada. És com si no se n'adonés. Deixa la seva cadira de classificar ròtules tota empastifada i després em toca a mi fer net. Algun dia he de parlar seriosament amb la Caroline, que amb la cosa que treballa a l'escorxador no para mai a casa, i m'aniria bé que em donés un cop de mà amb l'Ethel. Potser així oblidaria la seva mania de menjar-se els cabells d'amagat. Ai, sort que demà tinc tertúlia a cals boticaris i em distreuré!