Hem passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.
5 d’ag. 2007
Retorn a PJVille
Hem passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.
4 de març 2007
Dia de tertúlia
En Iuni Elsidy, d’altra banda, m’ha ben sorprès. Té uns ulls penetrants, una veu fonda; és tot un home. La seva cultura és tant o més extensa que la del seu pare i li auguro un futur esplèndid. Només té un petit problema: em sembla que és consumidor habitual d’alguna d’aquestes herbes que produeixen efectes estranys. Això, de tota manera, el fa estar en un estat permanent de felicitat envejable i, a jutjar per la protuberància dels pantalons, en un estat d'eufòria encara més envejable... Déu meu nostrosenyor, protegeix-me de les temptacions.
3 de març 2007
Els ulls del Dimoni
Ahir mateix, a la nit, quan em vaig posar al llit, vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig rellegir les cartes del reverend. Les seves paraules són santes i assenyades, però no sé què em va passar. M’havia aplicat els meus càstigs diaris a les parts més brutes i pecaminoses que Déu em va donar al moment de néixer (com diu el reverend, Déu ens les va atorgar per posar-nos a prova i per fer que ens superem dia a dia i arribar, així, al camí de la perfecció) i estava encesa i penedida. Vaig pensar que les paraules del meu estimat company de camí m’apaivagarien el dolor. Però, a mesura que anava llegint els seus mots sants, vaig experimentar una sensació estranya. Els seus consells començaven a il·luminar el meu esperit: “Admet que ets carn, però recorda que ets filla de Déu i no caiguis en la desídia; evita els teus instints animals amb oracions, no et despullis davant del mirall, no et posis ungüents a les cuixes ni als pits, deixa que la pell se t’assequi; no et toquis el ventre ni et pentinis els cabells gaire estona.” I mentre la seva veu retronava al meu cap i la calma de l’esperit semblava que arribés, de sobte em vaig adonar que el coixí que va brodar la meva àvia Déu l’ampari estava a l’alçada de les meves natges (no sé com havia anat a parar allí). Vaig pensar que aquella blonda beneïda de la coixinera m’ajudaria a alleugir la picassor de la caverna impura i vaig començar a refregar-me-la amb ímpetu. Mare meva, nostrosenyor, redéu, quin descans, quin alleugiment! Sentia unes puxadetes del tot reconfortants i a cada paraula
Tant vaig alçar la veu que la Romanela es va aixecar i va fer dos copets a la porta de la meva habitació per preguntar-me si em trobava bé. Em vaig apropar a l’entrada i vaig entreorbrir per respondre-li que no patís, que estava fent les meves oracions nocturnes. Amb cara de dimoni em va respondre: “Vostè és la serventa del Senyor més entregada que he conegut mai.” Però ho va dir amb una rialleta sospitosa i pervertida i vaig tancar la porta de cop. Al llit vaig pensar que teníem sort que aquelles criatures esgarriades marxessin de casa l’endemà mateix.
1 de març 2007
Política, teatre i indecències
A banda d’en John Mengele, fa uns dies es va presentar el candidat
Perquè us en feu una idea, us puc explicar la darrera obra de teatre que vam anar a veure amb les meves germanes al
Música skiffle de Memphis -en directe i de fons- a tota velocitat i tronadora; en escena una noia lleugera de roba s’apropa a una altra que jau dormida damunt els coixins. L’abraça, la petoneja, la despulla –estirant la túnica romana que duu- i la fa obrir de cames.
28 de febr. 2007
Perdó i penitència
Vull expressar les meves sinceres disculpes públiques a aquells a qui he escandalitzat, en especial a Miss GoThiK, Mrs Lídia, Mr El veí de dalt, Mrs Candela, Mr Albert Guasch, Mr R. Marphille i Mr. Joan Carles. A tots ells els vull enviar un missatge de disculpa si els he ferit o els he donat una imatge equivocada de la meva persona. Malauradament, l
Per tal d’evitar l’escàndol i la meva condema a les hosts infernals, els diria que he començat una penitència dura i proporcional als meus pecats. És necessari que passi per un estat de mortificació corporal per tal de retrobar la meva essència espiritual. Segons Sant Ignatius, la Justícia Divina es
Passar en dejú cada divendres de l’any i, en especial (sense aigua ni anar de ventre): el Divendres Santificant Anabaptista, el Diumenge Preceptiu d’Our Lord i l’Ascensió de Nostresenyor a la Egghabà. Descansar els dimecres en terra dur i fer-ho només un parell d’hores, ja que la privació de la son em farà meditar més profundament en els meus pecats. Fer oració amb una corda sota els genolls per tal d’infligir-me el dolor en els meus trac
26 de febr. 2007
Del diari personal de la Jane
Fa molt temps que el meu cor batega per l'amor del R. A., un bell pastor anabaptista que volta pel món amb la seva missió de les Esclaves de la Santa Justícia, tot donant llum i gràcia a les dones dels quatre continents coneguts. Aquest amor secret que em tortura i que no puc confessar ni al responsable de la meva església, em porta de cap, sobretot pel darrer incident que ens va apropar extàticament i irremeiable, ja fa un parell d’anys.
Era estiu i, com sempre, el R. A. va tornar a PJVille per desplegar les festes i celebracions anabaptistes en un campament religiós que coneix tota la comarca. Durant tres dies i tres nits, es succeeixen les celebracions, els concerts, les obres de teatre, les barbacoes i les oracions sense aturador. Aprofito per convidar-los al campament d’aquest any, que encara serà més sonat. Però no em distrauré més
El segon dia d’activitats, que coincidia que jo estava a la tenda d’organització escrivint les dedicatòries als difunts, va entrar l’estimat pastor amb un problema d’ampolles a la pelvis, tot fent exclamacions de dolor. Les hores dempeus batejant els nous creients l’havien escaldat abastament. Espantada i sol·lícita, vaig voler guarir-lo amb un liniment que tenia de xirimoia borda, així que li vaig demanar permís per aixecar-li les faldilles de la seva sotana. Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar la consistència cremosa del remei entre els meus dits, que vaig fregar abans per escalfar-los, i vaig procedir a aplicar-lo a tan íntima zona del reverend.
Vaig fregar amb amor i paciència, sense mirar - estava una mica avergonyida per la situació- i sense adonar-me que el meu malalt cada vegada esbufegava violentament, i no pas de dolor. No ho havia vist, però sense voler li vaig estar guarint el seu membre a través dels calçons, que tens i erecte com una branca de xirimoier, havia sortit del seu cau i ja apuntava cap als meus llavis. Enrojolada i nerviosa, vaig voler apaivagar aquell bastó sant que se m’oferia tremolós i, arravatada per una mística precisió, vaig bombar amunt i avall amb llengua i gola, pensant,
No sabia què m’impulsava a caure en aquest infern de perversió, però cada vegada sentia la fava del reverend més vermella i palpitant a la meva boca, així que em vaig aixecar les faldilles per tal de consolar la seva aflicció amb els meus abaixos, tots molls de passió i necessitat… Amb una reverència digna d’admiració, el sant baró es va col·locar al meu darrere i, agafant-me la cintura –que jo no podia deixar de moure-, m’envestia una vegada i una altra, sense aturador, gemegant i esbufegant de plaer. Jo estava tan rajant de sucs i tan excitada que només sentia els copets –plof plof plof plof- contra el meu cul, així que li vaig demanar que em foradés amb el seu gran penis el secret més negre que tenim les persones. Com un cavaller antic, va treure el mànec amb diligència per tornar-lo a amagar amb contundència al meu forat més estret. El dolor era redemptor i salvatge, però el plaer de la reconciliació carnal encara n’era més. No podia deixar que el descontrol s’apoderés de mi i vaig agafar-li les santes mans i li vaig demanar que em fes mal als mugrons que, tot i tenir encotillats i coberts, estaven erectes i delirosos del seu fervor…
El reverend sempre ha estat una persona de gran paciència, així que, al cap d’una estona de tenir els seu enorme membre dins de les meves vergonyes negres, el vaig separar com vaig poder i, obligant-lo, m’hi vaig asseure a la cara. Es va empassar tot el meu raig i jo, mentrestant, tornava a bombar amb la boca, fins al fons, aquell bé de déu d’instrument diví… Em va dir que se n’anava i, temorosa, em vaig girar per cavalcar-lo i evitar la seva marxa.
No cal que els digui que, en acabar, vaig fugir corrents amb la meva llista de precs i l’ànima malalta de passió per aquell home. Durant els dies que restaven abans que marxés, no vam ni mirar-nos ni parlar ni res. Només recordo que, en veure’l agafar el llibre d’oracions alguna cosa molt secreta em feia notar pessigolles molt endins de les calces. I això es tot! Ell va marxar cap a les seves missions amb les seves monges sol·lícites i jo, a conseqüència de l'empitjorament de la malaltia de la meva germana gran no vaig poder seguir-lo, com una bona feligresa, en el seu viatge.
Han passat dos anys plens de cartes esparses i sentiments tristos, i nits encara més tristes… I per això els he escrit, perquè amb la imminència de la seva tornada, em sento confosa i estranya… hauria de tornar a agenollar-me als peus de tan magnífic exemplar de cristià?
24 de febr. 2007
Temps incerts
Aquesta nit l’Ethel ha tingut un somni meravellós i estrany! Quan s’ha aixecat, mentre preparava l’esmorzar per a la Betina i la Romanela, ha vingut a la cuina i m’ha dit: “Jane, he vist la llum”. Jo he pensat: “Ara veurem què sortirà d’aquest capet degenerat”, però, no, tot seguit, m’ha dit: “He vist el futur” i ha començat a explicar-me el seu somni.
L’home gegant s’apropa a casa nostra i finalment truca a la porta. L’Ethel surt a obrir i s’espanta quan veu aquell ésser vingut d’un altre temps. Tremolosa, li demana per què és allà. L’ésser es treu primer els guants articulats, es desfà de l’armadura, pressiona una palanqueta que té a l’alçada del coll i fa que la pantalla protectora que té just davant dels ulls es desencaixi… Apareixen, de cop, dos ulls de color marró i l’Ethel té la sensació que ja els ha vist abans. Tot seguit, amb les mans, s’extreu el casc, a poc a poc… i l’Ethel veu que no anava desencaminada. De sota del mur de ferro apareix ni més ni menys que Mr. Nepalswhite! L’Ethel s’espanta, no vol deixar que aquell fotògraf impresentable li vulgui robar les joies un altre cop, però Mr. Nepalswhite s’acotxa un moment i d’un compartiment que té darrere del bessó dret treu un ram de roses meravellós i el dóna a la meva germaneta…
La veritat és que a l’Ethel les flors no li agraden gaire, i menys les roses (si encara fossin lliris o clavells...), però s’ha despertat contenta, pensant que Mr. Nepalswhite ja s’ha disculpat amb nosaltres. Ja veuen, és de fàcil conformar (i el cert és que l'ha vist sempre amb bons ulls, perquè l'he enxampada tocant-se els baixos en les ocasions que hem recordat aquell incident tan desagradable). Però sobretot pensa que ha besllumat el futur, que d’aquí uns anys no tindrem ni fred ni calor, perquè tots anirem vestits així, com els homenots que lluitaven antigament per aconseguir terres i animals… Ves quina tonteria, no? Però, bé, m’ha semblat que era digne de ressenyar. Ja em perdonaran si els he avorrit amb aquestes cabòries.
23 de febr. 2007
Cosines que venen sense esperar-s'ho!
Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines
Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.
Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació
21 de febr. 2007
Projectes i encàrrecs divins...
Vist que hauré de contactar amb artistes de diverses especialitats per tal de demanar-los que treballin gratuïtament pel reverend, m’he afanyat a reunir-me amb Mr. Fregoli, el veí més artista i polivalent que tenim a la nostra comunitat. En Mikel Fregoli, d'ascendents italians (de la Toscana, em sembla) és un personatge estrany, melangiós i taciturn que només treu la seva energia creadora i sensible mitjançant extravagants pintures i retrats i proves fílmiques amb la seva vella càmera de rodar. Diu que va conèixer en Charlot i en Mr. B De Mille, un senyor molt trempat que només feia que fer experiments amb les picardies i els diners.
En fi, que hem quedat que portarà els famosos artistes
19 de febr. 2007
Visita a PPVille
PPVille, Pacotills Poetic Ville, està situada a tres hores de viatge de la nostra petita ciutat i podríem dir que és la seva rival per naturalesa. Com ja saben, al llarg de la història, les petites ciutats provincianes o de poques aspiracions sempre han tingut petites ciutats encara més provincianes i de poquíssimes aspiracions que els han volgut fer la competència i que han establert com una mena de duel permanent per demostrar en tot moment que són millors. És el cas de PJVille i de PPVille; aquesta última compta amb uns ciutadans molt xovinistes que a tot arreu on van canten les excel·lències de la seva vila i de la gent que hi viu i contínuament ens fan la punyeta per aconseguir, per exemple, obtenir trams de terra que ens pertanyen.
Però, bé, a banda d’aquest petit comentari, els he de dir que a PPVille viuen persones d’una gran vàlua, com la Joanne, que jugava de molt petita amb l’Ethel a destrossar les nines de drap que els regalaven amb motiu del Christmas i a ordenar les parts d’aquells cossos esfilegats en categories: cames, caps, braços, mans, orelles (si en tenien), etc. El retrobament
14 de febr. 2007
Be my Valentine!
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita
Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!
Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes
Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!
Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…
M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!
[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]
13 de febr. 2007
De l'amor i les passions
Mrs. Tired m’ha explicat que els va veure una nit, prop de les dues de la matinada, tots melosos al pati de l’obrador; ell tot mans i bragueta i ella movent el seu impressionant pandero a
12 de febr. 2007
D’herbes i remeis a PJVille
Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu
10 de febr. 2007
Gotoshit Party
Això ho dic perquè fa dos dies l’Ethel, en una d’aquelles frases que deixa anar de cop i volta sense motiu aparent, va fer una observació que en aquell moment vaig voler ignorar. “Mr. Nepalswhite té el colló dret de color negre”. Ja saben com n’és de grollera l’Ethel (és un dels símptomes de la seva degeneració i l’han de perdonar) i jo em vaig senyar i em vaig fer la sorda, sense donar cap mena d’importància al que m’havia dit. És curiós, però, com aquelles paraules es van convertir en premonitòries, o potser és que l’anomalia de l’Ethel comporta que tingui una visió més aguda de la realitat.
Els meus dubtes es van aclarir, dissortadament, una estona després, en tornar de la cuina amb un pastís de xirimoia que havia preparat expressament. No s’ho poden ni imaginar: l’Ethel s’havia quedat adormida al balancí i vaig enxampar aquell indesitjable intentant arrancar-li la pulsera d’or que portava! Quina indecència! Li vaig demanar que marxés immediatament de casa nostra (l’Ethel es va despertar i li va començar a donar cops amb la ròtula de la mamà) i llavors vaig descobrir que tot havia estat una farsa, que Nepalswhite no era un expert en la natura i que el seu acte heroic només tenia l’objectiu d’apropar-se a nosaltres per robar-nos els béns i les pertinences familiars. Successos com aquests m’entristeixen molt, però també em reafirmen en aquesta necessitat de fundar un partit que vetlli pel bé i la moral correcta.
[Fotos: Mr. Nepalwhite i la ròtula de la mamà que va anar a parar al seu cap]
8 de febr. 2007
El govern de PJVille
“En cuanto a éstos, mis enemigos, que no quisieron que yo reinase sobre ellos, traedlos acá y delante de mí degolladlos”.
Lucas 19, 27
Us he de contar d’on ve aquest personatge cruel i falsari que governa el nostre ajuntament des
La tirania d’en Sam Mengele va durar prop de 30 anys, fins que va morir al llit d’unes febres negres que li ompliren la cara de bubons pestil·lents.
Va obligar el seu pare a retirar-se, dient que estava vell i xacrós per exercir d’alcalde en una sessió comunitària i que el poble no necessitava fer caritat sinó créix
6 de febr. 2007
Xirimoies de PJVille!
El xirimoier és un arbre que es cultiva en altituds d’entre 1.000 i 2.000 metres i en clima subtropical. De la mateixa manera, té un complicat sistema de pol·linització mitjançant escarabats i altres insectes que fa que, ben cuidat, arribi als set metres i ens regali fruits saborosos en forma de cor, de carn agraïda, tendra, dolça i blanquíssima. Per totes aquestes coses, a PJVille ens trobem en l’indret adequat per a conrear aquest arbust delicat i d’alt contingut nutritiu: tenim un clima benigne i càlid, i la zona del cementiri –on tenim els nostres horts- es troba a 1.345m per sobre del mar. A més a més, tenim una bona quantitat d’escarabats “enterradors” que, alimentats per la descomposició dels nostres ascendents i familiars difunts, pol·linitzen abastament les nostres xirimoies.
L’origen del seu cultiu a les nostres terres el trobem en un dels primers colons de PJVille,
Arrel d’aquesta ofrena, van créixer més xirimoiers, que donaven els fruits més perfectes i mantegosos de tot Myanmar. Des d’aleshores ençà, les dones santes de PJVille ens dediquem a conrear xirimoies per fer-ne les collites i les menges tan típiques a la nostra comunitat. Com a mostra, us deixo amb la recepta següent, que consumim la nit abans de la Festa de la Verge Dessecant de maig:
- 2 xirimoies de carn ben mantegosa i dolça
- 3 rovells d’ou de posta matinera
- 3 cullerades soperes de licor de jàgol (si no en teniu, podeu emprar rom)
- 1 culleradeta de sucre refinat amb aroma de canyella
- Ametlles ratllades
Preparació:
1. Batrem els rovells, el sucre i el licor de jàgol fins haver aconseguir una consistència ben espumosa i fina.
2. Afegim la polpa de les xirimoies, a dauets.
3. Ho servirem de la fresquera, decorat amb nata fresca i les ametlles ratllades.
5 de febr. 2007
La Comunitat de PJVille
Les festes i reunions socials, com poden ser les mostres d’art trimestrals (a Caws square), les tertúlies dels Farmerson i els balls estacionals – que coincideixen amb la matança dels vedellets bords, la recollida de la xirimoia, la sega del jàgol i la fundació de l’escorxador-, són una bona manera de relacionar-nos i compartir estones agradables amb els veïns. De la mateixa manera, durant tot l’any, hi ha tot un programa d’activitats impulsat per la parròquia d’Our Lord of Justice: Trobades Juvenils de la Verge Dessecant (maig), campaments anabaptistes d’estiu, dies de retir amb el reverend a les muntanyes de Sillyhide, partides d'sfridge amb les dones de l’escola parroquial…
Ara us he de deixar que acaba d’arribar la Caroline de l’escorxador, i pels crits eixordidors de l’Ethel quan l’ha vista, em sembla que avui ha estat un dia difícil per ella. Pobreta, darrerament no para de tenir disgustos. La seva tricofàgia també va en augment, sort de la pamela que vaig comprar-li a la darrera fira de Tearsland, sinó se li veurien aquestes clapes vermelloses de la closca! Un altre dia he d’explicar-vos quines menges exquisides preparem a PJVille per celebrar les festes i trobades comunitàries. De segur que us en llepareu els dits!!!
4 de febr. 2007
Les ungles del llop
Com ja saben, ahir a la tarda un nombre considerable d’habitants de PJVille ens vam reunir per gaudir de la mostra del fins ahir ben apreciat taxidermista del poble, en Bobby Mysticdogs, i per fer petar la xerrada tot degustant els pastissos de Mrs. Tired. La trobada va començar força bé ―vaig poder conversar amb Mr. Serrellson una bona estona― i, tot i la irregularitat en la qualitat de les creacions de Mr. Mysticdogs, la veritat és que s’hi van poder veure peces molt reeixides i d’una exquisidesa formal considerable. Sembla, però, que aquesta finesa només s’expressa, en el cas d’en Bobby, a través del seu art amb els cadàvers, perquè, quan semblava que assistiríem a una tarda agradable ―diria més, esplèndida― tingué lloc un episodi molt desafortunat. Em fa vergonya i tot parlar-ne…, i és que encara n’estic escandalitzada. La Caroline, pobreta, va haver de viure uns moments difícils quan el menyspreable Bobby se li va acostar, la va agafar pel braç sense que jo ho vegés i s’endugué la meva dissortada germana darrere dels arbustos que franquegen l’entrada de Petronil·la’s House, i allà s’obrí la bragueta, li exhibí la verga i, tot seguit, intentà forçar la Caroline… Per Crist Nostre Senyor! Per aquelles coses estranyes de l’atzar, un atractiu cavaller que havia vingut a la festa per prendre algunes fotografies de la mostra, estava prop d’ells recollint alguns exemplars de la flora del poble ―després vaig saber que és un estudiós de la matèria― i va poder aturar les males intencions d’aquell indesitjable. Quin ensurt, Mare de Déu! Quin trasbals! Tant la Caroline com jo estarem enternament agraïdes a Mr. Nepalswhite ―després vaig saber que aquest era el seu nom― per la seva intervenció heroica en aquest incident deplorable.
Ja veuen com van les coses al nostre poble… S’acosten temps de decadència i d’indecència. Demà aniré a veure Mr. Pshyco i li demanaré, per l’amistat que l’uneix a l’Ethel, que vigili aquest individu de ben aprop.
2 de febr. 2007
Narcís
S’ha de reconèixer que la traça que demostren les seves mans de taxidermista sembla que doni pistes del seu domini en altres camps…, això i aquella protuberància considerable que sobresurt dels pantalons de pana… Però, ai, ves, què dic, ja em perdonaran el comentari.
1 de febr. 2007
L'escorxador de PJVille
Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.
La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.
[Foto: ròtula de la mamà]