Retorn a PJVille

Benvolguts amics, benvolgudes amigues!

Quant de temps sense poder escriure en aquest dietari personal que tantes amistats m’ha permès fer! Quant de temps sense poder explicar i apaivagar les meves incerteses, els meus neguits, les meves preocupacions! I és que el temps passa volant i les desgràcies vénen sempre no pas de dos en dos, sinó de cent en cent, de mil en mil...

Hem passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.

Durant el temps, però, que estat caminant per aquest túnel fosc i mesquí, he vist algunes llumetes que han apaivagat el meu cor entristit. I és que, a la vida, els plaers més grans es troben en les coses petites, no troben? Una d’aquestes llumetes ha estat Mr. Serrellson, que ha tingut la brillant idea de crear una coral per recaptar dinerons per als orfes i m’ha proposat que en sigui la soprano principal. Aquest detall que ha tingut amb mi m’ha reconfortat, perquè hem començat a assajar algunes peces a casa i la Caroline ha tornat a tocar el piano. L’Ethel, d’altra banda, sembla que s’ha animat una miqueta i ha començat a fer alguns ritmes amb les dues úniques ròtules que li han quedat de la seva col·lecció, les del papà i la mamà, que no podíem vendre de cap manera pel valor sentimental que tenen. Com veuen, la nostra vida quotidiana torna poc a poc a la normalitat i espero tenir, a partir d’ara, més moments com aquest per poder intercanviar amb vostès totes les vicissituds que sorgeixen en el camí. Des d’aquí, el nostre agraïment més sincer.

Dia de tertúlia

Poso a Déu per testimoni que la dimoni de Rottenbreath s’agita amb el Dr. McAnzo! Perdonin aquesta efusió que mostro així d’entrada, però avui ho he vist molt clar i he entès per què les coses van com van a PJVille. Com ja saben, de tant en tant assisteixo a la tertúlia dels germans Farmerson, a la farmàcia que regenten, per intercanviar impressions sobre literatura i història amb els erudits locals del nostre poble i, bé, avui, mentre estàvem en plena discussió, he enxampat aquella indesitjable d’alè podrit tocant el membre del doctor! Ja feia dies que ho sospitava, però aquesta tarda ho he pogut confirmar en persona i ara entenc les visites tan sovintejades del nostre metge a PJSchool, dia sí dia no... Estic esgarrifada. Hauríem de posar-nos en marxa per crear el nostre partit en pro de la moral correcta. Mr. Trapeze, necessito que quedem algun dia per començar a perfilar les funcions dels diversos membres de nostre grup. Li aniria bé venir diumenge a prendre el te amb Mr. Marphille? És urgent que en parlem.

Però, bé, els volia explicar, d’altra banda, que en aquesta ocasió hem comptat amb la participació d’en Phileas Elsidy, l’herbolari, i el seu fill, en Iuni. Ha estat una trobada molt curiosa perquè, com potser recorden, la Rottenbreath i la majoria de personatges que componen la tertúlia detesten Mr. Elsidy i el titllen de curandero, d’inconscient i d’indesitjable. El cert és que en Phileas va guarir amb les seves herbes les pústules que la Caroline va tenir arran de l’incident amb l’indesitjable Mysticdogs i li estaré eternament agraïda. Amb prudència, però sempre hi creuré, en els seus ungüents. De fet, he aprofitat la seva visita inesperada (ningú l’havia convidat, és clar) perquè miri de preparar-me alguna cosa que vagi bé per la coïssor que em produeixen els càstigs diaris que m’autoinfligeixo a la caverna pudorenca i pecaminosa que tenim totes les dones.

En Iuni Elsidy, d’altra banda, m’ha ben sorprès. Té uns ulls penetrants, una veu fonda; és tot un home. La seva cultura és tant o més extensa que la del seu pare i li auguro un futur esplèndid. Només té un petit problema: em sembla que és consumidor habitual d’alguna d’aquestes herbes que produeixen efectes estranys. Això, de tota manera, el fa estar en un estat permanent de felicitat envejable i, a jutjar per la protuberància dels pantalons, en un estat d'eufòria encara més envejable... Déu meu nostrosenyor, protegeix-me de les temptacions.

[Foto: Iuni Elsidy]

Projectes i encàrrecs divins...

Estic emocionada! Avui he rebut carta del R. Armaggedon, que ja em tenia amoïnada amb el seu llarg silenci. M’ha escrit per anunciar-me que, aprofitant una expedició apostòlica de les seves Esclaves de la Santa Justícia a Myanmar –aquestes monges no sabeu l’enveja que em fan-, celebraran un campament anabaptista que durarà tres dies i tres nits a la vora de PJVille, just a les defores de Tearsland. M’ha confessat que està una mica nerviós de veure’m després de tant temps, però que compta amb mi com a cap de l’organització de les festes i entreteniments dels nostres feligresos. Se’m gira feina però qui la mena, és home de santa baronia i paraula que conforta…

Vist que hauré de contactar amb artistes de diverses especialitats per tal de demanar-los que treballin gratuïtament pel reverend, m’he afanyat a reunir-me amb Mr. Fregoli, el veí més artista i polivalent que tenim a la nostra comunitat. En Mikel Fregoli, d'ascendents italians (de la Toscana, em sembla) és un personatge estrany, melangiós i taciturn que només treu la seva energia creadora i sensible mitjançant extravagants pintures i retrats i proves fílmiques amb la seva vella càmera de rodar. Diu que va conèixer en Charlot i en Mr. B De Mille, un senyor molt trempat que només feia que fer experiments amb les picardies i els diners.

Així doncs, en Fregoli m’ha convidat a llimonada amarga a casa seva i jo li he portat un pastís de xirimoia perquè el tastés. La primera cosa que ha fet en veure’l ha estat fregar-se el nas amb la nata de la seva ració del pastís i posar-se a fer saltirons al meu voltant. M’he fet un fart de riure, però quan li he dit que necessitava parlar amb ell de coses serioses, ha acostat una cadira a la taula i s’ha quedat com en trànsit, ulls fixos i boca ben tancada. Jo li he explicat això del campament de les germanes, i que necessitem artistes per actuar les tres nits, i que patatim i que patatam… ell no movia res, ni una pestanya, i em deixava parlar. Fins que li he dit si li semblava bé i, despertant d’entre els seus somnis m’ha dit “si, si, és clar que si, dona”…

En fi, que hem quedat que portarà els famosos artistes travestistes Bonjee and Carfully, que fan no sé què de disfressar-se i ensenyar no sé quina cosa, a la cantant afònica Donna Mcgeersew, als Germans Stupendson, que imiten no se quins poetes polifònics, a la Berthe Mandarine, que fa un número esmolant llapis amb els abaixos, i al duet Brattolini que fan exercicis gimnàstics amb la llengua i una barra de sabó. Jo encarregaré una intervenció dels meus nanos de l’orfenat, demanaré als germans Farmerson que llegeixin poemes junt amb el bibliotecari i, finalment, suposo que haurem d’aguantar, com sempre, que la petulant de la Rottenbreath ens faci una actuació plena de farbalans i ensucramentes dels seus alumnes de l’aula de música. És que no la suporto! Vindrà acompanyada del John Mengele i es passaran la vetllada criticant el campament i les seves gents. Tant de bo torni a passar com fa un parell d’anys, que la Rotten va quedar penjada d’un xirimoier de 6 metres en trepitjar una de les trampes que mostraven els nostres petits exploradors anabaptistes!

[Fotos: Esclaves de la Santa Justícia, Mike Fregoli i el duet Brattolini]

Be my Valentine!

Nostresenyor de la Santa Justícia ens empari a tots plegats! Quin dia més boig i quina setmana més encesa! Em sembla que la primavera ja s’acosta i que aquesta quaresma serà la més difícil de totes... Ja em perdonareu l'atabalamenta, però us escric després de sentir i veure coses que els meus ulls de fidel anabaptista mai haurien d’haver vist.

Avui de bon matí, quan he anat a recollir el correu a l'oficina de PJVille, -a banda d’haver-me entristit moltíssim per l’absència de notícies del R. Armaggedon-, m’he adonat que, entremig de papers i factures dels bolquers per adults de l’Ethel, hi havia un sobre rosat de mida postal sense més indicacions que “Per a Jane G.” Nerviosa i amb por que la Rottenbreath -que sempre ronda per on ensuma notícies-, he marxat cap a casa per obrir la misteriosa missiva i m’hi he trobat aquesta foto que us mostro (m'apujen els colors només de veure-la!) i, al darrera, aquesta brutesa que us transcric:

No és negra nit i la pubilla ja s’allita
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita

Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!

Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes

Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!

Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…

M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!

[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]

Cartes des del cel?

Avui ha estat un dia feliç i no puc estar-me'n d'explicar-ho! Com cada dimarts, m'he apropat a PJVille a fer les compres de mitja setmana: el pa a l'obrador Serrellson (fan unes pastes de te de xirimoia boníssimes!) i les viandes i llaunes al colmado de Mrs. Tired. Avui el seu carnisser i llangonissaire, en Peter Nolove, no hi era. Ha agafat una altra depressió i està al llit des de dimecres passat. Aquest home, alt i ben plantat, de cos cepat i mirada dolça és un tipus trist i melangiós des de la infantesa. D'ençà que el vaig deixar plantat a l'altar, ja fa molts anys, que no s'acaba de refer. Si, amics, jo també he trencat cors, abans de dedicar-me a cultivar l'esperit i a tenir cura de les meves germanes!

I no és que no me l'hagués estimat, en Peter, no és això. Ell em portava flors tallades de les que m'agraden, -Pensiflores del cementiri, grogues-, em venia a buscar per passejar quan els pares encara vivien - Nostresenyor els tingui a la glòria- i va ser honest, cast i tendre fins el dia que li vaig dir que volia ser monja de les Esclaves de la Santa Justícia. La veritat és que conèixer el pastor d'aquesta congregació missionera, el reverend Armaggedon, em va trastocar fins al punt de sentir que el mateix Senyor em cridava a servir-lo. Els ulls clars del reverend em traspassàven de tal manera quan feia el seu sermó -al campament anabaptista que tenien les monges instal·lat a Tearsland-, que vaig decidir tallar relacions amb en Nolove i abraçar la fe dels nostres pares per anar a pescar ànimes més enllà de Chatanooga.

Afortunadament -em sap greu, però és així-, la malaltia mental de l'Ethel va recrudir-se, i em vaig haver de fer càrrec de la casa i de les seves dèries i manies, sinó a fe que hauria marxat darrera el reverend sense pensar-m'hi! Vaig estar en boca de totes les gatamaules del poble durant molts dies i, encara ara, cada vegada que em veuen sortir de l'oficina de correus amb una carta a la mà, remuguen i s'exclamen. Avui mateix, que he passat a recollir la correspondència, m'he hagut de trobar la Rottenbreath, que ja em mirava entre les factures i revistes de jardineria a veure si hi veia cartes sospitoses. Gràcies al cel no ha vist com, amb ànsia, em desava a la pitrera un sobre color crema que venia de les missions via clipper. He tingut carta del reverend! Deixeu-me-la llegir en soledat i demà us l'explico!!!

[Fotos: Bústia de PJVille, en Peter Nolove i la carta que he rebut avui]

L'Aula de Música de PJSchool

No m’agradaria que es pensessin que sóc una criticona de poble que deixa la llengua solta sense justificació, i, per això, voldria explicar-los per què faig certs comentaris despectius sobre la Rottenbreath. No m’hi entetindré gaire (estaran d’acord que cadascú pot arribar a conclusions per si mateix), però cal que sàpiguen que la Rottenbreath, de nom Linda, és una d’aquelles persones sense escrúpols que no té miraments amb ningú si es tracta d’arribar allà on li interessa. De vegades penso que aquelles dents fosques que té se li ennegreixen a cada mala passada que fa…

PJSchool, fa uns cinc anys, comptava amb una mestra excel·lent, Finny Greenchamp, que era carinyosa amb els nens i els ensenyava la manera correcta de comportar-se. Quan Miss Rottenbreath s’instal·là a PJVille, tots vam estar contents que hi arribés una jove intel·lectual i vam pensar que podia ser una bona ajudant de Miss Greenchamp, que ja es feia gran i necessitava un cop de mà. Però la Rottenbreath és d’aquelles senyoretes que enganyen, que semblen agradables d’entrada, però que, de seguida comencen a teixir fils i a fer-se aliats per acomplir els seus objectius, de manera que poc a poc va anar fent contactes amb Mr. Mengele, va embadocar Mr. Pickbirds, una persona excel·lent, va fer certes visites nocturnes a Sir Clown, i així va aconseguir arraconar Miss Greenchamp, que, sota la seva influència malèfica, va anar consumint-se i deixant de fer cada vegada més tasques de l’escola. La Rottenbreath es feia veure a les tertúlies, organitzava lectures poètiques a casa seva amb els joves estudiants de PJSchool sense convidar la Finny, i finalment va escampar el rumor que la mestra més generosa i despresa que hi ha hagut mai s’entenia amb la meva germana Ethel… Com poden veure, es tracta de mètodes bruts per tal d’arribar a ser la directora de PJSchool; i, bé, ho va aconseguir.

Abans d’ahir la Rottenbreath ens va convidar a la inauguració de l’Aula de Música de l’escola i hi vam anar amb la Caroline i Miss Greenchamp. Malgrat tot el que he dit, era important assistir-hi, perquè s’hi aplegà el millor de cada casa i vaig pensar que potser s’hi aproparia el reverend Armaggedon. No hi va haver sort, però intueixo que aviat hi haurà un encontre… El berenar d’inauguració va ser una pantomima feta a la mesura de la Rottenbreath, però vaig estar parlant una llarga estona amb la joveneta de cals McAnzo. La Dorothy és una preciositat i ningú diria que és filla del seu pare, perquè és intel·ligent i ha vist quin és el joc de la Rottenbreath; el Dr. McAnzo, en canvi, està totalment atrapat a les xarxes d’aquesta aranya.
[Foto: la preciosa Dorothy McAnzo]

La tertúlia dels Farmerson

Aquesta és una setmana d’esdeveniments socials… No vull començar queixant-me, però és que, la veritat, esgota una miqueta tanta trobada social i tant posar bona cara. Ahir vaig anar a la tertúlia quinzenal de Mr. & Mr. Farmerson, els farmacèutics de PJVille, que són germans i no són aigua clara. Corre el rumor que no només s’entenen com a germans…, però, bé, no seré jo qui doni cova a les llengües viperines que habiten en aquest poble, com la de la Rottenbreath, que és un dimoniot…

Els germans Farmerson fan un gran bé per a la comunitat perquè, no tan sols ens proporcionen medicaments per al cos, sinó que ens permeten tenir cura de l’esperit en les trobades d’erudits que organitzen. Ja ho diuen: Mens sana in corpore sano. Ja se sap que no tots poden anar-hi cada dia, però regularment, en aquestes tertúlies exquisides i gratificants, em trobo Mr. Pickbirds, el bibliotecari, un home d’enteniment i d’una altura intel·lectual encomiable, però que, malauradament, és poc atractiu de físic; si no, hauria estat un candidat perfecte per a la Caroline (tot i la diferència d’edat) o, fins i tot, per a mi, si no fos perquè l’amor que sento pel reverend Armaggedon ocupa fins l’últim raconet del meu cor… (ai, reverend, quan ens podrem tornar a trobar...?). També hi assisteixen el Major Mengele, no cal dir-ho, que a banda de ser el nostre alcalde és metge de professió, i el Dr. McAnzo. El Major Mengele sempre ve acompanyat de Mr. Dramaqueen, l’oficinista de l’Ajuntament, que, fins i tot allà, a la farmàcia, ha de prendre nota dels encàrrecs del seu cap, que és un dèspota i un malfiat. En John Mengele té la tendència una miqueta acusada de voler ser el centre de la conversa i durant els seus llargs discursos no deixa que ningú l’interrompi…; si ho fas, et fulmina amb la mirada.

A la tertúlia també m’hi trobo sovint la Rottenbreath, que, tot i la seva joventut, té un tracte del tot inadequat amb els homes de mitjana edat: hauria de pensar a relacionar-se amb en Robert Dramaqueen, per exemple, que és més de la seva quinta, però és ambiciosa i coqueteja amb els homes que creu que la poden afavorir. És així com va aconseguir fer fora Miss Greenchamp de PJSchool i convertir-se en la mestressa de l’escola: enredant el Major Mengele i “arramblant” l'escot a Mr. Pickbirds i Sir Clown, l’artistòcrata de més llinatge del nostre poble. Aquesta setmana, precisament, l’harpia ens ha convidat a berenar per celebrar l’obertura de l’aula de música de l’escola… Segurament prendré la Caroline amb mi.

[Fotos: dalt, els germans Farmerson, l'harpia Rottenbreath, Mr. Pickbirds, el bibliotecari, i l'atractiu Robert Dramaqueen.]

Diumenge a ca les Gotoshit

Avui, com cada diumenge, l’Ethel ha fet neteja de la seva col·lecció de ròtules i estampetes. Les ha escampat per la taula del menjador, en el mateix ordre de sempre, i amb el pinzell ha anat treient la pols de cadascuna, a poc a poc. Quan he tornat del jardí, ha fet una pausa i m’ha dit, mig abstreta: “Jane, ahir Mr. Psycho se’m va insinuar un altre cop… Després de l’enterrament de Mrs. Blue, va venir al jardí de casa i em va tocar el genoll…”. Mr. Pshyco és l’agutzil i enterramorts de PJVille i de vegades perd una mica la noció de la realitat, però se’m fa difícil creure el que m’explica l’Ethel; pobra, no hi toca gaire. “Em sembla que un dia d’aquests ens visitarà per demanar la meva mà. Crec que la meva ròtula li agrada molt.” I després de dir això, ha tornat a agafar el pinzell i ha continuat la neteja. Demà parlaré amb Miss Greenchamp perquè vingui ben aviat a fer el te i a llegir una mica de poesia, perquè és l’única que la centra una miqueta. A la seva edat i amb aquestes cabòries… A més, Miss Greenchamp està molt sola (l’harpia Rottenbreath li ha fet la vida impossible) i a ella també li cal companyia.

La Caroline està una mica nerviosa perquè aquesta tarda en Joe ha de venir a veure-la. No sé si farem res amb aquest parell… De vegades sento com si carregués un pes enorme a les espatlles. Ai, si pogués parlar un instant amb el reverend Armaggedon… Ni que fos veure’l un segon, de lluny… La seva saviesa és infinita i el meu cor batega cada cop que miro la fotografia que ens vam fer junts el dia de la col·lecta benèfica al jardí de Miss Stopmen i Miss Bombay…

[Fotos: Mr. Pshyco, Miss Greenchamp i el reverend Armaggedon.]