Retorn a PJVille

Benvolguts amics, benvolgudes amigues!

Quant de temps sense poder escriure en aquest dietari personal que tantes amistats m’ha permès fer! Quant de temps sense poder explicar i apaivagar les meves incerteses, els meus neguits, les meves preocupacions! I és que el temps passa volant i les desgràcies vénen sempre no pas de dos en dos, sinó de cent en cent, de mil en mil...

Hem passat uns mesos plens de tristeses: la Caroline, la meva germana petita, va estar quatre mesos al llit per culpa de la malaltia que pateix i vam haver de vendre la col·lecció de ròtules de l’Ethel per treure alguns dinerons i pagar-li els medicaments, la qual cosa va fer que l’Ethel caigués en un estat de depressió profund. Si no en teníem prou amb això, el Major Mengele, compinxat amb la Rottenbreath, aquella maleïda gatamaula, en un intent desesperat d’afermar la seva continuïtat en el govern de la nostra vila, ens ha intentat fer fora de casa al·ludint al dret del poble a tenir una Aula de Música més gran... Com poden veure, han estat uns mesos en què he hagut d’assumir el timó de la nau amb més força i no només combatre amb constància totes les proves que Déu ens imposa, sinó també totes les malifetes de les ments humanes alimentades pel Dimoni.

Durant el temps, però, que estat caminant per aquest túnel fosc i mesquí, he vist algunes llumetes que han apaivagat el meu cor entristit. I és que, a la vida, els plaers més grans es troben en les coses petites, no troben? Una d’aquestes llumetes ha estat Mr. Serrellson, que ha tingut la brillant idea de crear una coral per recaptar dinerons per als orfes i m’ha proposat que en sigui la soprano principal. Aquest detall que ha tingut amb mi m’ha reconfortat, perquè hem començat a assajar algunes peces a casa i la Caroline ha tornat a tocar el piano. L’Ethel, d’altra banda, sembla que s’ha animat una miqueta i ha començat a fer alguns ritmes amb les dues úniques ròtules que li han quedat de la seva col·lecció, les del papà i la mamà, que no podíem vendre de cap manera pel valor sentimental que tenen. Com veuen, la nostra vida quotidiana torna poc a poc a la normalitat i espero tenir, a partir d’ara, més moments com aquest per poder intercanviar amb vostès totes les vicissituds que sorgeixen en el camí. Des d’aquí, el nostre agraïment més sincer.

Perdó i penitència

«Yo reprendo y corrijo a cuantos amo: sé, pues, ferviente y arrepiéntete» (Ap 3,19)

Nostresenyor de la Santa Justícia em jutgi i em porti pels camins del penediment! Ai, Senyor! Ai mareta meva! Ai Verge Dessecant del meu cor! Ara mateix estic enrojolada, amb el cap cot i no sé ni com dirigir-me a vosaltres, els qui heu llegit les paraules deshonestes que l'Ethel ha estat tan desvergonyida i cruel de fer públiques!!! Ai, ai... només puc lamentar-me i oferir-me davant vostre, com un anell penedit i implorant!

Vull expressar les meves sinceres disculpes públiques a aquells a qui he escandalitzat, en especial a Miss GoThiK, Mrs Lídia, Mr El veí de dalt, Mrs Candela, Mr Albert Guasch, Mr R. Marphille i Mr. Joan Carles. A tots ells els vull enviar un missatge de disculpa si els he ferit o els he donat una imatge equivocada de la meva persona. Malauradament, la meva germana Ethel, tot i que per natura és un ésser innocent i pur, pateix, a conseqüència de la seva malaltia, certs brots lúbrics i maliciosos. Espero, però, que la lectura de les meves íntimes memòries no els hagi causat gaire torbació i que puguin comprendre les meves debilitats, per les que ja en sóc pagadora cada dia de la meva vida.

Per tal d’evitar l’escàndol i la meva condema a les hosts infernals, els diria que he començat una penitència dura i proporcional als meus pecats. És necessari que passi per un estat de mortificació corporal per tal de retrobar la meva essència espiritual. Segons Sant Ignatius, la Justícia Divina es fa efectiva si el fidel fa un acte de contrició sever i sentit i s’aplica en la contemplació de les veritats anabaptistes -tot satisfent les culpes passades, domant les passions insanes i oferint la seva carn en sacrifici-. Aquestes inclinacions perverses de les que he estat objecte, són una rèmora per conèixer la gràcia divina i conduir la meva comunitat de l’escola parroquial. Ni als meus orfes puc dirigir amb els pecats que cova el meu esperit!. Així doncs, ajudada del Reverend Littleman, a qui he confessat les meves faltes plena de llàgrimes i dolor, he programat les mortificacions següents:

Passar en dejú cada divendres de l’any i, en especial (sense aigua ni anar de ventre): el Divendres Santificant Anabaptista, el Diumenge Preceptiu d’Our Lord i l’Ascensió de Nostresenyor a la Egghabà. Descansar els dimecres en terra dur i fer-ho només un parell d’hores, ja que la privació de la son em farà meditar més profundament en els meus pecats. Fer oració amb una corda sota els genolls per tal d’infligir-me el dolor en els meus tractes al Diví Pasturador, i anar a ofici amb vestits bruts i trencats per indicar als meus veïns que sóc pecadora de la carn. Portar sota la roba un cilici de ferro que m’estrenyi l’engonal i pessigar-me els pits cada vegada que tingui un mal pensament. A més a més, cada vespre, un cop he acabat de complir les obligacions de la casa, -i en la intimitat de la meva cambra-, apago totes les llums i començo a recitar matervòbsters mentre m’aplico les disciplines a les meves parts més pecadores que, inflamades i palpitants, demanen la clemència dels meus dits delerosos… Ai ai ai ai!

Del diari personal de la Jane

Me dic Ethel itinc trentamolts añs. Abui e afagat el diary de la meba germana Jane y us el vui enseñar perqques tá ple de marranades a la primera paxina y e possat les fotus qüe ella retalla deles rebistes:

________________________________________________

Estimat diari:

Em dic Jane i tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa, m'agrada la jardineria i cuino amb les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri del meu poble. Tinc cura de la meva germana malalta i sóc un dels pilars religiosos de la meva comunitat. Començo amb aquesta presentació tan poc adient, perquè vull escriure a les pàgines d'aquest diari tota la veritat i que algun dia s'entengui que no ho escric per casualitat ni per vici, sinó per descarregar amb la tinta de la ploma la meva ànima turmentada.

Fa molt temps que el meu cor batega per l'amor del R. A., un bell pastor anabaptista que volta pel món amb la seva missió de les Esclaves de la Santa Justícia, tot donant llum i gràcia a les dones dels quatre continents coneguts. Aquest amor secret que em tortura i que no puc confessar ni al responsable de la meva església, em porta de cap, sobretot pel darrer incident que ens va apropar extàticament i irremeiable, ja fa un parell d’anys.

Era estiu i, com sempre, el R. A. va tornar a PJVille per desplegar les festes i celebracions anabaptistes en un campament religiós que coneix tota la comarca. Durant tres dies i tres nits, es succeeixen les celebracions, els concerts, les obres de teatre, les barbacoes i les oracions sense aturador. Aprofito per convidar-los al campament d’aquest any, que encara serà més sonat. Però no em distrauré més de la meva narració penitent...

El segon dia d’activitats, que coincidia que jo estava a la tenda d’organització escrivint les dedicatòries als difunts, va entrar l’estimat pastor amb un problema d’ampolles a la pelvis, tot fent exclamacions de dolor. Les hores dempeus batejant els nous creients l’havien escaldat abastament. Espantada i sol·lícita, vaig voler guarir-lo amb un liniment que tenia de xirimoia borda, així que li vaig demanar permís per aixecar-li les faldilles de la seva sotana. Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar la consistència cremosa del remei entre els meus dits, que vaig fregar abans per escalfar-los, i vaig procedir a aplicar-lo a tan íntima zona del reverend.

Vaig fregar amb amor i paciència, sense mirar - estava una mica avergonyida per la situació- i sense adonar-me que el meu malalt cada vegada esbufegava violentament, i no pas de dolor. No ho havia vist, però sense voler li vaig estar guarint el seu membre a través dels calçons, que tens i erecte com una branca de xirimoier, havia sortit del seu cau i ja apuntava cap als meus llavis. Enrojolada i nerviosa, vaig voler apaivagar aquell bastó sant que se m’oferia tremolós i, arravatada per una mística precisió, vaig bombar amunt i avall amb llengua i gola, pensant, pobra de mi, que la saliva potser podria estovar-lo. També vaig voler remenar-li amb fermesa els testicles, xuclant-los i mossegant l’espai que uneix el final de l’esquena amb el començament del membre. Com qui no vol la cosa, vaig ficar un ditet –el de senyar-me- al forat esbatanat del bell pastor, que ulls closos i tot suat, em demanava cada cop més atenció.

No sabia què m’impulsava a caure en aquest infern de perversió, però cada vegada sentia la fava del reverend més vermella i palpitant a la meva boca, així que em vaig aixecar les faldilles per tal de consolar la seva aflicció amb els meus abaixos, tots molls de passió i necessitat… Amb una reverència digna d’admiració, el sant baró es va col·locar al meu darrere i, agafant-me la cintura –que jo no podia deixar de moure-, m’envestia una vegada i una altra, sense aturador, gemegant i esbufegant de plaer. Jo estava tan rajant de sucs i tan excitada que només sentia els copets –plof plof plof plof- contra el meu cul, així que li vaig demanar que em foradés amb el seu gran penis el secret més negre que tenim les persones. Com un cavaller antic, va treure el mànec amb diligència per tornar-lo a amagar amb contundència al meu forat més estret. El dolor era redemptor i salvatge, però el plaer de la reconciliació carnal encara n’era més. No podia deixar que el descontrol s’apoderés de mi i vaig agafar-li les santes mans i li vaig demanar que em fes mal als mugrons que, tot i tenir encotillats i coberts, estaven erectes i delirosos del seu fervor…

El reverend sempre ha estat una persona de gran paciència, així que, al cap d’una estona de tenir els seu enorme membre dins de les meves vergonyes negres, el vaig separar com vaig poder i, obligant-lo, m’hi vaig asseure a la cara. Es va empassar tot el meu raig i jo, mentrestant, tornava a bombar amb la boca, fins al fons, aquell bé de déu d’instrument diví… Em va dir que se n’anava i, temorosa, em vaig girar per cavalcar-lo i evitar la seva marxa. Amunt, avall, amunt, avall, a cavallet a cavallet…. Ell cridava i jo també, però em va entrar molta set i vaig baixar de la meva muntura per poder rebre l’aigua beneïda entre els meus llavis delirosos… Va agafar-se amb les dues mans el seu membre ple de líquids d’amor i, mentre em mirava agenollada i amb la boca oberta, es va dedicar a estomacar-lo violentament: amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall, amunt, avall…… fins que tota aquella essència espessa i dolça, tot el licor de la vida del reverend es va escolar entre els meus llavis, els ulls i el coll…

No cal que els digui que, en acabar, vaig fugir corrents amb la meva llista de precs i l’ànima malalta de passió per aquell home. Durant els dies que restaven abans que marxés, no vam ni mirar-nos ni parlar ni res. Només recordo que, en veure’l agafar el llibre d’oracions alguna cosa molt secreta em feia notar pessigolles molt endins de les calces. I això es tot! Ell va marxar cap a les seves missions amb les seves monges sol·lícites i jo, a conseqüència de l'empitjorament de la malaltia de la meva germana gran no vaig poder seguir-lo, com una bona feligresa, en el seu viatge.

Han passat dos anys plens de cartes esparses i sentiments tristos, i nits encara més tristes… I per això els he escrit, perquè amb la imminència de la seva tornada, em sento confosa i estranya… hauria de tornar a agenollar-me als peus de tan magnífic exemplar de cristià?

Temps incerts

Aquesta nit l’Ethel ha tingut un somni meravellós i estrany! Quan s’ha aixecat, mentre preparava l’esmorzar per a la Betina i la Romanela, ha vingut a la cuina i m’ha dit: “Jane, he vist la llum”. Jo he pensat: “Ara veurem què sortirà d’aquest capet degenerat”, però, no, tot seguit, m’ha dit: “He vist el futur” i ha començat a explicar-me el seu somni.

PJVille: el camí que mena a casa nostra, desert; un forta ràfega de vent, una boira calenta i espessa de pols no ens deixa veure res…, i d’entre el núvol de terra sorgeix, de sobte, una màquina, una estructura, un ésser inquietant. Avança a poc a poc, porta una protecció, un vestit de ferro, una mena de casc li cobreix el cap, una armadura li encaixa sobre el pit… Camina molt lentament, a grans passes, i cada vegada que posa un peu a terra, tremola la casa i s’obren escletxes al camí… Les plantetes desapareixen sota la seva cuirassa pesada, les làpides del cementiri s’esquerden i els morts emeten petits crits de dolor des de la tomba…

L’home gegant s’apropa a casa nostra i finalment truca a la porta. L’Ethel surt a obrir i s’espanta quan veu aquell ésser vingut d’un altre temps. Tremolosa, li demana per què és allà. L’ésser es treu primer els guants articulats, es desfà de l’armadura, pressiona una palanqueta que té a l’alçada del coll i fa que la pantalla protectora que té just davant dels ulls es desencaixi… Apareixen, de cop, dos ulls de color marró i l’Ethel té la sensació que ja els ha vist abans. Tot seguit, amb les mans, s’extreu el casc, a poc a poc… i l’Ethel veu que no anava desencaminada. De sota del mur de ferro apareix ni més ni menys que Mr. Nepalswhite! L’Ethel s’espanta, no vol deixar que aquell fotògraf impresentable li vulgui robar les joies un altre cop, però Mr. Nepalswhite s’acotxa un moment i d’un compartiment que té darrere del bessó dret treu un ram de roses meravellós i el dóna a la meva germaneta…

La veritat és que a l’Ethel les flors no li agraden gaire, i menys les roses (si encara fossin lliris o clavells...), però s’ha despertat contenta, pensant que Mr. Nepalswhite ja s’ha disculpat amb nosaltres. Ja veuen, és de fàcil conformar (i el cert és que l'ha vist sempre amb bons ulls, perquè l'he enxampada tocant-se els baixos en les ocasions que hem recordat aquell incident tan desagradable). Però sobretot pensa que ha besllumat el futur, que d’aquí uns anys no tindrem ni fred ni calor, perquè tots anirem vestits així, com els homenots que lluitaven antigament per aconseguir terres i animals… Ves quina tonteria, no? Però, bé, m’ha semblat que era digne de ressenyar. Ja em perdonaran si els he avorrit amb aquestes cabòries.

Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!

[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]

Visita a PPVille

Benvolguts! Quants dies sense poder comunicar-me amb vostès! I és que l’Ethel, la Caroline i jo hem estat fora, aquest cap de setmana. Hem anat a fer una visita a una gran amiga que l’Ethel té a PPVille, una amiga de la infància, d’aquelles que no es perden mai. Com ja saben, l’Ethel surt molt poc de casa, però quan va rebre carta de la Joanne, Mrs. Clifford, no ho va dubtar ni un moment: feia més de vint anys que no fèiem un viatge amb ella, i vaig estar molt contenta que es vegés amb ànims d’anar-hi.

PPVille, Pacotills Poetic Ville, està situada a tres hores de viatge de la nostra petita ciutat i podríem dir que és la seva rival per naturalesa. Com ja saben, al llarg de la història, les petites ciutats provincianes o de poques aspiracions sempre han tingut petites ciutats encara més provincianes i de poquíssimes aspiracions que els han volgut fer la competència i que han establert com una mena de duel permanent per demostrar en tot moment que són millors. És el cas de PJVille i de PPVille; aquesta última compta amb uns ciutadans molt xovinistes que a tot arreu on van canten les excel·lències de la seva vila i de la gent que hi viu i contínuament ens fan la punyeta per aconseguir, per exemple, obtenir trams de terra que ens pertanyen.

Però, bé, a banda d’aquest petit comentari, els he de dir que a PPVille viuen persones d’una gran vàlua, com la Joanne, que jugava de molt petita amb l’Ethel a destrossar les nines de drap que els regalaven amb motiu del Christmas i a ordenar les parts d’aquells cossos esfilegats en categories: cames, caps, braços, mans, orelles (si en tenien), etc. El retrobament va ser molt emotiu, perquè la Joanne ens va preparar tot de sorpreses: va recuperar la capsa on guardava els membres esquarterats i ens va ensenyar la seva col·lecció de cabells. Va ser emocionant.

Cal que dediquem un pensament a Miss Parkingirl, la jove vaquera del poble, perquè ens va acompanyar amb la seva camioneta fins a PPVille. És una jove amb molt de caràcter i canviant d’humor, però, bé, potser es podria reconduir si rebés algunes sessions de bons modals. Llàstima, però, que sigui un xic massa egoista…

[Foto: Miss Parkingirl]

Be my Valentine!

Nostresenyor de la Santa Justícia ens empari a tots plegats! Quin dia més boig i quina setmana més encesa! Em sembla que la primavera ja s’acosta i que aquesta quaresma serà la més difícil de totes... Ja em perdonareu l'atabalamenta, però us escric després de sentir i veure coses que els meus ulls de fidel anabaptista mai haurien d’haver vist.

Avui de bon matí, quan he anat a recollir el correu a l'oficina de PJVille, -a banda d’haver-me entristit moltíssim per l’absència de notícies del R. Armaggedon-, m’he adonat que, entremig de papers i factures dels bolquers per adults de l’Ethel, hi havia un sobre rosat de mida postal sense més indicacions que “Per a Jane G.” Nerviosa i amb por que la Rottenbreath -que sempre ronda per on ensuma notícies-, he marxat cap a casa per obrir la misteriosa missiva i m’hi he trobat aquesta foto que us mostro (m'apujen els colors només de veure-la!) i, al darrera, aquesta brutesa que us transcric:

No és negra nit i la pubilla ja s’allita
Mireu com n’és de bonica la cara fina
Es posa viso, mitjons i calces de musselina
I no sap que la vull des de la primera cita

Ara em rento tendrament els abaixos
Ara m’empolso coquetona les narius
Ara tentinejo buscant als calaixos
I en treu un tronc doble com dos perdius!

Negra nit i la pubilla no s’adorm al llit
Es posa la fusta al mig com feien les bruixes
Es toca el llavi més dolç i es toca un pit
I es toca tota i cavalca entre cuixes

Mireu si n’és de marrana la pubilla
Que ja remena el detràs amb garbo
Es fa mullader de sucs a la cotilla
I mentre crida ella jo la fava m’escarbo!

Quin horror! No sé qui serà que em vol escandalitzar d’aquesta manera, però ja us dic que el pit encara em tremola i la respiració m’embogeix només de recordar aquestes frases, aquestes paraules tan plenes de lúbrica intenció cap a mi. I és que el meu malnom en aquest poble, és “la pubilla Gotoshit”, referint-se a la meva jovenesa sense un home que em festegés…

M’espanta pensar que potser algú m’estigui guaitant d’amagatotis, a la nit, quan em tanco a la meva habitació i descanso dels treballs del dia. No penseu que tinc res a veure amb la pubilla de l’escrit remaleït – ai, boca pecadora, déumosenguard!-, però de vegades si que m’entretinc a retallar fotografies que m’agraden de diaris i revistes que em porta la Caroline de l’escorxador, i em faria angúnia que algú ho sabés, per descomptat. Si el meu Valentí em vol conquerir amb aquestes estratègies tan porques, ja pot treure-s’ho del cap i anar a comprar-se aquest medicament –anunciat al Deek City Post- abans que el descobreixi i el deixi sense criadilles!

[Fotos: Un retall del Deek City Post, la marrana de la pubilla i el remei viril]

D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!

[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

Gotoshit Party

He estat reflexionant les paraules de Miss Gothik, Mr. Trapeze i Mrs. Jaka i, bé, els he de dir que la proposta de fundar un partit alternatiu a PJVille no està pas desencaminada. Ells representen diferents enfocaments de la revolució moral que cal fer en aquest poble i, si aconseguíssim reunir un nombre suficient de seguidors, el nostre projecte es podria fer realitat (penso ja, així d’entrada, en Mrs. Greenchamp, la Dorothy McAnzo…, Miss Bombay i Miss Stopmen potser també hi accedirien). Però, bé, cal fer les coses a poc a poc i esperar el moment oportú, perquè el dia a dia és un desengany constant i el mal està esperant al tombant de cada moble i de cada ròtula.

Això ho dic perquè fa dos dies l’Ethel, en una d’aquelles frases que deixa anar de cop i volta sense motiu aparent, va fer una observació que en aquell moment vaig voler ignorar. “Mr. Nepalswhite té el colló dret de color negre”. Ja saben com n’és de grollera l’Ethel (és un dels símptomes de la seva degeneració i l’han de perdonar) i jo em vaig senyar i em vaig fer la sorda, sense donar cap mena d’importància al que m’havia dit. És curiós, però, com aquelles paraules es van convertir en premonitòries, o potser és que l’anomalia de l’Ethel comporta que tingui una visió més aguda de la realitat.

Per agrair-li l’amabilitat i l’heroïcitat, vam convidar Mr. Nepalswhite, el fotògraf que sembla que va salvar la Caroline de les urpes de Bobby Mysticdogs, a prendre el te amb nosaltres. Vam iniciar la tarda amb una conversa molt agradable sobre la flora de PJVille. Les observacions de Mr. Nepalswhite al voltant de les plantes pròpies del nostre poble eren força precises, però la veritat és que vaig sentir una certa estranyesa quan em va dir que no coneixia les propietats del jàgol; un expert com ell hauria de conèixer perfectament aquest cereal i, de sobte, va aparèixer davant meu la frase que m’havia deixat anar l’Ethel aquell matí. Al capdavall potser tenir raó, i Mr. Nepalswhite no era aigua clara.

Els meus dubtes es van aclarir, dissortadament, una estona després, en tornar de la cuina amb un pastís de xirimoia que havia preparat expressament. No s’ho poden ni imaginar: l’Ethel s’havia quedat adormida al balancí i vaig enxampar aquell indesitjable intentant arrancar-li la pulsera d’or que portava! Quina indecència! Li vaig demanar que marxés immediatament de casa nostra (l’Ethel es va despertar i li va començar a donar cops amb la ròtula de la mamà) i llavors vaig descobrir que tot havia estat una farsa, que Nepalswhite no era un expert en la natura i que el seu acte heroic només tenia l’objectiu d’apropar-se a nosaltres per robar-nos els béns i les pertinences familiars. Successos com aquests m’entristeixen molt, però també em reafirmen en aquesta necessitat de fundar un partit que vetlli pel bé i la moral correcta.

[Fotos: Mr. Nepalwhite i la ròtula de la mamà que va anar a parar al seu cap]

L'escorxador de PJVille

Volia traspassar-vos el contingut de la carta del reverend Armaggedon per a guariment i consol de les vostres turmentades ànimes, però millor me la guardo per a mi, de moment. Encara em cal rellegir-la una dotzena de vegades més per poder assimilar paraules tan sàvies i amoroses (en el sentit anabaptista de la paraula, és clar!) com les que diu al començament: "Cal un esperit ferotge per tal de fagocitar les repulsives urpes diabòliques dels nostres membres virils"

Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.

En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.

La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.

[Foto: ròtula de la mamà]

Diumenge a ca les Gotoshit

Avui, com cada diumenge, l’Ethel ha fet neteja de la seva col·lecció de ròtules i estampetes. Les ha escampat per la taula del menjador, en el mateix ordre de sempre, i amb el pinzell ha anat treient la pols de cadascuna, a poc a poc. Quan he tornat del jardí, ha fet una pausa i m’ha dit, mig abstreta: “Jane, ahir Mr. Psycho se’m va insinuar un altre cop… Després de l’enterrament de Mrs. Blue, va venir al jardí de casa i em va tocar el genoll…”. Mr. Pshyco és l’agutzil i enterramorts de PJVille i de vegades perd una mica la noció de la realitat, però se’m fa difícil creure el que m’explica l’Ethel; pobra, no hi toca gaire. “Em sembla que un dia d’aquests ens visitarà per demanar la meva mà. Crec que la meva ròtula li agrada molt.” I després de dir això, ha tornat a agafar el pinzell i ha continuat la neteja. Demà parlaré amb Miss Greenchamp perquè vingui ben aviat a fer el te i a llegir una mica de poesia, perquè és l’única que la centra una miqueta. A la seva edat i amb aquestes cabòries… A més, Miss Greenchamp està molt sola (l’harpia Rottenbreath li ha fet la vida impossible) i a ella també li cal companyia.

La Caroline està una mica nerviosa perquè aquesta tarda en Joe ha de venir a veure-la. No sé si farem res amb aquest parell… De vegades sento com si carregués un pes enorme a les espatlles. Ai, si pogués parlar un instant amb el reverend Armaggedon… Ni que fos veure’l un segon, de lluny… La seva saviesa és infinita i el meu cor batega cada cop que miro la fotografia que ens vam fer junts el dia de la col·lecta benèfica al jardí de Miss Stopmen i Miss Bombay…

[Fotos: Mr. Pshyco, Miss Greenchamp i el reverend Armaggedon.]

Qui som les germanes Gotoshit?

Les germanes Gotoshit vivim en una casa allunyada del nucli del poble, en un petit monticle (Madhill) al costat del cementiri de PJVille. En aquesta foto podeu veure Gotoshit's House, abans de la pluja roja i de la combustió espontània d'en James, el nostre jardiner, que va destrossar l'ala esquerra de la casa familiar.

Jane: Tinc 37 anys una mica mal portats. Sóc mestressa de casa. M'agrada la jardineria i enterro coses; com ara animals morts i altres éssers finats per fer crèixer les meves xirimoies, que tinc plantades en un terreny de dins el cementiri. M'agrada parlar amb el Reverend Armaggedon (el pastor de Our Lord of Justice, l'esglèsia del poble del costat) que és un gran aficionat al suc de xirimoies que li preparo. Tinc cura de l’Ethel i faig el manteniment del cementiri, d’on en desenterro ossos durant la nit per tal que les xirimoies creixin millor.

__________________________________________________

Ethel: No sabem ben bé quina edat té, però és la germana gran. Poc temps després de casar-se amb un industrial de la ciutat, va tornar havent perdut les seves capacitats mentals. Col·lecciona ròtules (que li porta la Caroline de l’escorxador, quasi sempre són de vedella) i estampetes. Va començar la seva col·lecció de ròtules amb les del papà i la mamà, que van morir a poc de tornar ella de la ciutat. Encarregada de mantenir neta la vitrina de la seva col·lecció. Mai surt de casa perquè pateix agorafòbia, però sempre mira per la finestra, cap el cementiri. L'Ethel guarda una llibreteta groga de butxaca on té una llista de les persones que viuen al poble i n’esborra els noms a mida que van morint.

__________________________________________________

Caroline: 28 anys. És una dona molt bella, però pateix una malaltia que fa que s'arrenqui i es mengi els cabells: tricofàgia o tricotilomania. Per això, quan surt porta una elegant pamela per tapar les clapes que té al cap. És la que porta els diners a casa i es relaciona amb la resta de la comunitat. Treballa a l'escorxador desossant vedelles, i li porta les ròtules a la seva germana Ethel. Cada diumenge a la tarda, després de dinar, la ve a veure un noi que “la preten”, en Joe, un ramader de 32 anys, solter i amb un sol testicle. La Caroline només li diu guapo els diumenges, en veure-li els cabells, que li arrenca per menjar-se’ls en secret, a la seva cambra.