Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!

[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]

El govern de PJVille

“En cuanto a éstos, mis enemigos, que no quisieron que yo reinase sobre ellos, traedlos acá y delante de mí degolladlos”.
Lucas 19, 27

Avui estic indignada! Acabo d’arribar de l’ajuntament de PJVille i trec fum pels queixals! Algú hauria de fer alguna cosa per tal de treure-li la poltrona al remaleït alcalde, en Major Mengele. He anat a demanar ajuda per a l’escola parroquial d’orfes de la comunitat i m’ha engegat tot dient-me que no tenim pressupost per projectes sense qualitat econòmica ni benefici patrimonial. És increïble! Porta tres mesos prometent que destinaria part dels minsos ingressos per a activitats lúdiques, fent-me fer paperassa i anant amunt i avall, perquè ara em digui això. No se n’adona que els orfes del poble necessiten empar i educació, no pas estadístiques i xifres!

Us he de contar d’on ve aquest personatge cruel i falsari que governa el nostre ajuntament des de fa prop de 7 anys. Des de la fundació de l’escorxador de PJVille, l’any 1754, -el petit assentament de colons i grangers va esdevenir oficialment vil·la federal-, la política de la comunitat es menava gràcies a la bona voluntat dels seus veïns i a la mà destra del reverend Ferguson, el missioner anabaptista que va consolar les ànimes dels primers habitants. En morir aquest il·lustre prohom, el càrrec de pastor va romandre buit prop de dos anys, ja que el Prioratz (la màxima autoritat de la nostra església) de Myanmar va patir una malaltia pecaminosa (sífilis) i no va poder enviar ningú. Aquest buit de poder i representativitat popular, va provocar que l'aleshores metge del poble, en Sam Mengele, es proclamés major honorífic davant una assemblea de sorpresos veïns, que amb les desgràcies provocades per la Primera Pluja Roja, no van saber oposar-s’hi.

La tirania d’en Sam Mengele va durar prop de 30 anys, fins que va morir al llit d’unes febres negres que li ompliren la cara de bubons pestil·lents. Va succeir-lo el seu fill Carl que, allunyat de la malèfica influència del pare, va governar mansament i sense més incidents que la venda de les terres del cementiri en una mala partida d’sfridge i la ingesta abusiva de pernil no kistcher cada diumenge. No comptàvem, però, que la sang embrutida ha de tenir via lliure en alguna generació, i el seu fill petit, en John, només complir els tres anys de vida ja prometia malifetes no gens infantils. Animat per la seva sobreprotectora mare –una gatamaula considerable-, es dedicava a espantar les altres criatures amb les seves violentes exigències. Era un malparlat i quan s’enutjava, que era sovint, cridava -vermell com un titot- tot tipus d’ultratges i insults. En John va anar creixent consentit i ple de capricis, i va deixar d’estudiar per fer-se conseller, als disset anys, de l’ajuntament de PJVille.

Va obligar el seu pare a retirar-se, dient que estava vell i xacrós per exercir d’alcalde en una sessió comunitària i que el poble no necessitava fer caritat sinó créixer en excel·lència i reconeixement. A partir d’aquest moment, en Major Mengele ha donat pas al govern més hipòcrita, interessat i especulador de la nostra història. És ben coneguda la seva afició a fer discursos i imposar-se en qualsevol conversa, acaparant les tertúlies dels Farmerson i titllant-los d’idealistes i poc pràctics. Maltracta els seus ajudants amb astúcia i mala bava, sense deixar empremtes ni senyals de la seva arrogància. No permet que ningú se li revolti i té tot el poble a la seva disposició, sempre que l'abelleix. Malparla dels uns i dels altres i se les empesca per gastar-se els ingressos municipals en activitats que li plauen especialment o que afavoreixen els seus aliats, -com la Rottenbreath o el Dr. Mc Enzo-, que no paren de rebre favors i diners per als seus capricis, com l’aula de música de PJSchool. I els orfes a prendre vent!

[Fotos: grup actual d'orfes de l'escola parroquial, l'estimat reverend Ferguson, interior de les oficines de l'ajuntament i l'arrogant John Mengele]

Xirimoies de PJVille!

Tal i com us vaig prometre, i també a petició de les nostres amigues Mrs. Jaka i Miss Gothik, avui us apuntaré una de les meves receptes amb les xirimoies que jo mateixa conreo. Abans, però, deixeu-me que us expliqui com arriben aquests fruits deliciosos –i típics de PJVille- a les nostres cuines.

El xirimoier és un arbre que es cultiva en altituds d’entre 1.000 i 2.000 metres i en clima subtropical. De la mateixa manera, té un complicat sistema de pol·linització mitjançant escarabats i altres insectes que fa que, ben cuidat, arribi als set metres i ens regali fruits saborosos en forma de cor, de carn agraïda, tendra, dolça i blanquíssima. Per totes aquestes coses, a PJVille ens trobem en l’indret adequat per a conrear aquest arbust delicat i d’alt contingut nutritiu: tenim un clima benigne i càlid, i la zona del cementiri –on tenim els nostres horts- es troba a 1.345m per sobre del mar. A més a més, tenim una bona quantitat d’escarabats “enterradors” que, alimentats per la descomposició dels nostres ascendents i familiars difunts, pol·linitzen abastament les nostres xirimoies.

L’origen del seu cultiu a les nostres terres el trobem en un dels primers colons de PJVille, Jeremiah Mobbings -rebesavi d’en George, el nostre pobre pastor il·luminat-, un jornaler arribat de les muntanyes dels Andes. Abans de baixar a PJVille per cercar feina a les granges, va menjar-se el darrer comestible del seu sarró assegut entre les tombes del poble: una xirimoia amargant que va regar amb licor de jàgol per fer-la passar gola avall. Diu la llegenda que, havent menjat, va fer un pipí sobre els pinyols, va resar un matervòbster i es va adormir. Quan es va despertar, al cap de sis anys i sis dies, sonava música de crimollaires i es va trobar estirat a l’ombra d’un xirimoier florit de 6 metres. Meravellat i aterrit pel miracle, va agafar un ramet de les flors de l’arbre, -de 6 pètals d’un preciós color groguenc amb reflexos porpra-, i els va oferir com a present a la vella imatge d’Our Lord of Justice que hi havia al cementiri. A continuació, va morir d’indigestió als peus de Nostresenyor, amb un bell somriure al rostre.

Arrel d’aquesta ofrena, van créixer més xirimoiers, que donaven els fruits més perfectes i mantegosos de tot Myanmar. Des d’aleshores ençà, les dones santes de PJVille ens dediquem a conrear xirimoies per fer-ne les collites i les menges tan típiques a la nostra comunitat. Com a mostra, us deixo amb la recepta següent, que consumim la nit abans de la Festa de la Verge Dessecant de maig:

Xirimoia “Jeremiah`s Cream”

Ingredients:

- 2 xirimoies de carn ben mantegosa i dolça
- 3 rovells d’ou de posta matinera
- 3 cullerades soperes de licor de jàgol (si no en teniu, podeu emprar rom)
- 1 culleradeta de sucre refinat amb aroma de canyella
- Ametlles ratllades

Preparació:

1. Batrem els rovells, el sucre i el licor de jàgol fins haver aconseguir una consistència ben espumosa i fina.
2. Afegim la polpa de les xirimoies, a dauets.
3. Ho servirem de la fresquera, decorat amb nata fresca i les ametlles ratllades.

[Fotos: el meu xirimoier preferit, George Mobbings i xirimoia oberta oferint-nos la seva carn]

L'escorxador de PJVille

Volia traspassar-vos el contingut de la carta del reverend Armaggedon per a guariment i consol de les vostres turmentades ànimes, però millor me la guardo per a mi, de moment. Encara em cal rellegir-la una dotzena de vegades més per poder assimilar paraules tan sàvies i amoroses (en el sentit anabaptista de la paraula, és clar!) com les que diu al començament: "Cal un esperit ferotge per tal de fagocitar les repulsives urpes diabòliques dels nostres membres virils"

Avui, doncs, us explicaré com funciona l'economia del nostre poble. A la foto (dalt) podeu veure l'escorxador de PJVille, centre neuràlgic i font d'ingressos de la majoria d'habitants de la nostra comunitat. Fundat el 1754 per en Samuel Ambiciousville, un viatjant de comerç que es va establir a Chatanooga després de llargs viatges per les illes Antigua i Barbuda, va saber aprofitar-se econòmicament de la multitud de famílies grangeres que començaven a instal·lar-se a PJVille. La necessitat càrnica dels pobles del costat, que només conraven cereals molls i brots de jàgol, va impulsar a aquest singular personatge a crear el seu particular empori de mort bovina. Coneixedor dels ritus anabaptistes, que obliguen els botxins a resar 3 matervòbsters a cada ganivetada i a deixar que la carn s'assequi a l'aire lliure durant 7 dies i 7 hores, va convertir-se en el major proveïdor de carn kistcher (consagrada) de la zona -les barbacoes dels campaments anabaptistes de Chatanooga són recordades per la seva qualitat i santedat càrnica-.

En l’actualitat, el seu nét, Anthony Ambiciousville (foto esquerra), és qui regenta el negoci familiar i té contactes amb els diferents ramaders de la zona. Solter malcarat, bocamoll i trepa, ha perdut el sentit comunitari de l’escorxador (ja no es fan oracions conjuntes a la sala de sacrifici) i es dedica a perseguir dones i beneficis. Diuen que organitza timbes il·legals a casa seva i que aconsegueix desplomar tots els jugadors que s’hi enfronten. Malaguanyat! Per contra, té els treballadors amargats i consirosos, com la meva germana Caroline, que a causa de la seva croada per mantenir-se verge (la tricofàgia n’és una mostra), l'ha rebutjat milers de vegades i pateix els abusos laborals d’aquest brut personatge.

La Caroline, tal i com ja sabeu, treballa a la secció de desossat de vedelles, on, a cops de martell i de tallador, aconsegueix separar els fèmurs de les parts toves i comestibles kistcher. És una feina molt dura, es necessita força i concentració, i la nostra família se n’encarrega des dels temps del besavi Gotoshit. A més a més, la meva germana és l’encarregada de recollir els caps de bestiar morts de tot PJVille amb el nostre carro ritual. Aquestes dues feines fan que l’Ethel tingui la col·lecció més gran del país pel que fa a ròtules enllustrades. Les primeres que va obtenir són les del papà i la mamà – que Nostresenyor els guardi-, que la Caroline va desossar amb amor per ella. I com que jo, de tant en tant, ajudo l’extrany Mr. Psycho en les feines de condicionament del cementiri, també porto velles ròtules a l’Ethel, les seves preferides, perquè diu que fan olor de xirimoia.

[Foto: ròtula de la mamà]

On viuen les germanes Gotoshit?

Vista de PJVille, l'any 1932 (any de les pluges rojes)

• A la comarca de Chatanooga, al nord-est de Myanmar, trobem PJVille, una comunitat de 132 habitants dedicats majoritàriament a la cria de vedelles i al seu sacrifici. L'escorxador local, un edifici neoromàntic de vistosos capitells amb forma de porc esgargamellat, és una de les principals atraccions turístiques. La parròquia de PJVille, Our Lord of Justice, també és una mostra del simplisme acadèmic dels primers pobladors de la zona.
  

• PJVille limita al Nord amb el poble de Tearsland i al Sud amb Sillyhide. La capital més propera la trobarem a 145 Km (Deek city), per la qual cosa, el nucli de PJVille ha aconseguit reunir entre els seus moradors tots els serveis i professionals indispensables per sobreviure entre la flora i la terra agrest de Chatanooga.

• El cementiri de PJVille, destaca per la seva singular bellesa en làpides i creus, fetes de materials insòlits com les ossamentes triturades de les vedelles que se sacrifiquen a l'escorxador municipal. Així mateix, el recinte disposa d'un total de 4 parcel·les de terreny (corresponents a antigues fosses comuns) on es cultiven les famoses Xirimoies PJ DO.

Vista del cementiri. Al fons, plantacions de Xirimoies PJ DO