Cartes des del cel?

Avui ha estat un dia feliç i no puc estar-me'n d'explicar-ho! Com cada dimarts, m'he apropat a PJVille a fer les compres de mitja setmana: el pa a l'obrador Serrellson (fan unes pastes de te de xirimoia boníssimes!) i les viandes i llaunes al colmado de Mrs. Tired. Avui el seu carnisser i llangonissaire, en Peter Nolove, no hi era. Ha agafat una altra depressió i està al llit des de dimecres passat. Aquest home, alt i ben plantat, de cos cepat i mirada dolça és un tipus trist i melangiós des de la infantesa. D'ençà que el vaig deixar plantat a l'altar, ja fa molts anys, que no s'acaba de refer. Si, amics, jo també he trencat cors, abans de dedicar-me a cultivar l'esperit i a tenir cura de les meves germanes!

I no és que no me l'hagués estimat, en Peter, no és això. Ell em portava flors tallades de les que m'agraden, -Pensiflores del cementiri, grogues-, em venia a buscar per passejar quan els pares encara vivien - Nostresenyor els tingui a la glòria- i va ser honest, cast i tendre fins el dia que li vaig dir que volia ser monja de les Esclaves de la Santa Justícia. La veritat és que conèixer el pastor d'aquesta congregació missionera, el reverend Armaggedon, em va trastocar fins al punt de sentir que el mateix Senyor em cridava a servir-lo. Els ulls clars del reverend em traspassàven de tal manera quan feia el seu sermó -al campament anabaptista que tenien les monges instal·lat a Tearsland-, que vaig decidir tallar relacions amb en Nolove i abraçar la fe dels nostres pares per anar a pescar ànimes més enllà de Chatanooga.

Afortunadament -em sap greu, però és així-, la malaltia mental de l'Ethel va recrudir-se, i em vaig haver de fer càrrec de la casa i de les seves dèries i manies, sinó a fe que hauria marxat darrera el reverend sense pensar-m'hi! Vaig estar en boca de totes les gatamaules del poble durant molts dies i, encara ara, cada vegada que em veuen sortir de l'oficina de correus amb una carta a la mà, remuguen i s'exclamen. Avui mateix, que he passat a recollir la correspondència, m'he hagut de trobar la Rottenbreath, que ja em mirava entre les factures i revistes de jardineria a veure si hi veia cartes sospitoses. Gràcies al cel no ha vist com, amb ànsia, em desava a la pitrera un sobre color crema que venia de les missions via clipper. He tingut carta del reverend! Deixeu-me-la llegir en soledat i demà us l'explico!!!

[Fotos: Bústia de PJVille, en Peter Nolove i la carta que he rebut avui]

L'oficina de correus de PJVille

Acabo d'arribar de ca la Taira Ioss i vinc amb el cap ple. Avui han nomenat el seu estimat Benny cap de l'oficina de correus de PJVille. Mare de Déu de la Justícia! Quin enrenou! La saleta de ca'ls Ioss era plena de gent: Sir Clown, sempre amb l'anisat a la mà, Mss. Deeperthroat, caminant d'aquella manera que em posa tant nerviosa (es mou generalment com un insecte), Mr. Pickbirds, asegut al sofà amb aquell posat de saberut de poble (per alguna cosa és el bibliotecari) i, com no, el Dr. McAnzo i la seva dona, l'Eleanor (de soltera Mrs. Chab-a-kan), que mai falten a qualsevol esdeveniment amb beguda i menjar gratuïts.

En Benny Ioss, un pobre escrivent que va tenir la sort de casar-se amb la Taira (dels Bigboobs inc., industrials de Deek city) i convertir-se, poc a poc, en una figura imprescindible del circuit de pensadors del poble, ha estat sempre un pobre diable calsasses que no té més aspiracions que tancar-se al seu despatx i gargotejar articles que mai publica ningú. Després de deixar prenyada la dona, van còrrer a casar-se en secret a Sillyhide sota la pressió del reverend Littleman. Diuen que la Taira, tot bambolejant els seus pitots enormes, va aconseguir seduir aquell pobre noi esprimatxat i convertir-lo en el seu esclau. Ara tenen dos nens cridaners, en Benny Jr. i la Rebecca, i una casa encantadora a la part sud de PJVille. Després de molt lluitar i parlar amb en Major Mengele i les autoritats de Deek city, la mamelluda ha aconseguit un càrrec per al seu masclet, que avui lluïa tot cofoi a la foto que s'han fet després del nomenament:

Com sempre, m'ha tocat fer el paperot i anar, en nom de les meves germanes a l'oficina de correus i a casa dels Ioss per felicitar-los. Com diu el reverend, una comunitat de debó es nota en les relacions amistoses dels veïns.

Quin mal de peus! ja tenia ganes d'arribar a casa i collir les xirimoies, que estan gairebé a punt per fer-ne el suc de la segona temporada. He de canviar l'Ethel, però, perquè com sempre que té la menstruació va tota tacada. És com si no se n'adonés. Deixa la seva cadira de classificar ròtules tota empastifada i després em toca a mi fer net. Algun dia he de parlar seriosament amb la Caroline, que amb la cosa que treballa a l'escorxador no para mai a casa, i m'aniria bé que em donés un cop de mà amb l'Ethel. Potser així oblidaria la seva mania de menjar-se els cabells d'amagat. Ai, sort que demà tinc tertúlia a cals boticaris i em distreuré!