D’herbes i remeis a PJVille

Heu de perdonar a aquesta que escriu, perquè he tingut un cap de setmana terrible. No he parat d’anar amunt i avall -fins i tot he faltat a l’escola parroquial d’aquest diumenge- i he hagut de passar hores al costat de les meves germanes. La Caroline, a conseqüència del desafortunat accident eròtic amb el marrà d’en Misticdogs, ha patit una notable infecció venusiana que li ha provocat pupes, febres i deliris. Dissabte a la nit va sentir-se tant malament que va vomitar el bullit de xirimoies i bledes del sopar i va caure rodona al menjador. L’Ethel va començar a cridar que la maledicció ja ens arribava i, cuita corrents, vaig avisar el Dr. McAnzo. Malauradament, es trobava a Tearsland en un sopar de metges encomiables amb la seva dona, i no el vam poder localitzar.

A PJVille, però, hi viu un estrany personatge, Mr. Elsidy, i vaig córrer a buscar-lo sense pensar-m’hi gens ni mica. En Phileas Elsidy, un home d’edat madura, atractiu i fibrat, vegetarià i de tendències naturistes – diuen que va nuet de pèl a pèl per casa seva-, és expert en la preparació d'ungüents curatius. Tot i que la Rottenbreath i companyia el titllen de bruixot i amic dels súcubes, és ben cert que ha guarit molts dels mals secrets i vergonyants del poble. Els prúrits anals del Major Mengele, les “cabres” o lladelles de l’Anthony Ambiciousville i les purgacions de Miss Deeperthroat, han trobat solució a can Elsidy. També diuen les comares del poble que, a petició de l’Eleanor Chab-a-kan, (l’infermera del poble i dona del Dr. McAnzo), en Phileas també prepara solucions abortives d’estranyes plantes que creixen entre les tombes del cementiri.

Però la Caroline necessitava ajuda i consol al seu mal, així que vaig fer franca l’entrada a Gotoshit’s House per Mr. Elsidy. De seguida va saber trobar la causa de la infecció i, prenent una mostra de les pústules rosades de la meva germana petita, la va mullar en un flascó ple d’herbes vermelloses i misteriosament, li va baixar la febre. A continuació, va treure de la seva maleta una caixeta transparent i va aplicar a l’engonal de la Caroline les sis sangoneres que hi guardava. Al cap de mitja hora, que ella ja es trobava millor, li va fer beure un preparat verd, amarg i espès i es va adormir. I no ha tornat a patir de febres ni molèsties. Quina meravella!

Aquesta fantàstica actuació d’en Phileas va obligar-me moralment a convidar-lo a dinar aquest diumenge, i vaig oferir-li les més delicioses de les meves especialitats: brou de jàgol amb marisc, cap de llom en llit de patates bordes i pastís de xirimoia fresca. La veritat és que vam passar una vetllada excepcional; feia temps que no parlava amb ningú de temes tan fascinants com l'apocalipsi, la plantació del xirimoier i les propietats afrodisíaques del suc de jàgol dicotil·ledoni. Llàstima que l’Ethel, com sempre, va posar cullerada a la nostra improvisada cita. Havia estat espiant el guariment de la Caroline i, cap el final de la visita del nostre convidat, el va enganxar que anava a la latrina del pati i es va posar cames obertes amunt i calces avall tot cridant: “jo també estic malaltona! Que no em cures, bruixot?” Afortunadament, en Phileas és un home educat i no va trigar gens a avisar-me per recollir la meva germana de terra, per on ja es refregava gemegant… Ai, Nostresenyor de la Santa Justícia, si en tinc, de paciència!

[Fotos: Mr. Phileas Elsidy, les sangoneres i pots de licor d'herbes del cementiri]

Gotoshit Party

He estat reflexionant les paraules de Miss Gothik, Mr. Trapeze i Mrs. Jaka i, bé, els he de dir que la proposta de fundar un partit alternatiu a PJVille no està pas desencaminada. Ells representen diferents enfocaments de la revolució moral que cal fer en aquest poble i, si aconseguíssim reunir un nombre suficient de seguidors, el nostre projecte es podria fer realitat (penso ja, així d’entrada, en Mrs. Greenchamp, la Dorothy McAnzo…, Miss Bombay i Miss Stopmen potser també hi accedirien). Però, bé, cal fer les coses a poc a poc i esperar el moment oportú, perquè el dia a dia és un desengany constant i el mal està esperant al tombant de cada moble i de cada ròtula.

Això ho dic perquè fa dos dies l’Ethel, en una d’aquelles frases que deixa anar de cop i volta sense motiu aparent, va fer una observació que en aquell moment vaig voler ignorar. “Mr. Nepalswhite té el colló dret de color negre”. Ja saben com n’és de grollera l’Ethel (és un dels símptomes de la seva degeneració i l’han de perdonar) i jo em vaig senyar i em vaig fer la sorda, sense donar cap mena d’importància al que m’havia dit. És curiós, però, com aquelles paraules es van convertir en premonitòries, o potser és que l’anomalia de l’Ethel comporta que tingui una visió més aguda de la realitat.

Per agrair-li l’amabilitat i l’heroïcitat, vam convidar Mr. Nepalswhite, el fotògraf que sembla que va salvar la Caroline de les urpes de Bobby Mysticdogs, a prendre el te amb nosaltres. Vam iniciar la tarda amb una conversa molt agradable sobre la flora de PJVille. Les observacions de Mr. Nepalswhite al voltant de les plantes pròpies del nostre poble eren força precises, però la veritat és que vaig sentir una certa estranyesa quan em va dir que no coneixia les propietats del jàgol; un expert com ell hauria de conèixer perfectament aquest cereal i, de sobte, va aparèixer davant meu la frase que m’havia deixat anar l’Ethel aquell matí. Al capdavall potser tenir raó, i Mr. Nepalswhite no era aigua clara.

Els meus dubtes es van aclarir, dissortadament, una estona després, en tornar de la cuina amb un pastís de xirimoia que havia preparat expressament. No s’ho poden ni imaginar: l’Ethel s’havia quedat adormida al balancí i vaig enxampar aquell indesitjable intentant arrancar-li la pulsera d’or que portava! Quina indecència! Li vaig demanar que marxés immediatament de casa nostra (l’Ethel es va despertar i li va començar a donar cops amb la ròtula de la mamà) i llavors vaig descobrir que tot havia estat una farsa, que Nepalswhite no era un expert en la natura i que el seu acte heroic només tenia l’objectiu d’apropar-se a nosaltres per robar-nos els béns i les pertinences familiars. Successos com aquests m’entristeixen molt, però també em reafirmen en aquesta necessitat de fundar un partit que vetlli pel bé i la moral correcta.

[Fotos: Mr. Nepalwhite i la ròtula de la mamà que va anar a parar al seu cap]

Les ungles del llop

Quina grolleria, per Déu Nostre Senyor! Avui els he d’explicar l’episodi deplorable que vam viure ahir a PJVille. Mare de Déu Santíssima, protegiu-nos del dimoni! On s’és vist, tanta mala educació, tanta barra i pocs modals… Bé, vostès mateixos podran jutjar i decidir…

Com ja saben, ahir a la tarda un nombre considerable d’habitants de PJVille ens vam reunir per gaudir de la mostra del fins ahir ben apreciat taxidermista del poble, en Bobby Mysticdogs, i per fer petar la xerrada tot degustant els pastissos de Mrs. Tired. La trobada va començar força bé ―vaig poder conversar amb Mr. Serrellson una bona estona― i, tot i la irregularitat en la qualitat de les creacions de Mr. Mysticdogs, la veritat és que s’hi van poder veure peces molt reeixides i d’una exquisidesa formal considerable. Sembla, però, que aquesta finesa només s’expressa, en el cas d’en Bobby, a través del seu art amb els cadàvers, perquè, quan semblava que assistiríem a una tarda agradable ―diria més, esplèndida― tingué lloc un episodi molt desafortunat. Em fa vergonya i tot parlar-ne…, i és que encara n’estic escandalitzada. La Caroline, pobreta, va haver de viure uns moments difícils quan el menyspreable Bobby se li va acostar, la va agafar pel braç sense que jo ho vegés i s’endugué la meva dissortada germana darrere dels arbustos que franquegen l’entrada de Petronil·la’s House, i allà s’obrí la bragueta, li exhibí la verga i, tot seguit, intentà forçar la Caroline… Per Crist Nostre Senyor! Per aquelles coses estranyes de l’atzar, un atractiu cavaller que havia vingut a la festa per prendre algunes fotografies de la mostra, estava prop d’ells recollint alguns exemplars de la flora del poble ―després vaig saber que és un estudiós de la matèria― i va poder aturar les males intencions d’aquell indesitjable. Quin ensurt, Mare de Déu! Quin trasbals! Tant la Caroline com jo estarem enternament agraïdes a Mr. Nepalswhite ―després vaig saber que aquest era el seu nom― per la seva intervenció heroica en aquest incident deplorable.

Ja veuen com van les coses al nostre poble… S’acosten temps de decadència i d’indecència. Demà aniré a veure Mr. Pshyco i li demanaré, per l’amistat que l’uneix a l’Ethel, que vigili aquest individu de ben aprop.

[Foto: Petronil·la's House, l'escenari del deplorable incident]

Narcís

No ho puc evitar, estic emocionada! Demà Mr. Mysticdogs muntarà una petita mostra de les seves “creacions” a la plaça del poble, Caws Square. En Bobby Mysticdogs, per si ho volen saber, és un taxidermista molt experimentat tot i la seva jovenesa (és una mica deixat d’aspecte i això el fa més gran del que és en realitat) i dedica moltes hores a la seva feina. De fet, es passa deu hores al dia tancat a l’habitació, amb les seves eines i cadàvers d’animalons, i només surt per fer que els sis gossos que li fan companyia s’airegin una mica. Amb tanta potinga no sé com aquestes bèsties no agafen alguna cosa… De tant en tant, veus que surt esperitat cap a la muntanya i allà es troba amb el nostre pastor (el de cabres, vull dir), en George Mobbings, un pobre il·luminat, i fan petar la xerrada. Pots comptar què deuen dir.

La veritat és que aquestes trobades de dissabte m’encanten i tinc moltes expectatives amb la de demà. A PJVille les organitzem un cop cada trimestre i allà sempre tens l’oportunitat de xerrar amb els amics i, per què no dir-ho?, de fer una miqueta de safareig. La mostra es completarà, com sempre, amb un tastet de pastissos i refrescos elaborats per Mrs. Tired, la mestressa del colmado de PJVille, que pateix una mica de solitud i a qui, per aquest motiu, de tant en tant se li escapa una mica la mà amb en Bobby. A en Bobby, de fet, no li fa res que la Tired li posi la grapa, perquè és un home orgullós del seu aspecte de llobató i està encantat que les dones el magregin. Quan mira els ulls de les pobres desgraciades que cauen als seus braços, de fet ho fa per veure si hi veu reflectida la seva cara… És allò que als tractats s’anomena un narcisista, o, en cristià, un cregut.
S’ha de reconèixer que la traça que demostren les seves mans de taxidermista sembla que doni pistes del seu domini en altres camps…, això i aquella protuberància considerable que sobresurt dels pantalons de pana… Però, ai, ves, què dic, ja em perdonaran el comentari.

[Fotos: Mr. Mysticdogs, Mrs. Tired i una de les millors creacions d'en Bobby]