Els ulls del Dimoni

Cert és que les cosines Vulpeczyński ens han transtornat una mica aquests dies… Ho deia aquest matí la Caroline i té la raó. No els vull donar les culpes de res (sóc prou conscient que he estat dèbil i que he pecat per mi mateixa), però la seva presència a casa ens ha portat a un estat d’eufòria que no és propi de nosaltres i que cal que contenim de totes totes. Ahir al vespre, per sort, van fer les maletes i aquest matí les ha vingut a buscar l’amic d’un parent llunyà de PPVille. Són bones noies, però ara m’adono que la seva voluptuositat ens ha portat cap al pecat… Faig penitència cada dia, però els mals pensaments no em marxen del cap…

Ahir mateix, a la nit, quan em vaig posar al llit, vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig rellegir les cartes del reverend. Les seves paraules són santes i assenyades, però no sé què em va passar. M’havia aplicat els meus càstigs diaris a les parts més brutes i pecaminoses que Déu em va donar al moment de néixer (com diu el reverend, Déu ens les va atorgar per posar-nos a prova i per fer que ens superem dia a dia i arribar, així, al camí de la perfecció) i estava encesa i penedida. Vaig pensar que les paraules del meu estimat company de camí m’apaivagarien el dolor. Però, a mesura que anava llegint els seus mots sants, vaig experimentar una sensació estranya. Els seus consells començaven a il·luminar el meu esperit: “Admet que ets carn, però recorda que ets filla de Déu i no caiguis en la desídia; evita els teus instints animals amb oracions, no et despullis davant del mirall, no et posis ungüents a les cuixes ni als pits, deixa que la pell se t’assequi; no et toquis el ventre ni et pentinis els cabells gaire estona.” I mentre la seva veu retronava al meu cap i la calma de l’esperit semblava que arribés, de sobte em vaig adonar que el coixí que va brodar la meva àvia Déu l’ampari estava a l’alçada de les meves natges (no sé com havia anat a parar allí). Vaig pensar que aquella blonda beneïda de la coixinera m’ajudaria a alleugir la picassor de la caverna impura i vaig començar a refregar-me-la amb ímpetu. Mare meva, nostrosenyor, redéu, quin descans, quin alleugiment! Sentia unes puxadetes del tot reconfortants i a cada paraula del reverend ―”estimada Jane”, “el camí cap al cel”, “resa set vegades cada dia”, “no defalleixis”― em pujava una mena de pessigolleig per tot el cos, cada vegada més intens. En arribar a l’últim paràgraf ―“si notes que el dimoni vol parlar amb tu, lliga’t una creu al sotaventre”― em va venir una glopada que em va deixar sense respiració i em vaig adonar que, mentre passava això, estava resant el pare nostre en veu alta, cridant amb fervor i amb més fe que mai.

Tant vaig alçar la veu que la Romanela es va aixecar i va fer dos copets a la porta de la meva habitació per preguntar-me si em trobava bé. Em vaig apropar a l’entrada i vaig entreorbrir per respondre-li que no patís, que estava fent les meves oracions nocturnes. Amb cara de dimoni em va respondre: “Vostè és la serventa del Senyor més entregada que he conegut mai.” Però ho va dir amb una rialleta sospitosa i pervertida i vaig tancar la porta de cop. Al llit vaig pensar que teníem sort que aquelles criatures esgarriades marxessin de casa l’endemà mateix.

Cosines que venen sense esperar-s'ho!

Hauria d’estar al cementiri cuidant les meves xirimoies, però no em puc estar de contar-vos un curiós i definitiu incident que vaig viure ahir a la nit! Deixeu-me que us l’expliqui, sinó no em quedarà la consciència tranquil·la ni l'ànima en pau. En alguna ocasió ja us he parlat del nostre "noble" local, Sir Clown, un madur anglès d’arrels dubtoses i més dubtosa reputació que fa prop de 8 anys que viu a la nostra comunitat. Doncs bé, tal subjecte, que des del primer dia que es va instal·lar a PJVille no ha deixat d’aixecar escàndols de faldilles i destil·leries, ara ja l’ha feta ben grossa!

Sabeu que sóc una dona religiosa i prou obedient a les paraules dels nostres reverends, però ahir al vespre em vaig veure en l’obligació d’acollir la visita d’un parell de noies fresques procedents de Deek City, les cosines Vulpeczyński. Jo ja havia acabat de canviar els bolquers a l’Ethel i pentinat els quatre pèls de la Caroline quan van trucar de manera insistent a casa nostra. Era negra nit i a través de la porta de l’entrada vaig distingir dues senyoretes joves que em cridaven pel meu nom. Espantada per si necessitaven ajuda – a la vora de Gotoshit's House viu en Mr. Psycho, que de vegades té problemes d’agressivitat amb la pala d’enterrar els morts, vaig obrir-les enseguida. Nostresenyor de la Santa Justícia! Què n’eren de belles i trempades les noies! Es van presentar amb un accent estrany –em van dir que eren nascudes a Poznari, més tard- i em van demanar un té calent i temps per parlar amb mi.

Resulta que Sir Clown, assidu a les cases lleugeres de Deek City, havia conegut al Midnight House -un dels antres més pecaminosos de la ciutat- a les cosines Vulpeczyński, especialitzades en l’art de despullar-se juntes i jeure encara més juntes, i els havia promès una vida millor a PJVille. Així doncs, les havia citat a la porta del Midnight aquella mateixa tarda per emportar-se-les amb ell al seu castell (?!). Betina i Romanela es van acomiadar de les companyes i van engegar a pastar fang a la Madame de bon matí. Però, vet aquí que van estar esperant el seu noble amic fins les onze del vespre, mortes de fred i de por, fins que la Marysienka, la cap de les meuques, les va perseguir a cops i espentes amb un trabuc fins a les defores de Deek City, tot cridant que per haver estat tant sòmines no les volia més al seu local.

Les cosines havien sentit a parlar de nosaltres a Sir Clown moltes vegades, sota la denominació “les beates Gotoshit que tot ho volen salvar”, així que, preguntant i buscant, havien fet cap a casa nostra. I què havia de fer jo! Ploroses, descompostes i penedides de les seves pràctiques i, encara més, d’haver confiat en la redempció de mans del nostre vergonyós veí, les he acollit temporalment a casa, fins que no trobem una solució digna per elles. Aquesta tarda m’entrevistaré amb Sir Clown i li cantaré les quaranta, a veure si pot ajudar les noies a establir-se a PJVille i començar una vida millor, tal i com els havia promès. Què en són de tòtils, falsaris i bocamolls, els homenots d’aquesta edat i condició! Mentrestant, l’Ethel està encantada amb les cançons que li canta la Romanela, i la Caroline no fa altra cosa que emprovar-se les pameles de colors llampants de la Betina. Hauré de collir i cuinar xirimoies per cinc, ara!

[Fotos: El poca-solta d'en Sir Clown, les cosines Vulpeczyński i la Caroline amb pamela llampant]