24 de febr. 2007

Temps incerts


Aquesta nit l’Ethel ha tingut un somni meravellós i estrany! Quan s’ha aixecat, mentre preparava l’esmorzar per a la Betina i la Romanela, ha vingut a la cuina i m’ha dit: “Jane, he vist la llum”. Jo he pensat: “Ara veurem què sortirà d’aquest capet degenerat”, però, no, tot seguit, m’ha dit: “He vist el futur” i ha començat a explicar-me el seu somni.
PJVille: el camí que mena a casa nostra, desert; un forta ràfega de vent, una boira calenta i espessa de pols no ens deixa veure res…, i d’entre el núvol de terra sorgeix, de sobte, una màquina, una estructura, un ésser inquietant. Avança a poc a poc, porta una protecció, un vestit de ferro, una mena de casc li cobreix el cap, una armadura li encaixa sobre el pit… Camina molt lentament, a grans passes, i cada vegada que posa un peu a terra, tremola la casa i s’obren escletxes al camí… Les plantetes desapareixen sota la seva cuirassa pesada, les làpides del cementiri s’esquerden i els morts emeten petits crits de dolor des de la tomba…

L’home gegant s’apropa a casa nostra i finalment truca a la porta. L’Ethel surt a obrir i s’espanta quan veu aquell ésser vingut d’un altre temps. Tremolosa, li demana per què és allà. L’ésser es treu primer els guants articulats, es desfà de l’armadura, pressiona una palanqueta que té a l’alçada del coll i fa que la pantalla protectora que té just davant dels ulls es desencaixi… Apareixen, de cop, dos ulls de color marró i l’Ethel té la sensació que ja els ha vist abans. Tot seguit, amb les mans, s’extreu el casc, a poc a poc… i l’Ethel veu que no anava desencaminada. De sota del mur de ferro apareix ni més ni menys que Mr. Nepalswhite! L’Ethel s’espanta, no vol deixar que aquell fotògraf impresentable li vulgui robar les joies un altre cop, però Mr. Nepalswhite s’acotxa un moment i d’un compartiment que té darrere del bessó dret treu un ram de roses meravellós i el dóna a la meva germaneta…

La veritat és que a l’Ethel les flors no li agraden gaire, i menys les roses (si encara fossin lliris o clavells...), però s’ha despertat contenta, pensant que Mr. Nepalswhite ja s’ha disculpat amb nosaltres. Ja veuen, és de fàcil conformar (i el cert és que l'ha vist sempre amb bons ulls, perquè l'he enxampada tocant-se els baixos en les ocasions que hem recordat aquell incident tan desagradable). Però sobretot pensa que ha besllumat el futur, que d’aquí uns anys no tindrem ni fred ni calor, perquè tots anirem vestits així, com els homenots que lluitaven antigament per aconseguir terres i animals… Ves quina tonteria, no? Però, bé, m’ha semblat que era digne de ressenyar. Ja em perdonaran si els he avorrit amb aquestes cabòries.

3 comentaris:

Montse ha dit...

Ondia, Mr. Nepalswhite porta un vestit-motxilla? Que vigili bé, l'Ethel, no sigui que apart d'un ram de roses porti algun aparell comprat en alguna sessió de "tupper-sex"... a veure si ... que no se'n refiï, sap què vull dir?

Gotoshit sisters ha dit...

Benvolguda Mrs. Arare,

Té tota la raó del món, m'ha tret la paraula de la boca. Aquesta gent que té tants compartiments enganxats al cos i que tot ho classifiquen per butxaques no són gens de fiar!!! Ho he comentat a l'Ethel i m'ha mirat amb una mitja rialla burleta, però ara li diré que vostè també ho pensa... Així veurà que no estic paranoia.

Sort que en tenim de poder comptar amb ànimes com la seva!

Agraïda,

Jane

Centre d'Estudis Mont-rogencs. Secretaria ha dit...

Gràcies per pensar en nosaltres ;-)