1 de març 2007

Política, teatre i indecències

Benvolguts amics, després dels vergonyosos esdeveniments relacionats amb la meva persona -i pels que faig penitència diària-, em veig obligada a canviar radicalment de tema i posar-vos al dia de les entranyes de la nostra política municipal. Com ja heu llegit altres vegades, el Major Mengele és el nostre alcalde i qui guia les nostres vides públiques, amb gens d’encert i gran egoisme. Doncs bé, s’apropen els dies de l’Assemblea Popular Primera –així anomenem a PJVille les nostres particulars eleccions-, i ja es comencen a sentir les propostes de nous veïns que volen accedir a l’ascó de poder del nostre ajuntament. Començarem per la més curiosa de les propostes polítiques i la que sembla més popular.

A banda d’en John Mengele, fa uns dies es va presentar el candidat de la SF (Sinistra Falç), una agrupació de pagesos i ramaders del poble que volen més recursos pel seu ofici, l’abolició total dels ritus anabaptistes i el llibertinatge absolut en matèria de pecat. La veritat és que el seu representant, Mr Faggstar, és una bona tria per atraure els vots dels nostres veïns, ja que es tracta de tota una celebritat. Evan Faggstar és un peça de la capital -Deek City- que de fa temps que es dedica a dirigir representacions als teatres de tot Chatanooga, posant en evidència certes diferències en l’apropament eròtic de les persones de recta moral. El seu grup de meractors i merectrius –així els anomena en John Mengele- es diu Escó de la Vil·la. La veritat és que gairebé tota la comunitat de PJVille –l’alcalde n’és abonat- ha assistit de manera secreta a aquestes expressions de luxúria escènica. I quan han coincidit a platea dos veïns del poble, han fet veure que no es coneixien i ningú n’ha parlat mai més. Pel que és vist, ningú està lliure de pecat, per aquestes terres ermes...

Perquè us en feu una idea, us puc explicar la darrera obra de teatre que vam anar a veure amb les meves germanes al Tearsland Theatre, ara ja fa un parell de mesos, anomenada “L’urna contradictòria”. L’escenari estava sense gaire ornament. Només coixins damasquinats per terra i molta, molta seda de colors negres i vermells penjant del sostre. Les llums eren indirectes i càlides, propiciant que els actors no veiessin el públic i el públic romangués en penombra durant tot l’espectacle. A platea, es transformaven les localitats en improvisats llits per dues persones mitjançant la substitució de les cadires per matalassos, disposats de manera elevada i amb una mena de mampara de separació cada parell de “cadires”. A dreta i esquerra, podies agafar mocadors de paper lliurement i un ungüent espès, enganxifós i transparent que deixaven en potets individuals les acomodadores del teatre. Vam haver d’asseure l’Ethel amb un senyor de grans bigotis que ens va jurar que no la molestaria gens, i la Caroline i jo ens vam preparar per gaudir d’uns vetllada una mica estranya i molt picant.

Música skiffle de Memphis -en directe i de fons- a tota velocitat i tronadora; en escena una noia lleugera de roba s’apropa a una altra que jau dormida damunt els coixins. L’abraça, la petoneja, la despulla –estirant la túnica romana que duu- i la fa obrir de cames. La llepa per tot arreu, l’abraça sencera, se la menja a queixalades de passió durant mitja hora. Sembla tan sincera i entregada que el públic està tens, no respira ningú fins que l’altra noia comença a sospirar fortament; la música s’atura i ara només se sent l’arribada del plaer, a onades calentes i accelerades. En el moment culminant, el públic s’uneix al cor de crits i espasmes, cruixen llits i se senten plofplofplof xofxoxxoxof per tot arreu. L’Ethel i el senyor de grans bigotis fan de les seves i la Caroline i jo notem una molèstia dolorosa a l’entrecuix que tractem de dissimular amb fregaments sota la roba. L’espectacle continua i la noia, desmaiada de tant d’amor, s’aixeca i acaricia un home amb màscara que ha aparegut del fons i envesteix la seva amant primera. S’afegeix un altre home, amb la cara descoberta. De fet, sembla un jovenet sense gaire pèl al cos. El jove s’arramba als abaixos de l’home emmascarat i xuma com un infantó assedegat fins que, en la confusió més absoluta de cossos i membres i sexes, sospirs, crits i gemecs, s’abaixa el teló. El públic ha quedat ennuegat i extàtic. S’encenen tots els llums. Una interrupció brutal ha fet que ens mirem tots avergonyits i maldestres, cadascun amb les mans ocupades a les faldes d’algú altre. Un sàtir -amb banyes i peus de cabrit- apareix d'entre les cortines vermelles i recita:
“I així és que el poble que ens jutja/si li talles el plaer s’enutja/vegeu si en sou de mentiders i falsaris/vosaltres que reseu i porteu encensaris/que ara anireu dient quin escàndol i quina vergonya/enteneu doncs la conya i gaudiu com a gossos/voteu SF i allibereu els vostres cossos” Perquè la política i les indecències sempre van tan lligades?
__________
[Fotos: El candidat Evan Faggstar, façana del Tearsland Theatre, el senyor de grans bigotis i merectrius de teatre]

Cap comentari: