Els ulls del Dimoni

Cert és que les cosines Vulpeczyński ens han transtornat una mica aquests dies… Ho deia aquest matí la Caroline i té la raó. No els vull donar les culpes de res (sóc prou conscient que he estat dèbil i que he pecat per mi mateixa), però la seva presència a casa ens ha portat a un estat d’eufòria que no és propi de nosaltres i que cal que contenim de totes totes. Ahir al vespre, per sort, van fer les maletes i aquest matí les ha vingut a buscar l’amic d’un parent llunyà de PPVille. Són bones noies, però ara m’adono que la seva voluptuositat ens ha portat cap al pecat… Faig penitència cada dia, però els mals pensaments no em marxen del cap…

Ahir mateix, a la nit, quan em vaig posar al llit, vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig rellegir les cartes del reverend. Les seves paraules són santes i assenyades, però no sé què em va passar. M’havia aplicat els meus càstigs diaris a les parts més brutes i pecaminoses que Déu em va donar al moment de néixer (com diu el reverend, Déu ens les va atorgar per posar-nos a prova i per fer que ens superem dia a dia i arribar, així, al camí de la perfecció) i estava encesa i penedida. Vaig pensar que les paraules del meu estimat company de camí m’apaivagarien el dolor. Però, a mesura que anava llegint els seus mots sants, vaig experimentar una sensació estranya. Els seus consells començaven a il·luminar el meu esperit: “Admet que ets carn, però recorda que ets filla de Déu i no caiguis en la desídia; evita els teus instints animals amb oracions, no et despullis davant del mirall, no et posis ungüents a les cuixes ni als pits, deixa que la pell se t’assequi; no et toquis el ventre ni et pentinis els cabells gaire estona.” I mentre la seva veu retronava al meu cap i la calma de l’esperit semblava que arribés, de sobte em vaig adonar que el coixí que va brodar la meva àvia Déu l’ampari estava a l’alçada de les meves natges (no sé com havia anat a parar allí). Vaig pensar que aquella blonda beneïda de la coixinera m’ajudaria a alleugir la picassor de la caverna impura i vaig començar a refregar-me-la amb ímpetu. Mare meva, nostrosenyor, redéu, quin descans, quin alleugiment! Sentia unes puxadetes del tot reconfortants i a cada paraula del reverend ―”estimada Jane”, “el camí cap al cel”, “resa set vegades cada dia”, “no defalleixis”― em pujava una mena de pessigolleig per tot el cos, cada vegada més intens. En arribar a l’últim paràgraf ―“si notes que el dimoni vol parlar amb tu, lliga’t una creu al sotaventre”― em va venir una glopada que em va deixar sense respiració i em vaig adonar que, mentre passava això, estava resant el pare nostre en veu alta, cridant amb fervor i amb més fe que mai.

Tant vaig alçar la veu que la Romanela es va aixecar i va fer dos copets a la porta de la meva habitació per preguntar-me si em trobava bé. Em vaig apropar a l’entrada i vaig entreorbrir per respondre-li que no patís, que estava fent les meves oracions nocturnes. Amb cara de dimoni em va respondre: “Vostè és la serventa del Senyor més entregada que he conegut mai.” Però ho va dir amb una rialleta sospitosa i pervertida i vaig tancar la porta de cop. Al llit vaig pensar que teníem sort que aquelles criatures esgarriades marxessin de casa l’endemà mateix.